Víctor Alió: "La doble materialitat no és una càrrega administrativa, sinó una eina útil per millorar la gestió empresarial"

José Manuel Rodríguez Luis, president de l'Institut de Censors Jurats de Comptes de Santa Cruz de Tenerife i doctorand en sostenibilitat, ha entrevistat Víctor Alió Sanjuán, president de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya, en el marc de l'anàlisi dels principis de la doble materialitat.

Sota la premissa que “la doble materialitat no s'ha de percebre com una càrrega administrativa, sinó com una eina útil per millorar la gestió empresarial”, la conversa aborda aquest enfocament des d'una perspectiva analítica i investigadora.

En la conversa, es destaca el paper de l'auditor en la verificació d'aquests processos, com a element clau per garantir la fiabilitat de la informació no financera i de sostenibilitat. El diàleg s'emmarca en una línia d'investigació orientada a aprofundir en els mecanismes de control i millora contínua en l'àmbit corporatiu.

Creu que té rellevància l'anàlisi del principi de doble materialitat per a les empreses?

El principi de doble materialitat és un pilar fonamental per a l'estabilitat dels mercats. Representa un avenç significatiu en l'evolució del reporting corporatiu per diverses raons:

En primer lloc, introdueix un enfocament integral que obliga a analitzar la sostenibilitat des de dues dimensions complementàries. D'una banda, com els factors ambientals, socials i de governança poden afectar la situació financera, econòmica, els resultats o la continuïtat de l'empresa. I, d'altra banda, com la pròpia activitat de l'empresa impacta en l'entorn.

En segon lloc, la doble materialitat contribueix a millorar la qualitat de la informació disponible. Això resulta rellevant tant per a inversors com per a entitats financeres, asseguradores i altres grups d'interès. Una aplicació rigorosa d'aquest principi ajuda a reduir l'asimetria informativa i afavoreix una major homogeneïtat en la informació que les empreses posen a disposició del mercat.

A més, des del punt de vista intern, obliga les companyies a desenvolupar processos més estructurats d'anàlisi i de traçabilitat documental. Això té un impacte positiu en tota l'organització, ja que no es tracta simplement d'un exercici formal, sinó d'un procés que eleva els estàndards de governança i de control intern dins de l'empresa.

Dit això, també considero important que l'aplicació d'aquest principi es realitzi amb rigor, però també amb proporcionalitat. No es tracta de sobredimensionar els processos ni de transformar completament l'estructura d'una empresa sense necessitat. El fonamental és centrar-se en aquells assumptes que realment són significatius.

En aquest sentit, el paper de l'auditor o del verificador independent serà essencial per avaluar la solidesa del procés seguit per l'empresa.

En definitiva, la doble materialitat pot contribuir a millorar la gestió de riscos i, alhora, oferir una oportunitat per reforçar la confiança d'inversors i finançadors en un entorn cada cop més exigent en termes de responsabilitat corporativa i transparència informativa.

Segons la seva experiència, quines creu que són les principals barreres per a la introducció de la doble materialitat a les empreses?

La doble materialitat és un pilar metodològic essencial per a l'obtenció de la informació de sostenibilitat. En aquest sentit, considero que hi ha diverses barreres importants:

La primera té a veure amb la complexitat tècnica i metodològica. El procés exigeix identificar, avaluar i prioritzar qüestions tant des de la perspectiva de l'impacte financer com des de l'impacte que l'empresa genera en el seu entorn. Aquesta combinació entre la dimensió financera i la no financera introdueix una complexitat rellevant.

Moltes organitzacions, especialment aquelles amb menys experiència prèvia en reporting no financer, manquen d'aquesta visió —per dir-ho així— en “tres dimensions”, integrant ambdues perspectives de manera simultània. Per això, aquest enfocament requereix metodologies estructurades, criteris clars d'avaluació i eines adequades per poder aplicar-lo correctament.

Una altra barrera important és la integració transversal dins de l'organització. La sostenibilitat no implica únicament el departament financer, sinó també àrees com riscos, compliment normatiu, estratègia empresarial i, per descomptat, l'alta direcció. La manca de coordinació entre departaments o l'absència d'una estructura sòlida de governança corporativa pot alentir o complicar la implantació d'aquests processos.

