Manuel Valls i la trampa de l'antisemitisme
"Parapetar-se en què Israel és una democràcia, com si això ens obligués a estar del seu costat, és fer trampes"
La recent reaparició de Manuel Valls a Barcelona, amb la presentació de la Fundació Emet-Verdad i els seus advertiments sobre un suposat auge de l'antisemitisme lligat a la crítica a Israel, ha servit per reobrir un debat tan delicat com mal plantejat.
El que crida l'atenció no és només el to admonitori amb què ha insistit que l'antisionisme contemporani està “profundament lligat” a l'odi als jueus, sinó la sintonia que aquesta visió comparteix —en diferents registres— amb discursos com els de Pilar Rahola o, d'alguna manera i amb accents diferents, els de Sílvia Orriols: mateixos reflexos defensius davant qualsevol qüestionament fort al Govern israelià, idèntica tendència a confondre plans.
Convé començar pel que és elemental, que sembla que s'ha extraviat: criticar el Govern d'Israel no és antisemitisme.
Israel és un Estat amb un Executiu concret —el de Benjamin Netanyahu en aquests moments—, amb decisions polítiques durament reprovables i, com qualsevol altre, sotmès a l'escrutini públic.
Denunciar l'expansió d'assentaments en territoris ocupats, les operacions militars a Gaza, amb brutals crims de guerra, la deriva il·liberal de la reforma judicial o la gestió d'un conflicte enquistat no només és legítim, sinó consubstancial a una cultura democràtica mínimament sana.
Convertir aquesta crítica en sospita moral automàtica és una forma eficaç —i molt còmoda— de clausurar el debat. Igualment, parapetar-se en què Israel és una democràcia, com si això ens obligués a estar del seu costat, és fer trampes.
Ara bé, negar que existeixi antisemitisme disfressat de retòrica política seria igualment una forma d'autoengany.
N'hi ha quan Israel deixa de ser un Govern per convertir-se en “els jueus”; quan s'aplica una doble moral sistemàtica —per exemple, condemnant amb dura vehemència Israel mentre es passa per alt la repressió a Síria, l'Iran o altres conflictes sense que s'exigeixi el mateix nivell de boicot—; quan es trivialitza el terrorisme que pateix la seva població civil, com va passar després del 7 d'octubre de 2023 o amb els atacs recurrents amb coets; o quan reapareixen vells clixés sobre conspiracions i maldat essencial del poble jueu.
Aquí ja no hi ha crítica política, sinó la vella deshumanització, reciclada amb vocabulari contemporani.
El problema del plantejament que comparteixen Valls i Rahola —i en menor grau Orriols, la defensa d'Israel de la qual sol estar més lligada a la seva crítica a l'islamisme radical que a un suport incondicional a Netanyahu— és eixamplar tant el concepte d'antisemitisme que acaba per perdre sentit.
Criticar durament Netanyahu o el seu Govern —com fan sovint milers d'israelians en protestes internes— no equival a desitjar que Israel caigui. Es pot reprovar una política sense justificar Hamàs, sense negar el dret d'Israel a existir i sense albergar pulsions exterminadores de cap mena. Sostenir el contrari no és rigor moral, sinó simplificació interessada.
Hi ha, a més, una paradoxa difícil d'ignorar: exigir adhesió acrítica a Netanyahu com si encarnés Israel completament, quan la mateixa societat israeliana —plural, democràtica i profundament dividida— manté una crítica constant al seu Govern. També ells cauen en l'antisemitisme? La pregunta es respon sola.
En definitiva, defensar la crítica a Israel no exigeix negar l'antisemitisme, i combatre l'antisemitisme no obliga a blindar un Govern concret davant qualsevol retret. El que exigeix és honestedat intel·lectual: distingir amb rigor entre la legítima denúncia de polítiques concretes i les expressions que passen la línia cap a l'odi col·lectiu.
Les institucions, els partits i els mitjans haurien d'aplicar definicions amb precisió, condemnant sense embuts tant l'antisemitisme explícit com les polítiques sionistes que violen drets humans i des de fa dècades les resolucions de l'ONU, sense que una cosa serveixi d'excusa per a l'altra. Aquesta honestedat és, per desgràcia, la primera víctima quan es cau a la trampa.
