La construcció té feina, però falta relleu
"Durant anys s'ha construït un relat en què els oficis quedaven relegats a una segona divisió"
La meva experiència i coneixement del sector, malgrat la meva joventut (22 anys), em permet afirmar que la construcció no té un problema de feina, sinó de relleu generacional. No falten obres ni activitat, sinó joves disposats a veure l'ofici com una opció de futur.
El sector ofereix sortides professionals sòlides, estables i ben remunerades. De fet, no és estrany que un encarregat d'obra amb experiència acabi cobrant més que l'enginyer del projecte, que sobre el paper és el seu superior.
Fora del sector, això és una cosa que sorprèn; dins, és una realitat assumida. Així i tot, aquesta informació rarament arriba als joves.
Durant anys s'ha construït un relat en què els oficis quedaven relegats a una segona divisió. El camí de l'èxit passava exclusivament per la universitat, mentre que la formació professional i l'aprenentatge d'un ofici es veien com opcions menors.
El resultat és un desequilibri evident: excés de titulats sense una sortida clara i sectors estratègics que envelleixen sense substitució.
En aquest context, el paper de les universitats també mereix una reflexió serena. El sistema ha estat molt eficient generant títols, però menys a l'hora d'ajudar els joves a pensar en què volen fer realment amb la seva vida professional.
Sovint s'ha prioritzat l'acumulació de graus i màsters per sobre d'orientar, descobrir vocacions o mostrar alternatives fora del recorregut acadèmic convencional.
Això ha alimentat una certa titulitis: joves que allarguen els seus estudis sense una sortida clara, que acaben ocupant llocs poc productius o desconnectats del món real, o que aspiren gairebé en exclusiva a llocs d'oficina o a l'estabilitat del funcionariat.
Mentrestant, activitats essencials pel funcionament del país, com la construcció, es queden sense professionals.
La realitat del sector avui és molt diferent de la imatge que encara arrossega. La construcció ja no és només força física: és planificació, precisió, coneixement tècnic, gestió d'equips i responsabilitat.
Un bon professional d'obra té recorregut, projecció i futur. I en molts casos, una trajectòria econòmica més sòlida que la d'altres perfils altament qualificats.
També hi ha un xoc cultural evident. L'obra exigeix compromís, constància i presència. No és immediata ni totalment digitalitzable, i això entra en conflicte amb determinades expectatives laborals actuals.
Però els habitatges, les escoles o els hospitals no s'aixequen amb discursos ni des de despatxos: es construeixen sobre el terreny.
Des de Girona, aquesta situació és especialment visible, però no una excepció. Si no es recupera el prestigi dels oficis i no s'explica la realitat del sector sense prejudicis, el problema s'agreujarà: menys professionals, obres més cares i més dificultats per donar resposta a una necessitat tan bàsica com l'habitatge.
La construcció no és una opció residual ni una sortida de pas. És una professió amb present i futur. Però perquè aquest futur sigui possible, cal ressituar l'ofici al lloc que li correspon.
