Com la immensa majoria dels lectors de Crónica Global, inclòs el seu director i els seus redactors en cap, són joves, probablement no sabran del cop d'Estat de Tejero més que el que han llegit o vist a la tele o els han explicat.
Jo no, jo hi vaig ser i ho vaig veure tot.
L'únic que de veritat cal saber sobre la violenta entrada del tinent coronel Tejero al Congrés és que jo, en aquell moment, era a la llibreria de còmics Continuará, que aleshores no era a la Via Laietana, sinó darrere de l'ajuntament, i al peu de la casa on jo vivia aleshores.
Aleshores la llibreria la portava –la segueix portant ara— l'Albert Mestres, amb en Joan Navarro, bon amic meu que després seria editor. Jo dibuixava uns còmics “underground” i en Navarro, a les nits, es prenia un parell de gin-tònics i sortia a vendre'ls per les Rambles. Un home heroic.
Aquella tarda, a Continuará, hi era també l'editor –avui ja octogenari— Antonio Martín, potser l'home més avorrit que m'ha estat donat conèixer en aquesta vall de llàgrimes i que, per cert, estava mort de por davant el cop, ja que es considerava progressista, comunista i tot el que vulguis.
Hi era també en Pasqual Giner, dissenyador de Cairo i contumaç fumador de pipa, que moriria prematurament i malament. Hola, Pasqual, no m'oblido de tu.
I hi era en Ramon Florensa, col·leccionista i comerciant de còmics. Florensa era molt jove, grassonet, sobrat, jugador de pòquer, campió de billar, golafre i més franquista que Franco. Era fatxa des de les ungles dels peus fins a la punta dels cabells. Tenia a la seva botiga una pistola, per cert, encara que també és veritat que estava inutilitzada. Tot i així, li agradava brandar-la amenaçadorament.
Per desgràcia, portava molt mala vida i també moriria prematurament. Aquells anys, a principis dels 80, això era força habitual a la nostra generació, ja es veu.
Si avui els fatxes em semblen una mica simplons però em cauen bé en general, és en bona part gràcies a Florensa. El qual, aquella tarda, veient-me molt preocupat davant el cop (perquè jo també era “progre”, encara que no destacat ni gaire bel·ligerant), em va dir: “No et preocupis, Vidal, no pateixis, a tu no et faran res els militars, tinc bons contactes, parlaré bé de tu i, si vols, pots passar la nit a casa meva”.
Després va afegir, segons crec recordar, que no es vessaria gaire sang, que només serien posats “fora de circulació alguns comunistes i fills de la gran puta”.
Li vaig agrair de cor –li ho segueixo agraint avui, tants anys després— la seva oferta de protecció, però en comptes d'acollir-m'hi, vaig pujar a casa a veure la tele.
En aquell moment sortien unes imatges de València. El general Milans del Bosch, que era tan fatxa com el meu amic Florensa, i fins i tot més, havia tret els tancs als carrers, que estaven totalment deserts, per “assegurar el manteniment de l'ordre” davant la situació a Madrid.
Això, l'extensió del cop de Madrid a València, feia molt mala espina. Semblava que s'anava a estendre a tot Espanya, que era una cosa imparable.
Per empitjorar-ho, tenia jo a casa alguns amics, tots ells progres irredempts, que no paraven de parlar a crits, i maleir, i encomanar-me la seva gran preocupació. Així vam estar algunes hores.
I, segurament, el lector dirà: “I per què no vau baixar, Ignasi, al bar, a prendre-us un parell de copes i rebaixar així la tensió?” Doncs és que era impossible, ja que els bars havien abaixat la persiana.
Cap a mitjanit, es va anunciar un discurs del Rei, Joan Carles I. Va trigar una mica, ja que estava telefonant a tots els capitans generals de totes les regions militars per assegurar-se la seva lleialtat, segons es va saber després. Va aparèixer a la pantalla passada la una de la matinada, segons crec recordar, vestit amb l'uniforme i les insígnies de capità general dels exèrcits. No debades, segons es va veure ara, havia servit, de jove, en totes les armes.
El seu discurs va ser impecable. Va desautoritzar amb fermesa el cop, sense contemplacions ni mitges tintes. Milans va fer tornar els tancs als seus garatges, i va fer el farcell per anar a la presó. La presa del Congrés es va desinflar i ja només calia negociar amb el tinent coronel Tejero els termes de la seva rendició. No va caldre lamentar ni una sola mort.
Des de llavors sóc una mica menys progre i força més monàrquic. M'importa un rave si Joan Carles es va ficar al llit amb Fulana o Mengana, o es va embutxacar un milió o dos. I sé que cap paper que surti, dels que ara s'estan desclassificant, sobre aquella jornada perillosa, canviarà la realitat palmària dels fets, als quals vaig assistir i vam assistir tots els de llavors.
A Florensa, en agraïment a la seva amistat, que em va oferir en to de broma en moments de certa tribulació, el vaig convidar a una paella a la Barceloneta, el diumenge següent.
Aleshores hi havia allà uns anomenats “xiringuitos”, i menjaves davant del mar. Amb les ulleres de sol posades, per evitar els reflexos del sol al mar. Passava el guitarrista demacrat “Palomino”, cantant no sé què de l'ovella que deia “beeeee”.
Alguns ens descalçàvem, per tocar amb els peus la sorra tèbia… Això també és veritat.
