Obediència indeguda
"Els tribunals cremen: les vistes per corrupció, malversació, blanqueig de capitals, tràfic d'influències i altres possibles delictes s'acumulen"
Se'n va anar el Papa i es van acabar les benèvoles obertures dels mitjans de comunicació. Ja tornem al fang.
Ahir, per primera vegada en la història de la nostra democràcia, un expresident del Govern d'Espanya va anar a declarar com a imputat.
Els tribunals cremen: les vistes per corrupció, malversació, blanqueig de capitals, tràfic d'influències i altres possibles delictes s'acumulen.
Les pedres precioses guardades a la caixa forta del despatx de Rodríguez Zapatero han fet saltar la calma pels aires.
Ni els més creients socialistes creuen que la santa mare o la sogra de l'expresident van deixar en herència joies pròpies d'una sultana de les mil i una nits. Ningú no en sabia res? A Ferraz, aquesta seu atrinxerada, temen que el PSOE acabi imputat.
Arriben noves notícies de la lampista hiperactiva Leire Díez, que s'ha convertit en la dolenta de la pel·lícula. Aquesta dona, que sempre surt amb cara d'estar a punt de muntar-ne una de grossa, fa anys que parla i pressiona tothom.
Parlava amb Mercedes González, directora de la Guàrdia Civil; amb la presidenta socialista, Cristina Narbona, i amb alts càrrecs d'empreses públiques o privades “afavorides” amb fons europeus.
La feina de lampisteria, pel que sembla, es va convertir en feina d'equip que va acabar amb la imputació d'alts directius públics, secretaris del partit i ministres del Govern: Ábalos, Cerdán, Koldo, Aldama, Fernández, Barrabés… I molts d'altres.
El PSOE, ara mateix, té 15 causes obertes. Els jutges no han fet cap discriminació de gènere des dels seus jutjats. La majoria de les causes afecten homes expoderosos, però també han estat imputades Isabel Pardo de Vera, expresidenta de l'empresa pública Adif, i Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez.
Tots ens preguntem com acabarà això. Es deslligaran la llengua? Quines penes patiran? Faran la famosa puntada cap amunt? La directora de la Guàrdia Civil, segons va explicar en una comissió del Senat, va informar el seu cap, el ministre Marlaska, dels seus cafès amb la lampista.
L'obediència deguda, que també s'anomena obediència jeràrquica, s'aplica com a eximent en els judicis quan algun acusat té l'obligació d'obeir una altra persona amb més comandament.
Segons el Codi, als delictes comesos a causa d'una ordre donada per un superior, es pot aplicar l'esmentat eximent penal. Tanmateix, crec que més aviat estem davant de casos d'obediència “indeguda”. Podien desobeir, però no ho han fet. Han manat, han cobrat i, potser, han delinquit.
Tothom que hagi estat en una gran empresa sap com costa dir “no” al cap. I m'és fàcil imaginar què pot passar si estàs a les ordres del president del Govern o al servei de qualsevol ministre. Però sempre es pot dimitir.
Són pocs, però, els que abandonen salari fix o càrrecs lluents. Les clavegueres del poder no són vermelles ni blaves (tots recordem la Gürtel), però hi sura el diner negre, aquell que flueix sense nom ni impostos pagats.
A l'estiu de 2024, Pedro Sánchez ens va enviar una carta en què comunicava a la ciutadania que un jutjat de Madrid havia obert diligències contra la seva dona per suposats delictes de tràfic d'influències. Se'm van posar els pèls de punta.
Que una senyora presidenta, sense llicenciatura ni doctorat, munte un xiringuito en una universitat pública sona malament. Tanmateix, un elevat nombre de socialdemòcrates –entre ells, diversos vells i bons amics– van defensar amb ungles i dents el president. “Hem de votar contra Vox, contra la dreta”, deien convençuts.
Un any després, Santos Cerdán, l'home de confiança enviat a pactar l'amnistia amb el fugit Carles Puigdemont, va ser acusat de corrupció i va ingressar a presó. I Sánchez, impassible, va enviar una segona carta a la ciutadania.
En aquella, deia estar “molt disgustat i decebut”, però tampoc no demanava perdó. Semblava ni conèixer de vista el navarrès Santos Cerdán, tot i que va ser diputat socialista i secretari general del PSOE.
Tots vam veure, aleshores, que Pedro i els seus ministres pretenien governar fins a l'últim dia o minut de la legislatura. Comptaven per a això amb el suport interessat dels partits independentistes i de l'esquerra que ni suma, ni uneix, ni pot.
Malgrat les pressions, les injúries i les campanyes de la claveguera del PSOE, la judicatura i la fiscalia continuen treballant. És el seu deure. Mentrestant, cada dia obro la bústia amb l'esperança que arribi una altra carta de Pedro, aquesta per dir-me adéu. Per si triga, voto per la desobediència deguda a qualsevol corrupció i a favor de l'Estat de dret.
