Salvador Illa ha tornat. De fet, tot i la malaltia que l'ha tingut un mes fora de joc, mai no se'n va anar. A les 8 del matí d'aquest dilluns va tornar a posar-se al timó. Somrient, i sense crosses, va llançar dos missatges molt clars en el seu primer dia. En el fons i en la forma.

En la forma, realitzant un discurs institucional sense pèls a la llengua. “Sé el que Catalunya necessita. Sé el que els catalans i catalanes reclamen. Sé el que cal fer”. Enfundat en el seu vestit de feina va donar la seva recepta: “El Govern està plenament dedicat a preparar millor el país, a reforçar tots els serveis i totes les infraestructures necessàries, a dedicar tots els recursos que siguin necessaris”. És a dir, més diners, més atenció i gestió i, sobretot, determinació. En el fons, ho vam veure en el seu primer acte oficial.

L'habitatge estarà al centre de l'agenda. Va signar un acord amb la Conferència Episcopal Tarraconense que va cedir patrimoni immobiliari per a habitatge social. Per si no fos prou, dijous va signar un acord de

pressupostos amb els Comuns.

L'absència d'Illa va estar marcada per l'accident de Gelida, el caos de Rodalies, inundacions i una ventada de categoria. Ha estat patètic veure i sentir l'oposició en ple tirant-se al coll del president.

Encara més a Junts i a ERC com si ells no tinguessin res a veure-hi. El de Puigdemont semblava una tira de còmic. I patètic va ser sentir queixes d'aquells que van protestar per la precaució desmesurada durant el fenomen de vents huracanats.

Van protestar perquè al seu poble no va fer vent que justifiqués el teletreball i que les escoles estiguessin tancades. Van protestar alcaldes com Lluc Salellas de Girona o Jordi Masquef de Figueres, a més de la patronal Foeg que va posar el crit al cel per les pèrdues que van patir les empreses perquè la gent no va anar a treballar.

No vaig sentir, ni consta cap protesta, a la patronal Foeg protestar el 2017 i 2018 per les contínues vagues i aturades de país -una formulació proposada des de l'astúcia- per afavorir la independència. Tampoc consta que Salellas i Masquef es posessin les mans al cap per lamentar aquell absentisme. 86 ferits hi va haver de lamentar.

Segur que n'haurien estat molts més si no s'hagués pecat per excés. Els que defensen pecar per defecte són uns irresponsables. Si hagués passat alguna cosa greu assenyalarien el Govern. Com que no ha passat i s'ha controlat la situació, encara que al seu carrer el vent fos assumible, també assenyalen el Govern. Salellas, sobretot, viu sota el sindrom Paneque.

Li va guanyar les eleccions, la seva gestió és manifestament millorable a la ciutat de Girona i tot s'hi val per atacar-la. Això s'anomena oportunisme i demagògia. I el de Foeg encara més. El seu comunicat era un al·legat de la seva mediocritat.

Al president “se li gira feina”. No li ha de tremolar el pols. I no ho sembla. Ni moció de confiança, ni crisi de govern. Va ser contundent i crec que no li falta raó. Els problemes no els ha generat ell, que fa només un any i mig que hi és, però a ell li toca donar solucions. Els que més borden són els que més han de callar, però la política que ens ha tocat viure és així.

Ara toca exigir inversions, retorn a la normalitat i garantir el múscul dels serveis. I per fer-ho res millor que aprovar pressupostos. Comuns i ERC han d'assumir el seu paper. Els Comuns ja ho han fet.

No val posar-se de perfil. No fer res dóna vida i forces a l'extrema dreta, la que sigui. Tant és en quina bandera s'emboliqui. Cal escoltar les reivindicacions i les inquietuds de la ciutadania i implementar polítiques.

No val posar-se estupends. Un pacte de mínims en els pressupostos és possible. No es tracta de salvar Illa, es tracta de salvar Catalunya. En la forma, amb els serveis amb garanties, i en el fons per rebutjar el populisme neofeixista, tant el català com l'espanyol.

Illa està disposat a arribar a un punt de trobada. Els Comuns i els republicans han d'estar a l'alçada. Si no, Illa sempre pot donar un cop de puny damunt la taula i convocar eleccions, com apuntava en aquestes pàgines Xavier Salvador. No és el desitjable al meu modest judici.

El que toca és un acord de les esquerres i tampoc seria menyspreable que Junts deixés de jugar al com pitjor, millor, perquè és una tesi falsa. Al final, Junts deixarà que es tramiti el projecte de finançament al Congrés per presentar esmenes com demana el sector econòmic i empresarial, inclosa la Fira.

Tot i així, aprofito per preguntar-me què dimonis fa la Fira, una institució, opinant com patronals o entitats. És una institució i ha de quedar fora del debat polític. Si el seu president vol opinar que

opini, però que deixi la Fira. Això seria el sensat. No m'imagino Pere Navarro, president del Consorci de la Zona Franca, opinant de tot i més.

I si Junts vol jugar a Madrid, que jugui a Catalunya. Perquè posar-se estupends no condueix enlloc i si no que mirin les enquestes. L'única fórmula per aturar l'onada d'extrema dreta és fer política amb majúscules. Illa els ha convidat a fer-la. Els toca a Junts i ERC estar a l'alçada del president. Sabran fer-ho?