Molt interessant la notícia publicada ahir aquí per María Jesús Cañizares sota el títol “Junqueras rep vigilància especial per la pressió del secessionisme radical”. És a dir, que el líder del procés i màrtir de la independència, després de passar diversos anys a la presó, ara, un cop recuperada la llibertat, si camina sol pel carrer corre el perill que li donin bufetades… qui, algun falangista? No! Algú dels seus propis correligionaris més exaltats!

Perquè hi ha una part de lazis que estan convençuts que els anys de presó de Junqueras i companyia han estat una farsa, vida d’hotel, i que tot i proclames i discursos en realitat Junqueras i la direcció del seu partit treballen per al manteniment del status quo autonòmic, i al capdavall estan al servei del pèrfid Estat espanyol i per tant no pensen de cap manera complir “el mandat de l’1-O”, és a dir, declarar una altra vegada la independència.

A més a més, Junqueras i altres dirigents lazis han estat políticament emasculats mitjançant els indults, aconseguits gràcies a qui sap quines fosques componendes, mentre que d’altres, és a dir, per entendre’ns, els més temeraris de la classe de tropa del lazisme, són citats a declarar pels jutges i multats, sense que per a ells hi hagi indults ni caixes de resistència que afrontin les multes…

Davant la dificultat d’abocar sobre l’enemic l’energia acumulada durant tot el procés, i que s’havia d’alliberar en l’èxtasi de la independència, aquesta, frustrada i seguint patrons ja molt estudiats per la psicologia, es torna contra si mateixa: el Moviment Nacional lazi es torna masoquista, s’agredeix a si mateix, i així és com Junqueras necessita escortes per protegir-se dels seus correligionaris.

En aquest sentit, és exemplar el cas de la fotògrafa Lorena Sopena, que el passat 11 de setembre, contractada per TVE (la direcció de la cadena devia pensar que ella, essent lazi militant, corria menys perill), estava fent fotos inoportunes dels assistents a la celebració al Fossar de les Moreres fins que va ser agredida i tombada a cops de puny per uns assistents, un d’ells ja identificat: l’assassí condemnat DVA, un lazi condemnat a 140 anys de presó, dels quals només en va complir set --doncs, com diu la cançó de Paolo Conte, “això és Espanya, una casa de tolerància”--, per assassinar fredament un aficionat de l’Espanyol FC…

El més xocant i alhora commovedor d’aquesta història han estat els esforços de Lorena Sopena per silenciar l’agressió de la qual ella havia estat víctima, les seves súpliques a la premsa perquè no parlés de “l’incident”, ja que fer-ho podia fer mal al moviment nacional. Segons ella, el “perfil” (és a dir, l’aspecte) dels agressors no era lazi, sinó al contrari, era més aviat espanyolista, d’aquells que, sens dubte i per estrany que sembli, en aquells moments el fossar n’estava ple…

No, la Lorena no volia fer mal als seus sent la prova vivent de la seva agressivitat, d’una violència latent que només espera l’ocasió per florir. Pobra noia! Aquest nou fenomen del masoquisme autoagressiu, fill de la frustració, encara no psicoanalitzat, es manifesta i detecta en episodis com aquest (tant en l’agressió a la Lorena com en els sacrificats esforços d’aquesta per evitar que transcendís), en nombrosos actes públics que se celebren a pobles i als barris de les ciutats, i a les clavegueres de les xarxes socials:

El fenomen considerable del masoquisme lazi.