Gaudí i Carrero, germanats en la mort
"Quan un s'entesta a ser més papista que el papa i complir diàriament amb l'eucaristia, passa el que passa"
Ara que tenim beneïda la Sagrada Família, sembla arribat el moment de beatificar a Antoni Gaudí, però per això l'església és molt estricta: sense miracle no hi ha beat, igual que sense pits no hi ha paradís. Caldrà buscar-li un miracle a Gaudí, o almenys alguna cosa que s'hi assembli i puguem fer-la passar per tal.
El bo dels miracles és que no cal realitzar-los en vida —encara que això sempre ajuda— sinó que n'hi ha prou amb curar un malalt des de la tomba, o sigui que Gaudí està encara a temps, no hi ha pressa.
No val qualsevol malaltia, ha de ser alguna d'incurable, eliminar un refredat o un mal de queixal no són passaport a la santedat. I a més d'incurable ha de ser greu, no val amb subsanar una alopècia, ser sant és cosa seriosa, si us plau.
Es coneix que aconseguir que Gaudí arribi a sant —abans cal arribar a beat, igual que per ser comandant cal ser abans capità, a l'església i a la milícia les coses han de seguir el curs establert— és molt important per a Catalunya, només cal veure les ganes que hi ha de resar-li.
No em pregunteu el motiu pel qual tots els catalans ens hauríem d'alegrar de la santificació del cèlebre arquitecte, jo pensava que la santedat importava únicament a l'al·ludit, que així s'asseia més a prop de Déu, però jo què sé, doctors té l'Església. Potser existeix una competició per veure quina comunitat autònoma té més sants a la nòmina, i jo sense assabentar-me'n.
O potser és més fàcil adreçar-se a un sant per demanar-li ajuda si parla la nostra pròpia llengua, ves a saber, caldrà preguntar-li a algun.
Beat ja ho era Gaudí en vida, encara que en el sentit més vulgar de l'expressió, ja que era home de missa diària. Precisament anar cada dia a missa va ser el que va acabar amb la seva vida, ja que el va atropellar un tramvia quan es dirigia a l'església de Sant Felip Neri, aniria l'home pensant en les seves coses, perquè no serà que no fa soroll un tramvia. Ja es riuran al cel els dos sants —en cas que Gaudí arribi a ser-ho— recordant els detalls de l'atropellament.
—Home, Antoni, una cosa és que volguessis resar-me i l'altra és que tinguessis tanta pressa per conèixer-me en persona—, li dirà el bromista de Neri tan bon punt se'l trobi al santoral.
El trist final de Gaudí l'agermana a Carrero Blanco, un altre que va morir per anar a missa cada dia, encara que a aquest no el va atropellar un tramvia sinó 100 quilos de Goma-2 —més sorollosos que un tramvia—, posats allà precisament perquè el comando d'ETA coneixia el recorregut diari de l'almirall per complir amb la seva fe.
De les dues morts se'n dedueix que ser de missa diària és un perill, per alguna cosa la mateixa Església obliga els seus membres a assistir a l'ofici només els diumenges i festes de guardar, alliberant-los pel seu propi bé d'anar-hi cada dia.
Quan un s'entesta a ser més papista que el papa i complir diàriament amb l'eucaristia, passa el que passa. O potser és que el Senyor premia els extremadament creients, cridant-los ben aviat al seu costat.
Sigui com sigui, Gaudí i Carrero demostren, cadascú a la seva manera, que anar massa a missa acaba sent perjudicial per a la salut. Els aliments de l'ànima, igual que els del cos, s'han de prendre en la seva justa mesura, sense abusar-ne.
Curiosament, tot i que per la forma de morir, Carrero semblava prendre clara avantatge sobre Gaudí per arribar al cel, el fet que aquest no exercís mai de president de govern en una dictadura el col·loca en força millor posició per accedir a la santedat. Continua faltant el miracle, això sí.
