Quan la sostenibilitat depèn del codi postal: el laberint regulatori dels EUA
"Europa regula mentre els EUA discuteixen"
Els Estats Units exigeixen a algunes empreses que mesurin la seva petjada climàtica... i simultàniament penalitzen d'altres per fer-ho. No és una paradoxa retòrica, és una realitat regulatòria.
És també un dels exemples més clars de com la sostenibilitat ha deixat de ser una agenda ambiental per convertir-se en un camp de batalla polític, jurídic i cultural.
Durant anys, els EUA han estat presentats com a motor d'innovació climàtica i tecnològica. Tanmateix, quan s'observa el seu marc normatiu en sostenibilitat, el relat es desfà.
No estem davant de simples diferències entre estats, sinó davant d'una incoherència estructural que genera inseguretat jurídica, complica la planificació empresarial i erosiona la credibilitat del sistema.
Per a les empreses espanyoles que hi operen, aquest caos no és un debat ideològic: és un cost.
Califòrnia ha decidit avançar pel seu compte. Les lleis SB253 i SB261 obliguen milers d'empreses a reportar emissions —incloses les de la seva cadena de valor— i a avaluar riscos climàtics financers.
En la pràctica, l'estat actua com un micro-mercat europeu dins dels Estats Units, amb exigències de transparència, traçabilitat i rendició de comptes molt similars a les de Brussel·les.
La incoherència apareix de seguida: no existeix una legislació federal equivalent. Una mateixa empresa pot estar sotmesa a obligacions climàtiques estrictes a Califòrnia i operar sense exigències similars en altres estats.
El compliment depèn més del codi postal que del model de negoci. Mentre Europa avança cap a un marc comú —exigent, però previsible—, els EUA ofereixen un escenari fragmentat i inestable.
La segona incoherència és estratègica. Washington ha criticat durament iniciatives europees com el Mecanisme d'Ajust a Frontera pel Carboni, acusant-les de "proteccionisme verd".
Tanmateix, simultàniament estudia propostes com el Foreign Pollution Fee Act, que imposaria tarifes a productes importats segons la seva intensitat d'emissions.
El missatge implícit és difícil d'ignorar: quan la sostenibilitat protegeix la indústria nacional, és legítima; quan la impulsa un altre bloc econòmic, es qüestiona.
Per a les empreses globals —incloses moltes espanyoles— aquest doble raser complica la planificació estratègica i eleva el risc regulatori.
El tercer front afegeix encara més complexitat. Estats com Texas han aprovat lleis obertament anti-ESG, penalitzant entitats financeres i empreses que integren criteris ambientals, socials i de governança.
Aquestes normes estan xocant amb el poder judicial. Un jutge federal va declarar inconstitucional una d'elles per vulnerar principis bàsics de lliure mercat i competència. No es tracta d'una defensa de l'ESG, sinó d'un límit institucional a la politització extrema.
La paradoxa és evident: als EUA, la sostenibilitat pot ser una obligació, una amenaça o una heretgia, segons l'estat on un aterri.
Per a les empreses, el resultat és inseguretat jurídica: l'ESG és una obligació, un risc legal o totes dues coses alhora?
Aquestes dinàmiques no són episodis aïllats. Reflecteixen un problema més profund: els Estats Units no han construït un relat comú sobre sostenibilitat.
A diferència de la Unió Europea, on la regulació s'ha convertit en una eina de política industrial, als EUA la sostenibilitat segueix atrapada en la lògica del conflicte cultural. No es discuteix només què regular, sinó quins valors representa aquesta regulació. I quan la norma es converteix en símbol, deixa de ser previsible.
La lliçó és clara: ja no existeix allò de “complir als Estats Units”. El que existeix és complir per estats, per mercats, per expectatives d'inversors i per estàndards internacionals.
Paradoxalment, les empreses més avançades en sostenibilitat són les menys exposades a aquest caos normatiu.
Qui ja reporta emissions, gestiona riscos climàtics i alinea la seva estratègia amb criteris ESG pot adaptar-se millor a qualsevol escenari. Les que es limiten al mínim legal queden atrapades en cada gir polític.
El cas EUA demostra que la sostenibilitat ja no és només una qüestió ambiental. És una prova de maduresa institucional, coherència regulatòria i visió estratègica.
Quan la regulació es fragmenta i es polititza, el cost no el paga només el sistema: el paguen les empreses que necessiten estabilitat per invertir, innovar i competir.
Europa regula. Els Estats Units discuteixen. I les empreses, mentrestant, han de decidir si volen limitar-se a reaccionar... o construir estratègia enmig del soroll.