També trobem dificultats relacionades amb la disponibilitat i qualitat de la informació. No és possible mesurar adequadament si no es disposa de dades fiables, traçables i comparables. En moltes empreses, els sistemes d'informació encara no estan completament adaptats per captar les mètriques necessàries en matèria ESG. Per això, encara existeix una certa bretxa entre la capacitat d'obtenir informació financera i la d'obtenir informació no financera amb el mateix nivell de rigor.

Una altra barrera està relacionada amb la cultura empresarial i la percepció de la sostenibilitat. Si es percep únicament com un requisit normatiu que cal complir, és difícil que tingui un impacte real en l'organització. El veritable valor apareix quan la sostenibilitat s'entén com una eina estratègica per a la gestió de riscos i oportunitats.

Finalment, també és important tenir en compte el principi de proporcionalitat. En empreses de menor mida, la implantació de processos de doble materialitat s'ha d'adaptar a les seves capacitats i recursos.

En qualsevol cas, crec que aquestes barreres formen part d'un procés natural de maduració del sistema de report de sostenibilitat. Encara estem en una fase inicial. Amb el temps, a mesura que es desenvolupin metodologies més adequades, s'incrementi la formació especialitzada i es consolidin els processos de verificació independent per part dels auditors, la qualitat i la confiança en aquesta informació milloraran de manera significativa.

I aquí m'agradaria destacar també el paper dels auditors. Crec que podem contribuir a reforçar la fiabilitat del sistema, avaluant la consistència dels processos seguits per les empreses i aportant seguretat al mercat. En definitiva, això pot ajudar a enfortir la confiança i aportar estabilitat al conjunt del sistema.

Creu que les empreses mesuraran i informaran més sobre el principi de doble materialitat en el futur?, en quin escenari temporal situaria aquest fet?, i com es podria incentivar-les perquè informin sobre aquest aspecte?

La informació corporativa en matèria de sostenibilitat ha deixat de ser un exercici voluntari per convertir-se en un element estructural del marc regulador europeu. Crec que, a mesura que avanci aquest entorn regulador europeu, és raonable preveure que les empreses aniran incrementant la informació sobre sostenibilitat que elaboren i reporten.

Quant al termini temporal, considero que no serà una cosa immediata. Menys d'un any, probablement no, donada la manca de transposició de la Directiva a la normativa espanyola, però sí que crec que passarà a curt termini. Si hagués de situar-ho en un horitzó concret, m'inclinaria més per un període d'entre un i dos anys. Si m'haguessis fet aquesta pregunta fa un any i mig, potser hauria respost d'una altra manera, però ara crec que el procés ja comença a encarrilar-se.

A més, crec que s'està generant un entorn en què la sostenibilitat no es percep únicament com una obligació normativa, sinó també com una eina de gestió. I aquest és precisament el missatge que hem de transmetre.

Quant als factors que poden impulsar aquest avanç, destacaria diversos elements clau:

En primer lloc, l'harmonització normativa i l'estabilitat reguladora. És fonamental reduir la incertesa i clarificar les interpretacions de la normativa perquè les empreses puguin aplicar aquests marcs amb més seguretat.

En segon lloc, l'augment de la demanda d'informació per part dels principals grups d'interès, especialment inversors, finançadors i entitats de crèdit. Si aquests actors incorporen de manera sistemàtica els factors ESG en els seus processos d'anàlisi i decisió, això es convertirà en un incentiu important perquè les empreses millorin la seva informació i el seu report.

En tercer lloc, la digitalització i la millora dels sistemes d'obtenció i gestió de dades. A mesura que les empreses disposin de sistemes més robustos i eficients per captar informació, els resultarà més senzill generar i reportar informació de sostenibilitat de manera fiable.

Quant a com incentivar les empreses, crec que no ens hem de centrar exclusivament en l'exigència normativa. Dir simplement que és una norma que cal complir no és un incentiu especialment efectiu.

El que realment importa és generar un entorn que premiï la transparència informativa i el rigor en l'elaboració de la informació. És clau consolidar un ecosistema basat en el rigor tècnic, la proporcionalitat i la fiabilitat.

D'aquesta manera, la doble materialitat no es percebrà com una càrrega administrativa addicional, sinó com una eina útil per millorar la gestió empresarial.

