Entre les múltiples mesures que es prenen en l'esfera pública, poques són les que tant la pressió de la societat com la decisió de les administracions es converteixen en un autèntic desastre.
És el que va succeir en el seu dia quan els governants van cedir davant la famosa campanya d'eludir el pagament dels peatges a les autopistes catalanes i es va materialitzar la idea d'anul·lar el pagament per circular per les autopistes catalanes més importants.
Aquesta vella història ve a tomb per la intervenció d'alguns membres de la Generalitat posant damunt la taula la possibilitat de tornar a plantejar el retorn dels peatges a les principals vies de comunicació de Catalunya.
L'interrupció dels peatges a autopistes com l'AP-7, la joia de la corona de les vies de comunicació que travessen Catalunya, va ser una decisió equivocada. Ho assumeix el president de la Generalitat, Salvador Illa, i altres membres de l'administració catalana. Des que es va interrompre el pagament per ús de la gran autopista, circular per aquesta via s'ha convertit en un infern. No és una figura retòrica. Conduir per aquesta via és jugar-se el cutis. El tema de fons és per què.
La manca d'inversió ha estat clau. No hi ha hagut peatges i cap administració ha posat els diners necessaris per mantenir la via. El seu estat és com a mínim millorable i el seu ús abusiu un viacrucis per als automobilistes. El peatge arreglaria de nou la situació? Està per veure, però sens dubte limitaria l'ús excessiu de la via per part de camions i vehicles. Particularment, l'experiència que es vivia en aquestes principals autopistes quan hi havia peatges era de més control, millor manteniment i menys presència de vehicles pesants.
De totes maneres, els ciutadans hauríem de plantejar a l'administració l'obligació que té de mantenir aquestes autopistes en condicions, encara que no hi hagi ingressos via peatges.
Personalment crec que mai s'haurien d'haver eliminat aquests peatges. La societat catalana, en aquella bogeria col·lectiva que la va caracteritzar a partir del 2012, es va posar en mode rauxa salvatge i va aconseguir que els seus governants, dèbils i temorosos, dobleguessin el statu quo que existia fins al moment. Es va acabar el pagament que molts consideraven una discriminació respecte a altres zones d'Espanya i progressivament es va tancar el caos sobre l'asfalt cada cop més malmès d'aquestes autopistes en què actualment circular és el més semblant a jugar-se la vida.
Tornar a un tipus de peatge sembla el més sensat, tal com ja ha intuït la Generalitat d'Illa. Però el cas és que el ciutadà té qüestions pendents a plantejar a la seva administració, la que toqui. La catalana o la nacional. El ciutadà ha de circular per aquestes autopistes que posen en risc la seva integritat física encara que no hi hagi peatges?
Potser l'administració, si aprovés pressupostos de tant en tant, podria destinar uns diners perquè aquestes vies siguin més segures, encara que no existeixin peatges convencionals. El peatge mai no hauria d'haver desaparegut, i menys com una reivindicació esbojarrada del món independentista incipient.
Però després de l'aprovació de la desaparició d'aquesta taxa, qui governa té l'obligació de cobrir amb impostos la despesa de manteniment d'unes autopistes que afecten milers de ciutadans diàriament. Fins que torni a implantar-se un peatge, de la manera que s'especifiqui, desenes de milers de catalans tornaran a circular per l'AP-7 i altres vies clau i continuaran desafiant camions sense escrúpols que ocupen vials de l'autopista sense vergonya i això tindrà mala resposta a les urnes. Encara que la solució es prometi a un parell d'anys vista.
