Sor Yolanda, fi de trajecte

El temps és immisericorde i la política un permanent ajust de comptes. De manera que Sor Yolanda del Ferrol ha decidit –perquè no li quedava cap altre remei– oficialitzar, per descomptat a través d'una carta cuqui i un vídeo bianco, on ens explica la seva infància familiar i ens parla també de les moixaines i les cures, la seva renúncia a tornar a ser candidata de El Que Queda de Sumar a les properes eleccions generals, que ningú sap –potser ni tan sols l'Insomne– quan dimonis seran. 

La renúncia, és clar, no ho és. Ni es deu al que diu –la seva voluntat– ni tampoc respon al que declara: “impulsar l'espai progressista”. La vicepresidenta segona i ministra de Treball, que per descomptat, no contempla cessar en paral·lel dels seus càrrecs governamentals, certifica així la seva incapacitat política per dirigir un artifici –la plataforma unipersonal batejada com Sumar– concebuda per enterrar Podem, el líder del qual va ser qui la va ungir en el seu dia com a ministra i, més tard, com a successora. 

El partit de Pablo Iglesias, dotze anys després de la seva irrupció al tauler polític a l'escalfor del 15M, es redueix a una secta de fanàtics. Sor Yolanda encara menys: no ha pogut ni consolidar una parròquia pròpia, malgrat les seves eines i ascendents institucionals. El seu poder sempre va ser delegat: primer d'Iglesias; més tard, de Sánchez, que l'ha convertida –perquè ella s'hi ha deixat– en una comparsa del populisme. 

Díaz ja no podia imposar les llistes electorals –que és l'assumpte capital que preocupa a la macedònia política de les sinistres espanyoles– perquè la seu remat ha canviat de sant, igual que fan els indígenes quan la deïtat a la qual rendeixen servitud no els concedeix la seva mercè. Sor Yolanda estava amortitzada des de fa molt temps, encara que segueixi al consell de ministres i pugui ser rescatada per l'Insomne en el cas –imaginari– que tingui alguna possibilitat de tornar a intentar formar un govern. 

El balanç que deixa és còmic: una legislació laboral que concep com a almoines els drets laborals i una inenarrable capacitat per fer el ridícul. Quan un es converteix en la caricatura del seu propi personatge està condemnat, abans o després, a convertir-se en una titella. Aldous Huxley deia que com més noble intenta ser el llenguatge d'un polític més sinistres són els seus designis. A Sor Yolanda mai se li va donar bé això que els politòlegs anomenen la comunicació. Tampoc va practicar en excés l'alt sentit de la dignitat que exigia als altres. No ha estat més que una catequista.

El dia que va viatjar a Brussel·les per retre honors a Puigdemont, pròfug de la justícia, assumint així la condició d'avançada del sanchisme, la seva estampa va deixar definitivament de funcionar davant els ulls de tothom. Aquest desenllaç només era qüestió de temps. L'acomiadament –sense tancament– de la vicepresidenta es pot llegir també com un monument al victimisme, a més d'una mostra del sectarisme que guia el discurs d'aquestes esquerres postmodernes, on falta coherència, sobra demagògia i es professa –sense vergonya– l'odi que adjudiquen a tots els seus adversaris polítics. 

“La política és dura, especialment per a les dones”, diu la vicepresidenta. Ningú no la va obligar a militar en res i menys encara a acceptar dobles magistratures. A la vida pública s'hi ve plorat de casa i els càrrecs públics –amb els seus corresponents privilegis– s'han de deixar sense esforç, que és el que prescrivien els estoics. El més sorprenent és que encara s'intentin conservar, com fa Sor Yolanda, presumint d'uns èxits socials que qualsevol sèrie estadística desmenteix. 

Si la gestió de la reina (destrontada) de Sumar hagués estat tan exemplar com assegura els sondejos no atorgarien la majoria absoluta a les dues dretes ni els seus companys camuflarien les seves estrictes ambicions personals –el sou, el càrrec, les prebendes, el cotxe oficial– sota la ridícula farsa de la definitiva emancipació de “la gent”. L'única herència del fals progressisme de Sor Yolanda és l'hegemonia in fieri del PP i de Vox. 

Hauria estat un detall d'elegància que la vicepresidenta, en comptes d'explicar-nos la seva vida –“La política ha estat l'aire que vaig respirar a casa meva, les paraules amb què vaig aprendre a parlar en una llar plena de democràcia, cultura, dignitat i amor pel que és comú”– o mostrar l'immens orgull que sent cap a la seva persona, hagués dimitit també com a ministra i vicepresidenta, cedint a continuació ambdós llocs a qualsevol dels seus companys i assimilats, com el prevere Rufián, que va arribar al Congrés per aconseguir la independència catalana i ha acabat demanant el lideratge de les esquerres espanyoles, el gran pecat de les quals és no recordar d'on vénen ni saber tampoc cap a on van.