Les taquicàrdies de David Uclés
"Si vas a una entrevista amb un periodista així, no pots demanar Cacaolat"
Com no ha de tenir taquicàrdies un home adult que demana Cacaolat als bars. No dic que el Cacaolat sigui una mala beguda, jo mateix en vaig consumir profusament… quan era un nen, que és quan toca. Fins i tot una vegada, ja major d'edat, em vaig permetre demanar-ne un, ben calent, en un refugi d'alta muntanya, un dia d'hivern que feia un fred que pelava (mai oblidaré la mirada dels companys d'excursió, ells van demanar conyac, no em van tornar a convidar a pujar pics amb ells).
David Uclés, aquell escriptor que escriu best sellers i guanya premis amb la boina, va tenir taquicàrdies durant una entrevista amb el Diari de Girona i va culpar l'entrevistador, quan la culpa és sempre del txa-txa-txa, és a dir, del que un beu, que això sí que t'afecta l'organisme i no una pregunta més o menys punyent.
No s'interpreti amb això que el Cacaolat sigui perjudicial per a la salut, estic segur que compleix tots els requisits sanitaris i que és saníssim, passa que un cos –o ment– adult es rebel·la quan se li introdueixen elements clarament infantils, les mateixes taquicàrdies patiria qualsevol adult si demana un ColaCao o una barreta de regalèssia, si berenar amb Nocilla, si es banya amb un aneguet de goma o si demana a una altra persona que li netegi el cul després d'anar de cos.
No dic que David Uclés cometi tots aquests actes infantils, probablement se'n salti algun, però apostaria que, quan el conviden a sopar, demana macarrons de primer i escalopa amb patates fregides de segon.
David Uclés és jovenet, això es nota tan bon punt obre la boca, però ja no és un menor, o almenys això sembla a la vista de la seva barba, si bé és cert que avui dia no es pot fiar un de res, hi ha nens molt peluts. Tant se val, suposem que efectivament sigui major d'edat, en aquest cas hauria de tenir més cura de la seva salut i demanar als bars una canya o una copa de vi. Si no beu alcohol, pot prendre un cafè, un te, un suc o fins i tot –encara que aquí ja entra en terreny perillosament juvenil– una CocaCola. El que no pot fer un és anar a una entrevista amb Albert Soler, que aquest era el periodista, i demanar Cacaolat.
A l'Albert Soler me'l va presentar l'estiu passat Ramón de España, precisament a la festa del desè aniversari de Crónica Global, estaven tots dos parlant i rient, em va semblar que s'estaven burlant d'algú, així que m'hi vaig acostar, almenys així no es burlarien de mi.
Em va semblar un tipus normal (si és que es pot considerar normal presentar-se a una gala amb pantalons texans i samarreta, i sense afaitar, encara que vés a saber què entenen a Girona per “correcció en el vestir”), vull dir que en l'estona curta que vaig estar amb tots dos, es va empassar no menys de quatre cerveses, una rere l'altra, i després va començar amb el vi. És a dir, el normal, i més quan és de franc.
Si vas a una entrevista amb un periodista així, no pots demanar Cacaolat, el que és estrany és que les taquicàrdies no les patís el pobre Soler, hi ha coses que no hi ha cor que les aguanti. Que no sortís corrents i aguantés dempeus tota l'entrevista sabent que tenia al davant un bevedor, suposadament adult, de llet amb cacau diu molt de la seva professionalitat.
És clar que pot haver-hi adults a qui els agradi el Cacaolat, com també hi ha adults a qui els agraden els menors, però aquestes perversions es guarden per a la intimitat. Si, pel que sigui, un té necessitat de prendre Cacaolat, pot fer-ho a casa, no va pels bars reclamant que li serveixin begudes estranyes. Excepte que, un cop servit, tregui la petaca de la butxaca, assegurant-se que ho vegin bé el cambrer i tots els altres clients, i li posi un raig de conyac, el que en temps es coneixia com un Lumumba: només d'aquesta manera posa l'honor a resguard.
