José Luís Rodríguez Zapatero, ZP per a tots els seus seguidors, ha estat imputat i l'esquerra política i mediàtica no s'ho acaba de creure. El PSOE, fins i tot, s'ha saltat la seva política de prevenció de danys practicada els darrers anys en concedir a l'expresident el benefici del dubte.

Pedro Sánchez ha fet saber que està tranquil i Patxi López, el portaveu al Congrés, ha explicat la incredulitat del partit: “En la nostra pròpia experiència vital no ens quadra de cap manera que Zapatero ni s'hagi corromput ni s'hagi pogut corrompre”.

Tothom és innocent fins que es demostri la seva culpabilitat. També Zapatero, per descomptat, malgrat la interlocutòria redactada per un jutge com si fos una sentència. Almenys fins a la declaració de l'expresident, prevista per al 2 de juny, seria imprudent prendre partit.

Tanmateix, el PSOE sí que l'ha pres, contravenint la seva doctrina exemplaritzant davant qualsevol indici de corrupció a les seves files. El president Sánchez lliga així bona part del seu futur al recorregut judicial que pugui tenir la imputació de Zapatero.

Tot i que, llegint aquests dies a Iván Redondo, a la Moncloa s'hauran relaxat. “Cal passar de Pedro Sánchez a Pedro. Pedro i els espanyols”, assegura aquest expert. És a dir, que la victòria electoral del PSOE és cosa de nens, només cal mimetitzar-se amb el clàssic “tots em diuen Felipe”.

Zapatero és un referent del socialisme espanyol i de bona part de l'esquerra del PSOE. Alguns l'han qualificat de “far de l'esquerra”. Certament, ZP va aconseguir els últims grans resultats electorals del PSOE, el 2004 i el 2008, i els observadors més implicats creuen indiscutible que la seva adhesió tardana a Pedro Sánchez va tenir un paper determinant perquè aquest pogués salvar els mobles i la presidència el 2023.

Aquesta devoció explicaria la posició davant la seva imputació.

Zapatero va ser, també, el president que no es va atrevir a presentar-se a la reelecció el 2011 pel seu desgast per la gestió de la crisi econòmica i tot i haver aconseguit que ETA anunciés la fi definitiva de la lluita armada uns mesos abans. El PP va aconseguir llavors els 185 diputats. ZP va ser, igualment, el president que no va voler veure que la modificació de l'Estatut aprovat pel Parlament reforçaria el sobiranisme latent.

ZP va ser doncs un president complex en una etapa tempestuosa la imatge del qual ha anat millorant amb el pas del temps, a diferència dels seus predecessors.

Poc pot fer el govern en aquests moments. El que li toca és esperar les explicacions de Zapatero i confiar que siguin satisfactòries per a l'electorat i per al jutge, per moltes sospites d'animadversió que la magistratura desperti entre l'esquerra.

En tot cas, podria comprometre's a modificar l'estatut dels expresidents de govern per intentar curar-se en salut per al futur.

La regulació del paper dels expresidents és del segle passat. Tenen la vida resolta. Una pensió vitalícia, una oficina amb personal, seguretat i cotxe oficial. Si volen, poden tenir seient vitalici al Consell d'Estat. Tanmateix, fugen de tanta comoditat. Aznar i Zapatero l'ocuparon per un temps i el van deixar. Resulta que asseure's al consell té incompatibilitats i ser “només expresident” no en té cap.