El triomf de la pantalla gegant
"Mentre l'independentisme més recalcitrant continua traient foc per la boca contra qualsevol signe que reflecteixi un vincle amb Espanya, la veritat és que la normalitat entre els ciutadans els ha provocat una indigestió severa als estelats"
Una crònica publicada ahir per Crónica Global reflectia la realitat que es viu a Catalunya, la veritat dels carrers, el relat sociològic que està succeint aquest darrer mes i que ahir va culminar amb la final del Mundial de futbol. Comentava l'article que un centenar de localitats catalanes van instal·lar pantalles gegants perquè ahir els ciutadans poguessin assaborir les mels del que significa jugar una final de la Copa del Món. Un centenar de llocs, inclosa Barcelona, que han entès la normalitat que assisteix els seus ciutadans després dels anys foscos que ha viscut Catalunya precisament entre el campionat de Sud-àfrica i l'actualitat.
Mentre l'independentisme més recalcitrant continua traient foc per la boca contra qualsevol signe que reflecteixi un vincle amb Espanya, la veritat és que la normalitat entre els ciutadans els ha provocat una indigestió severa als estelats. Les samarretes espanyoles, la vermella o la viralitzada blanca, s'han vist molt sovint als carrers de les ciutats catalanes amb normalitat, amb la imparable normalitat d'una gent jove que somia en positiu en lloc d'enfundar-se símbols que només reflecteixen frustració i derrota. El fet que l'estrella mediàtica d'Espanya sigui el crack del futur del Barça ha estat un element addicional que ha acabat d'inclinar la balança per als ciutadans. La gent necessita estímuls positius i Lamine i els seus han posat un somriure a la gent per la seva trajectòria. Aquesta columna està escrita hores abans de conèixer-se el desenllaç de la final, però el pes de la il·lusió no estava lligat al resultat futbolístic del mundial. El reconeixement s'ha guanyat abans i això és el que ha provocat que aquest centenar de poblacions catalanes —moltes segur que en el seu dia lluïen aquella vergonyant estelada institucional a l'entrada dels seus municipis— hagin hagut de rendir-se a l'evidència.
De fet, Barcelona va haver de canviar de lloc per instal·lar la pantalla gegant i refugiar-se a la gran esplanada del Fòrum per acollir una multitud que, excepte la representació argentina que també hi va ser present, es va deixar la veu a favor de la selecció.
El pes de la realitat no va acabar de convèncer tothom. L'alcalde de Girona, Lluc Salellas, es va negar a col·locar una pantalla pels prejudicis d'un independentisme passat de moda. Allà ell. Va perdre una oportunitat d'entendre que la societat clama per qüestions que il·lusionin en lloc de macerar-se en l'odi. Una part d'aquest independentisme s'ha arrapat a la figura del rival, a l'incommensurable Leo Messi, una opció avantatjosa perquè molts aficionats de la selecció adoren Messi però prefereixen Espanya. En canvi, els independentistes que ahir es deixessin la veu animant Messi sempre hauran de conviure amb aquells que han animat un jugador a qui mai van poder convèncer per parlar en català.
