“Musulmà qui no boti”

Dimarts passat, al camp de l'Espanyol, es va disputar un partit de futbol amistós entre la selecció espanyola i l'egípcia, i en un moment determinat del partit, part del públic, per animar l'equip local, va corejar el crit “boti, boti, boti, musulmà qui no boti”. 

Immediatament, com si aquests aficionats gamberros haguessin escopit a la gran pedra negra que els bons musulmans han d'anar a tocar a la Meca almenys un cop a la vida, tots els tartufos de la premsa i de les institucions (i són legió) s'han esquinçat les vestidures i han reclamat un gran càstig. S'acusa els cridaners d'un delicte d'odi i de xenofòbia.

Els Mossos investiguen els càntics racistes a l'Espanya-Egipte

Home, una mica de seny. No ens posem “estupends”.

Deixeu en pau els nois, que cridin el que els doni la gana, si no han insultat ningú. Recorda el lector tants partits al Camp Nou en què els aficionats lazis cantaven “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”, que aquest sí que era un lema xenòfob i malintencionat, o xiulaven i escridassaven el Rei i l'himne nacional, sense que cap institució de l'Estat prengués cartes en l'assumpte?

Recordem que un camp de futbol no és una recepció d'ambaixadors al Palau Reial, sinó un vomitori per a les passions i frustracions del ciutadà anònim, el lloc on se sent part d'una col·lectivitat que dona suport a un equip determinat, uns colors, i on es ritualitza (de manera afortunadament incruenta), el conflicte i la bel·licositat natural de l'espècie humana, l'activitat més antiga de la qual és precisament el combat, la competència, la guerra. No ho dic jo, ho va dir Heràclit: “El principi de tot és la guerra”. Fragment cèlebre que altres tradueixen com “El conflicte és el principi de tot”. 

El futbol compleix avui la funció que Aristòtil, a la seva Poètica, atribuïa a les llargues representacions de les tragèdies d'Èsquil i Sòfocles a les festes en honor de Dionís, déu del vi, l'èxtasi i el teatre: purgar la població de les emocions negatives. S'anomena “catarsi”:  una mena de neteja emocional després de la qual el públic podia tornar a la roda de les obligacions i sotmetiments de la vida civil.

Ara bé, si per cada vegada que un aficionat ha cridat “fill de puta” o “cabró” a un jugador de l'equip adversari hagués hagut d'intervenir la Fiscalia, els jutjats estarien encara més saturats de ximpleries del que ja estan ara.

El Govern demana a la Fiscalia General de l'Estat que també investigui els càntics racistes de Cornellà

Es pot considerar efectivament “inacceptable” que un assistent, o un grup més o menys nombrós d'assistents a un d'aquests partits de futbol, per molt caldejat que estigui el duel, cridi “mico” al jugador Vinicius, que aquest se senti ofès i humiliat i la resta del públic senti alipori (vergonya aliena), i que alguna institució prengui cartes en l'assumpte, com sol fer-se.

Ara bé, en el lema “boti, boti, boti, musulmà el que no boti” no hi ha racisme ni s'insulta cap col·lectivitat, ni es menysprea cap religió, ni s'incita a agredir ningú. Si de cas s'exalta de manera jocosa la no-adscripció del grup que ho coreja a una religió determinada. Que és la religió dels jugadors de l'equip rival.

Recordo que en el tristament cèlebre partit del Barça contra el Milan a Atenes, que l'equip català va perdre 0-4, quan encara no havia començat a encaixar gols, l'afició blaugrana corejava feliç “¡Milan, Milan, vaffanculo!” (Milan, Milan vés a prendre pel cul”). Va incórrer en delicte d'odi, o d'homofòbia, potser? No, només manifestava el seu entusiasme i combativitat. Ningú s'ho va prendre literalment.

Explicava ahir aquí la Miriam Saint-Germain que pel “boti, boti, musulmà el que no boti” de l'altre dia, el ministeri d'Igualtat ha mobilitzat la Fiscalia General de l'Estat perquè “investigui”. Ja ho estan fent la Comissaria general dels Mossos d'Esquadra i la fiscalia d'Odi i Discriminació de Barcelona. Ja han posat el crit al cel el president del Govern (“¡és intolerable!”), el ministre Bolaños, la portaveu del PP al Congrés i la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya i el conseller d'Esports de la Generalitat.

Una tempesta així en un got d'aigua confirma la nostra arrelada convicció que el nostre és un Estat del malbaratament. Saturat de xiringuitos absurds (començant pel citat ministeri i la fiscalia de l'odi). Serà que el país funciona sol, i tan bé, que els nostres polítics no tenen coses serioses a les quals dedicar-se, de manera que han d'anar a buscar la ruïna a uns infeliços que senzillament pretenien passar una bona estona en un estadi de futbol i sentir-se part d'una comunitat, cantant inofensives bestieses.

Jo de bon grat diria a tots aquests Savoranoles “vaffanculo”, però m'abstinc, potser incorreria en delicte d'odi.