Mercat o Estat?
Ens queda per comprovar l’engranatge dels fills de l’expresident en la fortuna familiar, que va créixer a l’ombra del nacionalisme institucional. Sí, l’Estat pot; i si no pot invertir en trens, vies o eixos territorials és perquè es perd pel camí
La propietat privada i la formació de preus són a la gènesi de tota economia. Per la seva banda, l’Estat és l’instrument que permet avançar i millorar.
“L’Estat impulsa l’ecosistema de la innovació, clau per a la millora de la productivitat; i aquest ecosistema requereix un sector privat potent acompanyat d’un Estat que operi com a soci de la iniciativa privada”, escriu Amanda Mars en un article, que expressa el lent final del consens de Washington que va liberalitzar els mercats i va posar en primer pla el creixement, amb una mirada retrospectiva al monetarisme de Chicago.
Aquesta anàlisi obre els ulls al consens de Londres, llançat per la London Economics School (el 2025) i per l’University College of London, disposats a combatre xacres com la desigualtat, la laxitud fiscal exigida pels poders absoluts o el negativisme davant el canvi climàtic. Cal reanimar les polítiques actives dels estats, en línia amb l’anàlisi aportada per Mariana Mazzucato a L’Estat emprenedor (Crítica).
Hauria arribat la Palantir de Peter Thiel tan lluny com està arribant, sense comptar amb la col·laboració de la Casa Blanca, que li compra intel·ligència militar, capaç de detectar i destruir míssils balístics enemics, tant dins com fora de l’atmosfera terrestre? No. I no oblidem que Palantir és el futur de la IA, que enfosqueix les grans, com Apple, Microsoft, Alphabet Inc (Google), Amazon, Meta (Facebook), Adobe, Oracle, etc.
És clar que el consens de Londres no defensa aquests grans monopolis digitals. Però el cas de Palantir és un exemple de col·laboració públic-privada, la implantació de la qual s’ha pervertit en la guerra de Iran i en les matances de Netanyahu.
El sector públic a Occident s’ha comportat com un creador d’economies properes a la majoria. I sí és així és perquè els mercats decisius —energia, finances, salut o escola— no estan sent intervinguts, sinó regulats. Molt a prop dels ciutadans de peu, tenim dos exemples que les administracions són una arma indiscutible; depenen de l’ús que se’n fa.
Els diners del “clan Pujol” rastrejats en les concessions públiques al llarg de dècades eren el fruit legal d’“inversions financeres”, diu el primogènit Pujol Ferrusola, en seu judicial. Bé, ara li queda per aclarir d’on van sortir els primers impulsos patrimonials que, sens dubte, no pertanyien a la deixa de l’avi Florenci.
Ens queda per comprovar l’engranatge dels fills de l’expresident en la fortuna familiar, que va créixer a l’ombra del nacionalisme institucional. Sí, l’Estat pot; i si no pot invertir en trens, vies o eixos territorials és perquè es perd pel camí.
Ara mateix, la Generalitat de Catalunya pot almenys repartir una mica, com fa el Govern de Salvador Illa, que donarà una ajuda universal als dependents que esperen la seva prestació i condonarà els deutes contrets per les famílies que van cobrar prestacions després de la defunció dels usuaris.
La política econòmica és, a més d’economia, una qüestió moral que aprovarien fins i tot els liberals de Viena, malgrat Camí de servitud, el llibre que va escriure Hayek, un home savi, utilitzat funestament pels mateixos conservadors.
