El geni oblidat de la làmpada
"Aquesta ciutat, amb la societat oblidada i eixelebrada que té, prioritza el càstig a Samaranch pels seus càrrecs durant el franquisme per sobre del reconeixement eixordador per a qui amb els seus oficis va posar al mapa la capital catalana"
Els carrers de Barcelona comptaran en el futur amb el segell de sis artistes, tres d'emergents i tres de consagrats, per impulsar l'aposta per l'art amb la idea d'incrementar l'inventari artístic de la ciutat. Una bona idea del consistori perquè afrontar els problemes habituals —seguretat, neteja, habitatge— no ha de deixar en l'oblit altres qüestions que també serveixen per embellir el concepte d'urbs moderna.
Es tracta de la posada en marxa del programa municipal d'Impuls a l'Art Públic. Les primeres notícies sobre aquesta iniciativa ja van revelar que tres persones serien protagonistes en el reconeixement artístic: Ildefons Cerdà, el pare de l'urbanisme modern barceloní, i la parella accidental que va adquirir fama universal per la seva aliança a la Barcelona olímpica, com van ser Montserrat Caballé i Freddie Mercury. Aquestes eleccions no admeten màcula. En el cas de Cerdà, encara que amb presència al nomenclàtor barceloní, servirà de reconeixement ciutadà per a algú que va defensar una aposta urbanística atrevida i brillant. Pel que fa al talent de Caballé i Mercury —majestuós per separat—, el món recorda la peça musical interpretada per a la celebració de l'olimpíada barcelonina.
De tota manera, el consistori ha tornat a desaprofitar amb aquesta iniciativa la possibilitat d'homenatjar convenientment qui es va convertir en el pare real de la consecució dels Jocs Olímpics. No és la primera vegada que es desaprofita aquesta oportunitat i el cas és que el canvi polític al pont de comandament municipal tampoc ha permès tenir la sensibilitat necessària per posar-se dempeus davant la figura de Juan Antonio Samaranch.
Suposo que ningú posarà en dubte a aquestes alçades de la història que, sense la capacitat de negociació, i amb l'habilitat per moure aquells fils invisibles que requereixen els grans esdeveniments, Barcelona no hauria estat el que va començar a ser el 1992 si Samaranch no hagués ocupat la presidència del Comitè Olímpic Internacional. Juntament amb la figura política de Pasqual Maragall, Samaranch és mereixedor, almenys, del major dels respectes. Però aquesta ciutat, amb la societat oblidada i eixelebrada que té, prioritza el càstig a Samaranch pels seus càrrecs durant el franquisme per sobre del reconeixement eixordador per a qui amb els seus oficis va posar al mapa la capital catalana.
En general, compartim espai amb una societat a la qual li costa homenatjar de debò qui més s'ho mereix. Potser caldria prioritzar les gales positives que les presumptes ombres perquè si ens posem a usar el microscopi no existiria figura pública impecable. Ni a Barcelona, ni en cap altre lloc del món. És molt possible que molts dels adalils en la crítica a Samaranch per la seva relació amb el franquisme siguin fills o néts d'empresaris catalans regats pel Règim. Ells van redreçar la seva història familiar gràcies al dictador, però després són els primers a esquinçar-se les vestidures en el seu esbojarrat intent de trencar amb el passat. En fi. Confiem que algun dia la ciutat dels prodigis faci justícia a qui va fregar la làmpada i en va sortir com un geni.
