La principal crisi política del Govern de Salvador Illa des de la seva arribada a la presidència no té a veure ni amb la identitat ni amb el finançament. Té a veure amb quelcom molt més prosaic i elemental: els trens. No perquè el president sigui el causant directe del desastre ferroviari, sinó perquè va prometre exactament el contrari del que avui experimenten centenars de milers de ciutadans.

Illa va arribar al Palau amb un relat nítid i deliberadament antipàtic per a l'èpica: fi del soroll, inici de la gestió.

Fins ara havia aconseguit sostenir aquest marc, sobrevivint a l'amnistia, a l'absència de pressupostos i a una aritmètica parlamentària fràgil. Però el col·lapse de Rodalies ha tocat el nervi que el PSC deia dominar: la vida quotidiana, sense excuses ni símbols.

Seria deshonest atribuir el caos actual al Govern socialista. Les infraestructures ferroviàries fa anys que es degraden.

Els governs independentistes van preferir la identitat al que és bàsic, i els executius del PP des de Madrid mai no van mostrar interès real per modernitzar la xarxa. El deteriorament ve de lluny. El que ja no és tan fàcil de sostenir és que el PSC arribi a aquest problema sense càrrega política acumulada.

D'entrada, perquè no és un actor perifèric del poder de l'Estat. Governa a Catalunya, té influència directa a la Moncloa i ha mantingut durant sis anys el control de Renfe en mans de dirigents socialistes catalans.

Sis anys sense millores apreciables a Rodalies no són una mala ratxa. Són un balanç, i a més dolent.

Isaías Taboas i Raúl Blanco, socialistes catalans que han presidit la ferroviària pública, no expliquen per si sols el desastre, però el simbolitzen. Representen quelcom incòmode per al socialisme: la dificultat —quan no la renúncia— a reformar les seves pròpies estructures quan aquestes fallen.

Si Renfe, com Correus, és una empresa pública impossible de redreçar, el problema deixa de ser tècnic i passa a ser polític. Governar no pot consistir a administrar inèrcies, invocar herències i confiar que el calendari faci la feina bruta.

Als bonistes de la socialdemocràcia del puny i la rosa convindria recordar-los que el poder no s'exerceix amb coartades, sinó amb decisions. I que quan es governa durant anys, l'argument de la culpa aliena comença a sonar buit.

Illa no dirigeix Adif ni signa cada inversió, però després de tants anys de socialisme al Govern central costa justificar el fetitxisme normatiu, els retards crònics —La Sagrera com a monument involuntari— i una resignació burocràtica que s'ha convertit en doctrina.

Des de Pasqual Maragall, el socialisme català no ha sabut, no ha volgut o no s'ha atrevit a imposar una direcció política clara davant una maquinària tècnica que sempre troba raons per bloquejar. Juan Rosell, l'empresari català que va presidir la CEOE, ho va batejar com una dictadura dels tecnòcrates.

El gest d'Illa activant el Govern en plena crisi, fins i tot des d'una habitació d'hospital i en hores baixes en l'àmbit personal, té valor polític. Però arriba tard.

A Catalunya, durant massa temps, n'hi ha hagut prou amb assenyalar Madrid per esquivar el desgast. El PSC va prometre quelcom diferent: assumir el comandament. I assumir el comandament implica anticipar, no limitar-se a reaccionar quan el problema ja és a les andanes.

L'independentisme, com era d'esperar, ha trobat en el caos ferroviari una excusa perfecta per agitar el carrer. Pot incomodar el PSC, però el recorregut no sembla important. Puigdemont no és un risc, ni tampoc l'ANC. És la desafecció callada dels votants que agafen el tren cada matí i comproven que la gestió també falla, que la normalitat promesa no sempre arriba.

El col·lapse de Rodalies amenaça d'engolir la resta de l'agenda política --finançament, immigració, estabilitat institucional-- i, sobretot, posa en escac el principal graner electoral socialista: treballadors metropolitans i ciutadans de la Catalunya buidada que depenen del transport públic per viure.

Si el PSC no és capaç d'oferir-los quelcom més que explicacions, el forat negre no el provocarà l'oposició.

Serà la distància, cada cop més difícil de dissimular, entre les promeses i la realitat.