Antoine Lavoisier va formular els principis fonamentals de la química moderna. Els seus treballs van introduir el mètode experimental quantitatiu, basat en la mesura precisa, i van establir les bases per comprendre que en tota transformació física o química els elements canvien de forma, però no desapareixen.
Aplicat metafòricament a la política: els vots, el poder o les corrents d'opinió no desapareixen; es transformen i es redistribueixen entre diferents actors i opcions polítiques.
La política i la ciència pertanyen a àmbits diferents del coneixement però, de vegades, determinats principis científics ofereixen metàfores útils per interpretar fenòmens socials complexos.
Una de les analogies més suggerents és la que es pot establir entre la situació política actual i les lleis formulades pel químic francès Antoine Lavoisier.
El seu cèlebre principi de “conservació de la massa”, segons el qual “la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”, permet reflexionar sobre la dinàmica del poder, dels vots i dels suports ciutadans a les democràcies contemporànies.
Si traslladem aquesta idea a l'actual escenari polític, podríem afirmar que els vots tampoc desapareixen, encara que s'incrementi la abstenció com a conseqüència de la desafecció provocada per determinades actuacions polítiques.
Els ciutadans poden modificar les seves preferències, canviar de partit o fins i tot optar per l'abstenció, però les ideologies que existeixen en una societat rarament s'extingeixen completament. La desaparició de les ideologies ens acostaria a l'abisme de les dictadures.
El que sí que s'està generant és una transformació de la seva expressió política. De la mateixa manera que la matèria canvia d'estat, sense deixar d'existir, les idees polítiques evolucionen, s'adapten i reapareixen en escenaris diferents.
La mateixa lògica es pot aplicar al poder polític, aquest no desapareix, només es transforma i es redistribueix. Quan un partit perd capacitat d'influència, un altre la guanya, o bé aquesta influència es reparteix entre diversos actors que haurien de cooperar per exercir-la.
Aquesta situació resulta especialment visible en els sistemes parlamentaris actuals, caracteritzats per una creixent fragmentació política i per la dificultat d'assolir majories absolutes. És el cas que es manifesta amb tota la seva cruesa a la vida política espanyola.
En aquest context, els pactes i les coalicions es converteixen en mecanismes de conservació i adaptació del poder a la realitat dels fets. El que un partit no pot aconseguir per si sol, pot assolir-ho mitjançant acords amb altres forces.
Aquesta circumstància hauria d'obligar a substituir les lògiques de confrontació permanent per una cultura política basada en la negociació, el compromís i la recerca de consensos.
La cacera posada en marxa per la dreta més conservadora i retrògrada contra el president Sánchez, ens condueix a un clima bel·ligerant que invalida qualsevol política basada en acords i consensos tàcits.
Una altra aplicació interessant de les idees de Lavoisier es relaciona amb el concepte d'energia. La idea que l'energia no es perd, sinó que es transforma, ofereix una valuosa ensenyança per a la política.
La mobilització ciutadana, el malestar social, les demandes col·lectives o la confiança en les institucions constitueixen formes d'energia política que no desapareixen simplement perquè siguin ignorades.
Quan els governs són capaços de canalitzar aquestes energies mitjançant reformes, processos de participació o diàleg, afavoreixen l'estabilitat, la cohesió i el progrés social.
Tanmateix, quan les institucions no ofereixen respostes satisfactòries, aquesta mateixa energia pot transformar-se en desafecció, protesta, polarització o suport a noves forces polítiques, generalment extremistes que creixen en l'oposició al “sistema”.
Lavoisier encertava quan reconeixia que tota transformació política implica costos. Les polítiques econòmiques, les reformes fiscals, les decisions territorials o les mesures socials sempre produeixen efectes que han de ser assumits i gestionats.
El cost polític pot manifestar-se de diverses formes: pèrdua de suport electoral, desgast institucional, conflictes interns, mobilització ciutadana. Per tot això hem d'explicar de manera pedagògica quins són els beneficis obtinguts per al conjunt de la societat.
Existeix, a més, una dimensió addicional que reforça la vigència d'aquesta analogia. En política, com a la natura, els buits rarament romanen sense ocupar durant molt de temps. Quan un partit abandona determinades reivindicacions socials, solen aparèixer nous actors disposats a representar-les.
La política funciona com un sistema en permanent recerca d'equilibri, on les forces es compensen i els espais de poder tendeixen a ser ocupats.
En definitiva, les lleis de Lavoisier ofereixen una metàfora especialment útil per interpretar la realitat política contemporània. Els vots es transformen, el poder es redistribueix, l'energia social troba nous canals d'expressió i els costos de les decisions acaben manifestant-se d'una manera o altra.
La política és un procés continu de transformació dels suports rebuts, on el conflicte canvia constantment de forma sense deixar d'existir.
La fortalesa d'una democràcia depèn de la seva capacitat per alleujar les tensions, generar estabilitat i transformar els dissensos i la confrontació permanent en acords que permetin la participació i el progrés col·lectiu.
L'existència de Vox i la subordinació del PP al seu soci impossibiliten l'acord.