En aquest pati polític de veïns malhumorats a final de cicle ningú vol fer el primer pas. I la moció de censura, segons alguns indiscutible pas intermedi, serviria per a ben poc.

El sanchisme, aclamat pel món benpensant que odia la crispació, pretén passar-li el mort a Alberto Núñez Feijóo. Però no cola. El polític conservador ha decidit parlar sense embuts als empresaris catalans. Digui el que digui, ells seguiran votant Salvador Illa, però això ja se sap.

Per demostrar-los el seu respecte ha estat aquesta setmana al Cercle d’Economia barceloní, lloc de culte del que queda de la burgesia autòctona i sociovergent. Aprofitant l’ocasió, Carles Puigdemont ha reptat el president del Partit Popular a reunir-se a Waterloo i pactar, allà, la censura al Govern de Pedro Sánchez. Com si Puigdemont fos algú.

Però no són temps per a mocions-trampa ni ximpleries patriòtiques, sinó per a eleccions.

El PP no ha de presentar res. A aquestes alçades del desastre, amb el PSOE de Sánchez ocupat en judicis i corrupcions diverses, a l’oposició li basta amb exigir eleccions i esperar. Tanmateix, fins i tot els meus amics madrilenys, admiradors de la legalitat i de la valentia política, creuen que la nostra cansada democràcia necessita fer les coses bé (moció inclosa) per refer-se de tanta corrupció institucional, per “sortir del fang”. Ho sento, però no.

Espanya, després de gairebé vuit anys de Govern sanchista, de pactes amb l'esquerra sense iniciativa i amb l'independentisme sense nació, bé pot esperar fins al 2027.

El lògic, en una situació com l’actual, en què no s’aproven pressupostos des de fa més de tres anys, seria que el president del Govern convoqués eleccions. Però això no està a les mans de Feijóo, sinó de Pedro Sánchez.

El fugit i la resta de socis de legislatura són els qui li haurien de demanar responsabilitats, ells el van aixecar i ells el sostenen. Però Sánchez i la seva legió d’assessors pretenen apurar la legislatura, perquè aquesta vegada, al contrari que el 2023, el líder té molta por de perdre.

El PP ha guanyat les últimes autonòmiques, a l’Aragó, a Castella i Lleó, a Andalusia… I el socialisme ha caigut en vots i representants. Les enquestes ja auguren una futura victòria del PP a gairebé totes les grans autonomies, excepte a la “rica i plena”.

Si una bomba d’última hora no ho impedeix, la dreta (separada o junta) guanyarà les generals i també les autonòmiques, però el 2027. Allò que ve Vox ja no cola més que a Catalunya, on qui ve és la dreta antiimmigració i sobiranista d’Aliança Catalana.

El Junts de Puigdemont es difumina en el no-res i Salvador Illa juga a convertir-se en Jordi Pujol, en un moderat pactista de manual.

Ni tan sols a Castella-la Manxa, on encara governa el PSOE, té Emiliano García Page assegurat un bon resultat. El socialista menys sanchista exigeix eleccions ja, com el proscrit Felipe González, com diversos exministres i altres tants militants decebuts.

Durant el Comitè Federal del PSOE d’aquesta setmana, la policia es va veure obligada a acordonar la famosa seu de Ferraz. Per primera vegada i a petició del mateix partit, van apartar els periodistes de l’entrada. Em prenia el cafè en un bar del carrer quan vaig sentir el cambrer murmurar: “Ja no venen a esmorzar ni les secretàries”.

L’eslògan de No a la guerra empal·lideix davant la riuada de corrupcions i les fotos de les joies de Zapatero.

L’expresident conegut pel seu “talant” ha desaparegut dels actes. Crec que va posar el tancament després de la catàstrofe socialista a les eleccions andaluses, a les quals va seguir la seva imputació per l’Audiència Nacional.

Recordo una de les primeres conferències que Rodríguez Zapatero va fer a Catalunya al Cercle Financer de La Caixa. Pasqual Maragall, aleshores exalcalde de Barcelona, es va asseure al meu costat i, als deu minuts del speech de l’invitat, dormisquejava. A la sortida, tots els presents parlaven del “talant de Zapatero”, de quant havia agradat a l’audiència catalana la seva “bonhomia”, la seva “amabilitat”. Maragall em va mirar sorprès: “S’ho creuen de veritat?”. El candidat va guanyar les eleccions inesperadament. Potser seria millor dir que les va perdre el PP en atribuir a ETA els atemptats terroristes de l’11M.

D’aquell Bambi al gran valedor de les dictadures de la Xina i Veneçuela en el Govern de The One. Era el que faltava per si no n’eren prou els ábalos, els cerdans, els koldos, les begoñas, l’hermaníssim, les leires… El discurs benpensant ha deixat de tenir sentit. Encara menys dedicar temps a una moció de censura manipulada i perduda d’antuvi.

El remei a la corrupció institucional són eleccions. Però això és responsabilitat de Pedro Sánchez, no de Feijóo.