L'himne de Riego
"L'Església catalana va signar dilluns el seu conveni aparaulat amb el Govern pel qual es compromet a cedir propietats a l'Administració per crear habitatge social. És un cop d'Illa, que desvia l'atenció sobre Rodalies, i posa pisos de protecció oficial al mercat"
Illa desamortitza l'Església, al compàs de l'himne de Riego.
La beateria s'arremolina. L'Església catalana va signar dilluns el seu conveni aparaulat amb el Govern, pel qual es compromet a cedir propietats a l'Administració per crear habitatge social. És un cop de Salvador Illa, que desvia l'atenció sobre Rodalies, i posa pisos de protecció oficial al mercat.
L'usufructuari de l'habitatge gaudirà d'un preu assequible, amb dret d'ús d'entre 50 i 70 anys, encara que no de per vida; i tant se val, si a llarg termini, tots serem morts, com diuen que va dir Keynes que, per cert, mai no ho va dir.
La desamortització dels béns de l'Església per part d'Illa s'assembla a la que va llançar Mendizábal, un liberal conspicu i adinerat del vuit-cents que va ser ministre d'Hisenda, que va fonamentar la desamortització de l'Església, inventada per Godoy, el plenipotenciari caigut en desgràcia.
El d'Illa és igual, només que a l'inrevés. La Conferència Episcopal Catalana fa un pas endavant davant la crisi habitacional; la Tarraconense té un munt d'edificis de culte i no culte en desús i amortitzats des de fa segles. Pot posar-los a preu zero als seus balanços, regalar-los al Govern, que els destinarà a habitatge a preus baixos i, passat mig segle, aquests actius tornaran a l'Església.
És una cosa semblant al cens enfiteutic, una figura del vell Codi Civil català, la compilació medieval, que atorgava al masover el dret d'ús, però no la propietat.
Mendizábal no va oferir habitatge social; va destinar els diners dels actius eclesiàstics venuts a tapar el forat del Patrimoni de l'Estat. Salvador Illa ho farà a l'inrevés; no podrà vendre els béns de l'Església i els posarà a les mans dels més necessitats.
Però com els deia al principi, la beateria s'arremolina. La gent encara recorda que, en el passat, els béns desamortitzats van ser adquirits per grans patrimonis i retornats a l'Església, com ho va fer en silenci Tecla Sala, la gran empresària del tèxtil, propietària de la Casa Blava a l'Hospitalet i Roda de Ter i amiga personal, en els seus últims anys, de l'Abat Escarrer de Montserrat.
La gran compradora del que va desamortitzar Mendizábal va ser Dorotea de Chopitea, la vídua de l'industrial Josep Maria Serra Muñoz, cofundador del Banc de Barcelona, la fitxa descomunal del vuit-cents, desmuntada al nou-cents en mans del Banco Hispano Colonial, l'entitat dels anomenats trasatlàntics, amos de l'economia a ultramar.
Dorotea va destinar la seva enorme fortuna a desfer el camí de Mendizábal; va comprar esglésies, finques i edificis a l'Estat; va ser la gran benefactora, creant hospitals i restituint el patrimoni d'ordres religioses en decadència.
L'Església sempre troba una via d'escapament i es manté 2.000 anys després de Pere. Salvador Illa i el bisbe de Tarragona, Joan Planelles, van signar dilluns el seu compromís decisiu. No s'assemblen als ministres liberals de fa dos segles, i menys a Godoy, pare de la idea d'incautar a l'Església. I, per descomptat, no tenen l'aire de Rafael Riego, l'heroi del Pronunciament de 1820, l'himne del qual xiuxiuegen per sota mà el polític i el prelat.
