Populisme amb immigrants i pensionistes

La deriva populista que s'adverteix en l'esfera política espanyola, clarament accelerada després dels pactes d'investidura que van seguir a les eleccions generals de 2023, ha anat adquirint matisos realment irritants.

Un punt d'inflexió molt significatiu va ser, sens dubte, la retirada de cinc dies del president del Govern després de conèixer-se l'obertura de diligències a la seva dona, Begoña Gómez, acusada de tràfic d'influències i corrupció en els negocis.

A la Carta a la ciudadanía del 24 d'abril de 2024, on anunciava aquesta retirada, Pedro Sánchez va posar en marxa, com apunta José Antonio Zarzalejos en el seu darrer llibre (La huella de Sánchez), un neollenguatge amb el qual va decidir enfrontar-se obertament a una part de la professió periodística, parlant de “constel·lació de capçaleres ultraconservadores” o “galàxia digital ultradretana” per referir-se als mitjans que havien donat cobertura als fets pels quals s'investigava Begoña Gómez.

Segons el president, “la dreta i la ultradreta política i mediàtica” havien posat en marxa “la màquina del fang” per acabar amb el seu Govern. Després va venir la tabarra dels pseudomitjans…

Però els interminables “canvis d'opinió” d'aquest Govern (en temes nuclears per a la nació) i les seves insolents justificacions, només aptes per als seus sequaços més cafeters, evidencien el caràcter grotesc d'aquest neollenguatge, insuportable per a qualsevol amb un mínim sentit crític.

Dos dels darrers episodis més funestos d'aquesta asfixiant deriva populista, sempre impregnada per una obsessió desmesurada d'identificar PP i Vox (la dreta i la ultradreta), són, d'una banda, la decisió de regularitzar per reial decret governamental 500.000 (?) immigrants, anunciada (a manera de trofeu) per Podemos el 26 de gener; i, de l'altra, el nou reial decret llei òmnibus, aturat pel Congrés l'endemà, que incloïa la revalorització anual de les pensions juntament amb moltes altres mesures que s'havien d'aprovar conjuntament.

En ambdós casos, la tècnica legislativa és més que qüestionable. En el primer s'obre la via a un previsible recurs contenciós administratiu de Vox, basat en el fet que no es podria desenvolupar actualment per via reglamentària (sense passar pel Parlament) la Llei Orgànica 4/2000, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

I això sense oblidar que el Congrés, per una amplíssima majoria (PP inclòs), va aprovar el 2024 la presa en consideració d'una iniciativa legislativa popular sobre aquesta matèria (Proposició de Llei per a una regularització extraordinària per a persones estrangeres a Espanya), incomprensiblement adormida malgrat la rellevància del tema.

Cal recordar que cinc dels nou membres de la Mesa de la Cambra Baixa, inclosa la presidenta, formen part dels grups parlamentaris socialista i Sumar, i que aquesta mesa és la responsable de la tramitació de les iniciatives legislatives.

En el segon cas, resulta ja obscè l'abús del reial decret llei (previst constitucionalment per a circumstàncies d'extraordinària i urgent necessitat) com a forma ordinària de legislar, i més encara de la fórmula “òmnibus” que no només limita el debat parlamentari (el reial decret llei té rang de llei i, encara que l'aprova el Consell de Ministres, ha de ser convalidat pel Congrés en un mes), sinó que impossibilita a l'oposició pronunciar-se per separat sobre les diferents mesures que conté.

Però més enllà de la tècnica legislativa, certament incompatible amb les lògiques d'una democràcia liberal de qualitat, on s'adverteix el to populista del Govern és en els discursos que acompanyen aquestes actuacions, intentant justificar l'injustificable.

Perquè és obvi que la situació dels immigrants al nostre país és sagnant, però ho és des de fa molt de temps i si, per solucionar-ho, l'Executiu se'n basta tot sol (el reial decret, a diferència del reial decret llei no requereix passar pel Parlament), quin sentit té esperar a la pressió de Podem per fer-ho?

I si algunes mesures del reial decret llei òmnibus, com la revalorització de les pensions, compten amb prou suports per tirar endavant (com va passar fa un any), quin sentit té presentar-les juntament amb d'altres que se sap que no tenen aquest aval?

Carlos Alsina va formular aquestes i altres preguntes a Elma Saiz, portaveu del Govern i ministra d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, a Más de Uno.

Les respostes van ser lamentables, buscant sistemàticament responsabilitzar el principal partit de l'oposició, fins al punt d'assenyalar que caldria preguntar a Ayuso i Azcón per què han sostret als pensionistes 50 euros al mes, una cosa esperpèntica perquè el PP ha deixat clar que votarà a favor de la revalorització de les pensions tan aviat com es presenti un reial decret llei específic sobre el tema.

Hem vist la vicepresidenta Yolanda Díaz apuntar a Bluesky que “mentre la ultradreta a tot el món ataca la població migrant, el Govern d'Espanya els reconeixem la seva ciutadania”.

I a la mateixa Elma Saiz, assegurar, a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres que va donar llum verda a la tramitació urgent de la regularització, que “serem llavor i germen per lluitar contra l'avanç d'aquesta onada ultradretana que intenta obrir-se pas i contra la qual posarem tot el que està a les nostres mans per frenar-la…”.

Mentrestant, el mateix president del Govern, en un vídeo gravat abans de la votació al Congrés (com s'adverteix a l'hora del rellotge que portava posat) afirmava: “Ho han tornat a fer. Una altra vegada el Partit Popular pren com a ostatges els jubilats i jubilades del nostre país votant en contra dels interessos de més de deu milions de pensionistes (…) Potser penses que a tu això no t'afecta directament, però pensa en el teu avi, en la teva àvia, potser en la teva mare, en el teu pare, que podria perdre més de 500 euros al mes (…)”.

I, per si quedava algun dubte sobre l'estratègia de comunicació de l'Executiu, això deia Félix Bolaños, ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, poc abans de la votació relativa a la convalidació del reial decret llei òmnibus, quan els grups parlamentaris ja havien manifestat el sentit del seu vot: “Si finalment (…) decau (…), quan al febrer els dotze milions de pensionistes vegin que la seva pensió ha baixat, que recordin que ha estat el Partit Popular en companyia d'altres (…)”.

Un maniqueisme de molt baix nivell, especialment reprovable per les persones implicades en aquests discursos (immigrants i pensionistes), i molt arriscat en termes electorals si observem la tendència de les enquestes.

El dramàtic és que tot apunta que el rèdit més gran d'aquest populisme insuportable se l'està enduent una força política que utilitza tècniques molt similars.