Entre el potatge i l'escudella

Els catalans de bé i de la meva edat, o sigui, vellets, estan orgullosos de la convivència que regna a Catalunya. Em sorprèn, però, que creguin que en altres llocs d'Espanya, especialment a Madriz (amb zeta, que fa més gràcia), el respecte i la moderació han desaparegut.

Sona estrany en persones que van viure el procés i els insults per botiflers, van perdre amics i es van trencar famílies. La tensió política d'aquest inici d'any ple de males notícies es defineix a les taules barcelonines com a “potatge madrileny”. Dins del símil culinari s'hi engloba partits, tertulians, periodistes…

Curiosa descripció, perquè a la capital d'Espanya són més típics els callos i el cocido. Sobre l'escudella catalana, l'embolic de pactes i acords entre independentistes, podemites i socialistes, se senten pocs comentaris, tot i que s'assembla al potatge.    

Al paradís on vaig néixer, Barcelona, el votant socialista o d'alguna de les noves esquerres --progressistes, és clar-- vol creure que tot són flors i violes i romaní. Viuen en un prat florit i bonic catalanista, disposat a negociar fins i tot el que no convé a gairebé ningú, per evitar entrar en discussió.

El president Illa, poc amic de la xerrameca, és considerat el salvador de tots els mals per la sociovergència, que avui és una barreja de socialistes de carnet, vells progres i exconvergents mancats de líder.

El desastre ferroviari, que ha arribat sense avisar ni negociar, ho ha capgirat tot. Però ha estat la caiguda del mur de contenció sobre un tren de Rodalies (“les nostres”) el que ha donat material per disparar contra Espanya.

Costa, després de tants anys de pactes amb el nacionalisme i l'independentisme, trobar arguments que no impliquin “els seus” ni el Govern de Pedro Sánchez.

Els catalans fa dècades que pateixen els retards, els vagons plens, la manca de manteniment i renovació a les estacions o vies de Rodalies. El problema es criticava en temps de Pujol, Maragall, Mas, Torra, Puigdemont, Aragonès, Illa… Però mai es van exigir les competències.

El traspàs ferroviari tampoc ha estat peça essencial d'intercanvi, de negociació, en els pactes. A Madrid, Waterloo o Suïssa, amb Cerdán i companyia, es van buscar formes, per retorçades que fossin, per amnistiar els qui van organitzar el referèndum d'independència i les seves conseqüències, a més d'altres petiteses.

Els polítics catalans no van voler, ni abans ni ara, assumir les responsabilitats del transport ferroviari. “Les vies són de Madrid”, repetien. Ara, independentistes apaivagats amb sous i prebendes de Madrid ocupen seients al Congrés, a empreses públiques espanyoles, fins i tot a Adif i Renfe.

Sembla que Illa ha aconseguit que dimiteixin dos directius d'aquestes companyies, dels quals ningú no sabia el nom. L'escudella ja s'ha refredat.

Els catalans de la terra, els patriotes, ara estan organitzant una manifestació de protesta contra el mal estat de Rodalies. Expliquen els organitzadors que la situació “és lamentable, un llast per al desenvolupament social i econòmic del país”. Es refereixen a Catalunya.

Tornaran a sortir estelades i pancartes escrites en català, sisplau, oblidant que bona part dels passatgers diaris de Rodalies són llatins, immigrants que parlen castellà. El jove maquinista, l'únic mort a Gelida, era sevillà i estava en pràctiques. No va anar a un altre país. Es va quedar a Espanya.

Vaig a dues tertúlies, una a Barcelona i una altra a Madrid. No, no parlem davant de càmeres ni micròfons. En totes dues trobades, els tertulians discrepen, comenten i donen la seva opinió.

La tertúlia de la Chati, gran cuinera i tertuliana, sol ser a casa seva. Compartim notícies i opinions poc benpensants entre plats de cigrons sublims i copes de vi. A Madrid, la tertúlia d'en Miguel Ángel, escriptor i mestre de periodistes, és un esmorzar de fixos, amb il·lustres convidats puntuals, al bar d'un hotel. Corre el cafè, també alguna copa, acompanyat de truites de patata i pastes.   

Si em fan triar entre potatge o escudella, em quedo amb la sopa de la meva sogra. La Satur era de Valladolid, però va viure més de mitja vida a Pamplona. A l'olla de la seva cuina, sempre encesa, hi anaven els fideus i les sobres. Li sobraven ganes d'acontentar familiars i estranys. A casa seva tothom era ben rebut.