La IA no és digital: és petroli, gas i minerals

Mentre el debat sobre la intel·ligència artificial se centra en l'ètica, l'ocupació o la regulació, hi ha un element crític que gairebé ningú no esmenta: la seva dependència energètica i material.

La tecnologia més avançada del món continua lligada a un sistema físic vulnerable, i una part essencial d'aquest sistema passa per un punt tan estratègic com fràgil: l'Estret d'Ormuz.

Quan puja el preu del petroli, el debat se centra en la gasolina, el dièsel o la factura elèctrica. És lògic: és el visible, l'immediat, allò que afecta la butxaca de ciutadans i empreses.

Però mentre discutim sobre sortidors i tarifes, hi ha un element silenciós que gairebé no apareix a la conversa: la intel·ligència artificial.

La IA s'ha convertit en el gran relat del nostre temps. Però és un relat construït sobre una base que gairebé ningú no qüestiona. Parlem del seu impacte en l'ocupació, dels seus dilemes ètics, de la seva capacitat per transformar indústries senceres.

Però hi ha un aspecte estructural que roman fora del focus: la intel·ligència artificial depèn d'un sistema energètic i material que no és ni estable ni assegurat.

I una part crítica d'aquest sistema passa per un punt del mapa que poques vegades associem amb allò digital: l'Estret d'Ormuz.

Durant anys hem alimentat la idea que la IA viu en un espai eteri, gairebé místic. “El núvol” sona a quelcom que no ocupa lloc, que no pesa, que no consumeix. Però la realitat és molt més terrenal.

Entrenar i operar models d'IA exigeix centres de dades que devoren electricitat, sistemes de refrigeració que consumeixen milions de litres d'aigua i hardware construït amb minerals crítics l'extracció i processament dels quals requereixen quantitats ingents d'energia.

La IA no és intangible. És física, intensiva i dependent.

I la seva dependència comença per l'energia. El veritable límit de la intel·ligència artificial no està en els algorismes, sinó en la capacitat de sostenir-los.

Els centres de dades necessiten un subministrament elèctric constant, estable i creixent. I avui, una part significativa d'aquesta energia continua depenent del gas i del petroli.

Per l'Estret d'Ormuz circula al voltant del 20% del petroli mundial i prop del 25% del gas natural liquat (GNL). Aquest gas, essencial per mantenir sistemes elèctrics estables, alimenta indirectament la infraestructura que permet que la IA funcioni.

La intel·ligència artificial no només depèn del silici: depèn del gas.

I també de l'aigua, un recurs cada cop més tensionat, especialment en regions on els centres de dades ja competeixen directament amb l'agricultura i el consum humà.

Europa ho sap. Espanya també. La Península s'ha convertit en un pol emergent de centres de dades, però el seu creixement depèn d'un subministrament energètic que no controlem del tot i d'un mercat global del GNL que es pot tensar en qüestió de dies.

La digitalització avança més ràpid que la capacitat d'assegurar l'energia que la sosté.

A aquesta dependència energètica s'hi suma una altra de menys visible: la dels materials. Liti, cobalt, níquel, terres rares, silici avançat... sense ells no hi ha xips, no hi ha servidors, no hi ha IA.

Però aquests materials no s'extreuen ni es refinen en el buit. Requereixen energia intensiva, transport marítim —més del 90% del comerç mundial viatja per mar— i cadenes logístiques globals que funcionen com un rellotge... fins que deixen de fer-ho.

Encara que aquests minerals no creuin directament l'Estret d'Ormuz, el sistema que permet produir-los, moure'ls i refinar-los sí que depèn de l'energia que hi passa.

La IA, en la seva aparent sofisticació, està ancorada a una infraestructura física vulnerable.

Durant dècades, l'economia global ha prioritzat l'eficiència per sobre de la resiliència. Cadenes de subministrament ajustades al mil·límetre, costos optimitzats, dependències invisibles.

El resultat és un sistema extraordinàriament precís, però fràgil. N'hi ha prou amb una disrupció en un punt crític —una escalada geopolítica, un bloqueig marítim, una crisi energètica— perquè els efectes es propaguin en cascada.

I no és una hipòtesi teòrica. Les darreres setmanes, els atacs sobre infraestructures energètiques a Orient Mitjà han tornat a posar en evidència fins a quin punt el sistema global depèn de nodes físics extremadament vulnerables.

Quan es danyen instal·lacions clau —refineries, terminals de gas o rutes logístiques— l'impacte no es queda en el preu del combustible: es trasllada a tota l'economia digital que depèn d'aquesta energia per operar.

Ja hem vist altres senyals. El 2021, una onada de calor va obligar a reduir l'activitat de diversos centres de dades als Estats Units i Europa per manca de capacitat de refrigeració. No va ser un error tecnològic. Va ser un límit físic. I aquest límit es repetirà.

En aquest context, la pregunta deixa de ser tecnològica i esdevé estructural: què passa amb la intel·ligència artificial si l'energia deixa de ser abundant i barata?

No desapareix. S'encareix. S'alenteix. Es concentra en mans de qui la pot pagar.

Les empreses han integrat la intel·ligència artificial en processos clau amb una premissa implícita: que sempre estarà disponible, que serà escalable, que els seus costos continuaran sent assumibles.

Però aquesta premissa depèn de factors que cap empresa controla: energia, geopolítica, materials, logística.

I hi ha un punt que gairebé ningú no vol mirar de cara: la IA creix més ràpid que la capacitat de generar energia neta. I aquesta bretxa és, avui, un dels majors riscos sistèmics invisibles.

La conversa sobre intel·ligència artificial està incompleta. Parlem d'ètica, de regulació, d'ocupació. Però gairebé no abordem la seva dependència de recursos físics limitats i d'infraestructures crítiques. La sostenibilitat de la IA no és només ambiental.

És energètica, material i estratègica.

I, avui, no està garantida.

Potser el major risc de la intel·ligència artificial no està en la seva capacitat de transformar el món, sinó en l'estabilitat del sistema que la fa possible.

Perquè, en darrera instància, la tecnologia més avançada de la nostra era continua depenent d'alguna cosa tan bàsica —i tan vulnerable— com el pas de l'energia per un estret.

I això hauria de formar part del debat.