El pujolisme d'Illa
"Salvador Illa ha preferit el reconeixement amable a l'examen crític, l'evocació abstracta del 'servei al país' a la memòria concreta de la corrupció, del clientelisme i de la fractura social que van marcar el final del pujolisme"
En l'acte d'ingrés del fons històric de Convergència a l'Arxiu Nacional de Catalunya, Salvador Illa va voler retre un homenatge explícit a Jordi Pujol i al partit que durant dècades va dominar la política catalana. “Catalunya deu molt a Convergència”, va afirmar. I va afegir que, sense Convergència, Catalunya no seria "el país que és avui". Va parlar de “servei al país”, de “passió política” i de la necessitat de reconèixer una contribució sostinguda en el temps. Pujol, Artur Mas i diversos exdirigents de l'extinta formació hi eren presents.
No és, a més, la primera ni la segona vegada que Illa ret pleitesia a Pujol. Ja s'hi va reunir després de la seva investidura i, fa tot just unes setmanes, va demanar “seny” a l'Audiència Nacional amb motiu de la compareixença de l'expresident pel cas dels comptes a Andorra.
![El expresidente de la Generalitat de Cataluña, Jordi Pujol, y su esposa, Marta Ferrusola / EP](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/70535.jpg?p=w:320\/h:240&h=ndrMv_ye"])
No estem, doncs, davant d'una cortesia puntual ni davant d'un simple excés retòric, sinó davant d'una pauta política. Cal preguntar-se si respon a una convicció profunda o a la voluntat de capturar aquest centre de gravetat nacionalista, institucional i pragmàtic que durant dècades va orbitar al voltant del pujolisme.
I per entendre el significat d'aquest gest convé recordar què va ser realment el pujolisme.
![Salvador Illa, recibiendo a Jordi Pujol en el palacio de la Generalitat](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/448284.jpg?p=w:320\/h:240&h=Tsf-mmLx"])
Pujol va governar Catalunya durant 23 anys. Sota els seus mandats es van consolidar les institucions autonòmiques i es va reforçar l'autogovern. Seria absurd negar-ho. Però la seva trajectòria no es pot separar del sistema de poder que va construir: una xarxa d'hegemonia política i cultural basada en la confusió entre partit, administració i país. Aquest sistema va descansar durant anys sobre una notable opacitat.
L'any 2014, el mateix Pujol va admetre l'existència d'una fortuna familiar oculta a Andorra durant dècades, i el partit que va fundar va acabar enfonsat pels escàndols de corrupció: el cas Palau, el 3% i les comissions en obra pública.
Tampoc la deriva sobiranista posterior va ser aliena a aquest llegat. Quan Artur Mas va abraçar el procés el 2012, va radicalitzar una lògica ja existent: la subordinació del pluralisme polític a la preservació de l'hegemonia nacionalista. Per això resulta tan significativa la reivindicació d'Illa. Dir avui que Catalunya “deu molt a Convergència” equival a oferir un balanç globalment favorable d'aquella trajectòria. I això suposa blanquejar no només una història política, sinó també les seves zones més fosques.
Illa no és independentista. Precisament per això el seu gest mereix atenció. La qüestió no és que comparteixi els objectius del sobiranisme, sinó que sembla assumir part del marc polític del vell nacionalisme convergent. El PSC va néixer com a alternativa a la Catalunya patrimonialitzada pel pujolisme. Representava una tradició catalanista, federal i no nacionalista, capaç d'articular identitat catalana i ciutadania compartida.
Tanmateix, Illa sembla recórrer un altre camí. En lloc d'actuar com a contrapès, dona senyals de voler ocupar l'espai d'una imaginària sociovergència. El preu pot ser elevat: diluir la identitat pròpia del PSC i normalitzar una memòria selectiva del passat recent.
Per al votant socialista històric, tot plegat resulta difícil de pair: el partit que va néixer per disputar l'hegemonia del pujolisme corre ara el risc de convertir-se en el seu hereu més presentable. I, a més, costa creure que aquesta reiteració de gestos cap a Pujol es tradueixi en una gratificació electoral significativa. El votant genuïnament nacionalista, fins i tot el més moderat, difícilment acabarà votant el PSC. Illa desdibuixa així la seva identitat política sense guanyar gairebé suports en el camp nacionalista.
Preservar els arxius d'un partit forma part de les obligacions de qualsevol democràcia madura. Convertir aquest acte en una cerimònia de reconeixement sense reserves és una altra cosa. Una democràcia sòlida no necessita reescriure la seva història per fer-la més còmoda als seus governants.
Illa ha triat. Ha preferit el reconeixement amable a l'examen crític. Ha preferit l'evocació abstracta del “servei al país” a la memòria concreta de la corrupció, del clientelisme i de la fractura social que van marcar el final del pujolisme. I aquesta elecció diu molt sobre la Catalunya que vol construir. Difícilment sobre la que molts esperaven.
