Hi ha mesos que expliquen millor que qualsevol informe o debat polític quina és la realitat d’una ciutat. Juny n’és un d’ells.

Barcelona torna a desplegar una agenda que la situa entre les grans capitals internacionals. Milers de persones arriben atretes per festivals com el Primavera Sound o el Sónar. Altres ho fan per participar en congressos i trobades professionals.

La ciutat també ha acollit aquest mes la visita del papa Lleó XIV, el Congrés Mundial d’Arquitectes, la fórmula 1, el Pride i, a principis de juliol, donarà el tret de sortida al Tour de França. Nombrosos esdeveniments que projecten la seva imatge al món.

No és casualitat. Barcelona fa dècades que construeix una marca internacional associada a la cultura, la creativitat, la innovació i la capacitat d’organitzar grans esdeveniments. És una estratègia compartida per Administracions, empreses i societat civil que ha contribuït decisivament a posicionar la ciutat en el mapa global.

Per això resulta difícil entendre algunes de les decisions que avui es plantegen pel seu futur.

Si la capital catalana vol continuar sent un referent internacional, necessita disposar de les infraestructures necessàries per acollir aquells que convida a venir. I entre aquestes infraestructures es troba, inevitablement, l’allotjament.

Generalment el debat sobre el turisme se centra en les xifres de visitants, però poc es té en compte la capacitat real de les ciutats per absorbir aquests fluxos de manera ordenada. Tanmateix, l’experiència demostra que ambdues qüestions són inseparables.

Una ciutat pot decidir quins esdeveniments vol organitzar, quins congressos vol captar o quines activitats vol promocionar, però difícilment pot ignorar on dormiran les persones que hi participen.

La qüestió pren especial rellevància en un moment en què Barcelona es prepara per eliminar el 2028 els habitatges d’ús turístic legals. Una decisió –amb eleccions municipals pel mig el 2027– que suposaria la desaparició de més de 50.000 places d’allotjament en una ciutat que, precisament aquest mes, registra nivells d’ocupació extraordinàriament elevats.

La contradicció és evident. Mentre s’impulsa una estratègia basada en atreure activitat econòmica, talent i visitants, es redueix simultàniament una part significativa de la capacitat necessària per acollir-los.

Convé recordar, a més, que la demanda no desapareix per voluntat política. Els assistents a un festival continuaran comprant entrades. Els congressistes continuaran viatjant. Les empreses continuaran organitzant reunions internacionals. Els visitants continuaran triant Barcelona per tot allò que la fa una ciutat única.

La diferència serà que trobar allotjament resultarà més difícil i, previsiblement, més car.

I quan una ciutat redueix la seva oferta d’allotjament sense que disminueixi la demanda, les conseqüències poden ser nefastes. Augmenten els preus, es restringeixen les opcions disponibles i es dificulta l’accés a determinats perfils de visitants, especialment joves, famílies o viatgers amb pressupostos mitjans. Al mateix temps, es redueix l’activitat econòmica que aquests generen en comerços, restaurants, equipaments culturals i negocis de proximitat repartits per tota la ciutat.

Tot això per no parlar del risc que aquests mateixos festivals, congressos i altres esdeveniments amb tanta visibilitat internacional decideixin un dia traslladar-se a una altra ciutat amb més facilitats per rebre els seus participants.

Aquest any, el mateix organitzador del Mobile World Congress es va veure obligat a reconèixer que, sense lloguers turístics, caldria buscar solucions “creatives” com allotjar els visitants en creuers o residències universitàries.

Precisament per cridar l’atenció sobre aquesta realitat, des del sector dels apartaments turístics legals de Barcelona hem llançat la campanya #EtQuedenDosFestivals. Una iniciativa que trasllada una qüestió complexa a una situació que qualsevol ciutadà pot comprendre: la d’un grup d’amics que organitza un viatge a Barcelona d’aquí a dos anys i descobreix que el més complicat no és aconseguir entrades o triar la roba per assistir a un gran esdeveniment musical, sinó trobar un lloc on allotjar-se a un preu raonable.

Barcelona té tot el dret a debatre sobre el seu model turístic i sobre com gestionar els reptes que acompanyen el seu èxit internacional. El que sembla més difícil de justificar és que una ciutat que continua apostant decididament per atreure grans esdeveniments globals renunciï al mateix temps a una part essencial de la infraestructura que permet fer-los possibles.

Juny torna a demostrar que Barcelona no vol renunciar a la seva condició de capital internacional. La ciutat continua convidant el món a participar de la seva cultura, del seu coneixement, de la seva creativitat i dels seus grans esdeveniments. I fa bé de cultivar aquesta ambició. La qüestió és si les decisions que s’estan prenent avui són coherents amb aquest desig d’atreure milions de visitants.

Perquè les ciutats globals no es defineixen únicament pels esdeveniments que organitzen. El seu èxit també es mesura per la capacitat per rebre aquells que hi assisteixen.