La Sagrada Família i la maduresa pendent
"Una ciutat no es pot mesurar únicament pels ingressos que genera. També ha de valorar els costos: pressió turística, transformació del comerç de proximitat, conflictes veïnals i pèrdua de qualitat urbana"
La visita del Papa Lleó XIV a Barcelona per beneir la Torre de Jesucrist és una ocasió per mesurar quelcom més que una alçada: la capacitat d'una ciutat i una societat per relacionar-se amb la seva pròpia herència sense reduir-la a instrument.
La culminació de l'agulla central de la Sagrada Família, amb els seus 172,5 metres, convertirà el temple en l'església cristiana més alta del món.
És un assoliment tècnic extraordinari i una fita arquitectònica que mereix reconeixement. Però també convida a preguntar-se si hem sabut estar a l'alçada de l'obra: urbanísticament, culturalment, políticament.
El que va néixer com un temple expiatori en una zona aleshores perifèrica de Barcelona s'ha convertit en un colós que domina el perfil urbà de la capital. En una de les societats més secularitzades d'Europa, aquesta presència monumental no deixa de resultar paradoxal. No pel seu significat religiós, sinó perquè planteja interrogants sobre escala, integració urbana i equilibri entre patrimoni, turisme i interès ciutadà.
El geni artístic de Gaudí és indiscutible. Tanmateix, també són legítimes les crítiques que l'evolució del projecte ha suscitat des de fa dècades.
La Unesco només protegeix la façana del Naixement i la cripta, les úniques parts realitzades íntegrament sota la direcció de l'arquitecte. La resta constitueix una prolongació contemporània del seu llegat, realitzada amb rigor, però també amb interpretacions particulars que no són del gust de tothom.
El debat no ha estat menor. Oriol Bohigas va arribar a definir-la com una "realitat monstruosa" i una "vergonya mundial". Durant dècades, les administracions catalanes van consentir la seva construcció sense permís municipal fins a la seva regularització sota l'alcaldia, paradoxalment, d'Ada Colau.
Amb el temps, algunes posicions s'han matisat: Òscar Tusquets va passar de qüestionar la continuació de les obres a considerar-la una de les grans realitzacions arquitectòniques del nostre temps. El debat, per tant, continua obert.
L'impacte econòmic de la Sagrada Família és extraordinari. Però una ciutat no es pot mesurar únicament pels ingressos que genera. També ha de valorar els costos: pressió turística, transformació del comerç de proximitat, conflictes veïnals i pèrdua de qualitat urbana. L'admiració per una gran obra no hauria d'impedir un debat raonable sobre les seves conseqüències.
La veritable paradoxa, però, no és urbanística, sinó històrica. La Sagrada Família arriba a la seva culminació quan la fe que la va inspirar ocupa un lloc cada cop més marginal a la societat catalana.
La Barcelona de Gaudí era una ciutat on el catolicisme constituïa un horitzó cultural compartit. L'actual és una metròpoli plural i secularitzada. Com si l'obra hagués sobreviscut millor que la cosmovisió que la va fer possible. Però també millor que la maduresa política que hauria d'acompanyar-la.
Ho demostra la manera en què una part del debat públic català ha reaccionat davant la visita de Lleó XIV: no centrant-se en el significat religiós, cultural o urbà de l'esdeveniment, sinó en el grau de reconeixement que el Papa dispensarà a Catalunya i al català.
![El Papa León XIV, junto al cardenal Juan José Omella, a su llegada a la Catedral de Barcelona, este martes](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/06\/09\/actualitat\/1003742768982_16184794_320x180.jpg"])
És normal esperar que Prevost utilitzi una llengua viva i profundament arrelada a la vida del país. El que és trist és la persistència d'una actitud que necessita la validació d'observadors externs. Des de Salvador Illa fins a Carles Puigdemont, reapareix una vella pulsió que revela una dificultat persistent per comportar-nos com un cos polític madur.
Lleó XIV insistirà en la dimensió espiritual de l'obra de Gaudí. Farà bé. Perquè darrere del fenomen turístic i de la icona arquitectònica continua existint el projecte religiós del genial arquitecte. Una societat madura hauria de prestar més atenció a aquest missatge que a la quantitat de paraules que el Papa pronunciï en una llengua o una altra.
