Vilarasau, adéu a l'executiu que va fer créixer La Caixa i li va obrir les portes del món

"Va ser un dels millors banquers del segle XX". En el comiat del president de la Fundació Bancària La Caixa i Criteria Caixa, Isidro Fainé, a Josep Vilarasau es condensa part de l'essència de l'històric directiu financer. Tot i que no és un elogi menor, seria insuficient per glossar una figura sense la qual seria impossible concebre el gegant en què s'ha convertit Caixabank, la major entitat bancària d'Espanya.

Vilarasau va arribar el 1976 a l'aleshores Caixa de Pensions de Barcelona com a director general amb 45 anys. Però deu anys abans ja havia agafat el timó ni més ni menys que de Telefónica. Una Telefónica radicalment diferent de l'actual però que, aleshores, era la primera empresa d'Espanya amb molta diferència.

Doctor en Enginyeria Industrial i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, Vilarasau va créixer en una família de la burgesia barcelonina, dedicada als negocis, concretament al tèxtil. Una combinació que va fer d'ell un gestor inigualable.

Un financer amb el cap i la mentalitat d'un enginyer. I que, a més, coneixia el món de l'empresa de primera mà, de bressol. Algú que el va conèixer en el seu dia assegura que portava el gen empresarial a les venes però que, a més, també tenia l'empresa al cap. Factors que no sempre concorren al mateix temps i en la mateixa persona.

Arribat a la Caixa de Pensions en la primera etapa de la Transició, Vilarasau impulsa un procés de transformació a diverses bandes que farà l'entitat pràcticament irreconeixible en poc més de deu anys.

Si en els temps actuals es parla de la tecnologia com un element disruptiu, aleshores afegia a aquest adjectiu el de quimèric. L'executiu va potenciar la introducció d'incipients processos informàtics a l'entitat per fer més eficient la gestió interna. Però també, amb vista a l'operativa dels propis clients.

La gran operació

Sempre va poder presumir i fer gala que l'entitat comptava amb una de les majors xarxes de caixers automàtics. I que processos abans feixucs com l'actualització de les llibretes es convertissin en tràmits de pocs segons.

A finals de la dècada dels 80, Vilarasau va abordar un altre dels fites en la seva gestió: la fusió amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona, considerada com l'operació financera més important de la història de Catalunya.

Des del seu paper com a director general de l'entitat de més grandària i la que estava notablement més sanejada, Vilarasau va comandar una maniobra que va consolidar el paper de la Caixa de Pensions com la primera d'Espanya per volum d'actius. En aquestes dates de 1989, els consells d'ambdues entitats van aprovar el protocol de fusió. Un any després, la nova Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, La Caixa, ja és una realitat.

Mai no es va fixar tant en la mida de l'operació com en la complementarietat dels negocis. Una tenia el que li faltava a l'altra i viceversa. Tanmateix, tampoc no va menysprear la potència de foc que li donaria l'operació. Sobretot, per desenvolupar els plans d'expansió per tot el territori espanyol que tenia en ment des de feia temps i que només el bloqueig normatiu li havia impedit realitzar.

La conquesta

Però entre les moltes virtuts de Vilarasau hi havia la seva habilitat per moure's en àmbits polítics gairebé amb la mateixa habilitat i soltura que en els empresarials. No debades, era un entorn que en absolut desconeixia. Després dels seus primers anys de gestió a Telefónica, va ser nomenat director general del Tresor i Pressupostos i, el 1972, director general de Política Financera.

En plena etapa del desarrollisme a Espanya, quan el règim franquista començava a mirar amb una mica més de cura les qüestions econòmiques, Vilarasau va formar part d'aquell grup de tècnics que gaudien de certa llibertat per part de l'Estat per dissenyar un sistema capaç de gestionar adequadament el creixement d'un país que començava a aixecar el cap després d'una dura postguerra.

Amb una Espanya ja en democràcia i integrada en l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (germen de l'actual UE), Vilarasau va convèncer el Govern liderat per Felipe González de permetre que La Caixa pogués operar fora del seu territori.

Al llavors ministre d'Economia, Carlos Solchaga, no li va quedar més remei que admetre, en presència de l'executiu, que no tenia lògica que un banc alemany pogués obrir una sucursal a qualsevol part d'Espanya i que La Caixa no pogués fer-ho fora de Catalunya i Balears.

La lògica empresarial és que l'entitat financera no podia restringir el seu propi creixement al 20% de la riquesa nacional. Dit i fet, La Caixa va començar a expandir-se per totes les Comunitats Autònomes a una velocitat de vertigen. Un procés que, ja en l'etapa de Caixabank, s'ha vist accelerat per l'absorció d'algunes de les antigues caixes i la fusió amb Bankia.

Olfacte

Vilarasau va contribuir també a que La Caixa comptés amb una cartera industrial de primera magnitud. Passos que després van seguir altres grans caixes d'estalvi, tot i que amb un resultat molt desigual.

També va destacar pel seu olfacte a l'hora de triar de qui s'envoltava. Sempre va presumir d'haver incorporat a l'aleshores Caixa de Pensions dues figures com les d'Isidro Fainé i Antonio Brufau. Fins al punt d'assegurar que sense aquesta parella hauria estat impossible desenvolupar la descollant marxa de l'entitat.

De fet, després de la fusió que va donar origen a La Caixa, Brufau i Fainé es van comptar entre els sis directors generals adjunts designats. I, després d'un breu període de transició, Fainé i Brufau, juntament amb Ricard Fornesa, van passar a tenir també caràcter executiu.

Tot i les seves habilitats en l'àmbit polític, Vilarasau sempre va rebutjar amb vehemència el poder que se li atribuïa en aquest camp. Estesa va ser l'opinió que el director general de La Caixa era "l'altre president de Catalunya", ni més ni menys que juntament amb Jordi Pujol.

Un final inesperat

Però la mida i l'expansió de La Caixa van fer innegable la poderosa influència de Vilarasau a tot el país. Als ulls de l'opinió pública, formava part d'aquesta selecta elit que "mou els fils" darrere el teló, encarregada de dir als polítics la política que havien de fer.

Sigui com sigui, sempre va sostenir que aquella Llei Financera que limitava als 70 anys l'edat per ser president de les caixes d'estalvi va ser redactada a la seva mida.

Des de 1999 va passar a ser president de La Caixa i aquella norma, aprovada pel Govern Aznar amb el suport de CiU va posar fi a la seva trajectòria a l'entitat el 2003. Abans d'hora. Però de sobres perquè el seu llegat hagi passat necessàriament a la immortalitat.