Quines accions de l'auditor podrien facilitar o ajudar les empreses per a la introducció de l'anàlisi de la doble materialitat?

L'auditor pot exercir un paper decisiu per facilitar la correcta implantació de la doble materialitat a les empreses, tant en la seva funció de verificador com, en alguns casos, en la seva possible faceta de consultor.

Des d'aquesta perspectiva, hi ha diverses línies d'actuació en què l'auditor pot aportar valor:

En primer lloc, mitjançant l'avaluació primerenca dels controls. L'auditor pot analitzar la solidesa del procés que l'empresa utilitza per identificar i prioritzar les qüestions materials. Aquesta revisió estructurada permet detectar debilitats i promoure millores fins i tot abans de l'emissió de l'informe, reforçant així la fiabilitat del procés. En aquest sentit, l'auditor pot revisar aspectes com la metodologia utilitzada, els criteris d'avaluació, la traçabilitat i la documentació del procés.

En segon lloc, l'auditor pot contribuir a enfortir el control intern. La informació ha de ser consistent i verificable, per la qual cosa resulta fonamental que l'empresa disposi de sistemes adequats per a l'obtenció i gestió de les dades. Gràcies a la seva experiència, l'auditor pot recomanar millores en qüestions com la definició de responsabilitats internes, l'estructura dels processos per a l'obtenció de la informació, els mecanismes de supervisió o el funcionament dels sistemes de captura i consolidació de dades i de la informació.

També és important destacar la dimensió formativa i d'orientació tècnica. El sector de l'auditoria compta amb una àmplia experiència i coneixement que pot ajudar les empreses a comprendre millor les exigències reguladores i les bones pràctiques observades al mercat. Això pot facilitar una implantació més eficient dels processos relacionats amb la sostenibilitat.

Una altra àrea rellevant és l'impuls d'una cultura de materialitat a nivell estratègic. Els auditors solen tenir interlocució directa amb l'alta direcció de les empreses i amb les comissions d'auditoria, cosa que els permet traslladar un missatge clau: la doble materialitat no s'ha d'entendre com un exercici formal o merament documental, sinó com una eina de gestió per identificar riscos i oportunitats.

Si aquesta visió estratègica no es transmet a tota l'organització, el procés pot acabar percebent-se simplement com una obligació normativa, cosa que dificultaria una implantació adequada.

Finalment, el paper de l'auditor com a verificador independent també resulta fonamental. L'existència d'una revisió externa fomenta la millora contínua. Al llarg dels anys, mitjançant recomanacions, possibles salvetats o suggeriments de millora, l'auditor contribuirà sens dubte a que les empreses vagin elevant progressivament els estàndards de qualitat de la informació que elaboren i reporten.

Per als processos de verificació o de reporting. Quina formació específica o fonts d'informació, creu que serien les més idònies per a la introducció dels principis de doble materialitat a les empreses?

Crec que la qualitat de la informació depèn en gran mesura del nivell de capacitació de les persones que intervenen tant en la preparació com en la verificació d'aquesta informació. Aquest és, al meu parer, el pilar fonamental.

Per això, la formació ha de ser permanent. No es tracta d'una actualització puntual, sinó d'un procés continu d'aprenentatge i actualització.

Des del meu punt de vista, la formació hauria de recolzar-se en quatre pilars fonamentals:

El primer és el coneixement del marc normatiu europeu. És imprescindible conèixer la directiva i, per descomptat, tota la normativa nacional que se'n derivi de la seva transposició. A més, també és important tenir en compte les guies interpretatives i els documents que puguin emetre tant organismes internacionals com autoritats nacionals. El coneixement del marc normatiu és fonamental i, a més, força complex.

El segon pilar és el coneixement de les normes d'assegurament i dels estàndards europeus de report de sostenibilitat (ESRS) aplicables a la verificació. Per als verificadors és essencial comprendre bé quin és l'abast de la seva actuació professional, quin tipus de treball han de realitzar i quins són els requisits que han de complir. En aquest sentit, les corporacions professionals —com l'Institut de Censors Jurats de Comptes (ICJCE) o altres organitzacions del sector— poden exercir un paper important a través de programes formatius específics, jornades d'actualització normativa, publicacions tècniques i documents d'orientació.

El tercer pilar consisteix a dominar metodologies d'anàlisi de riscos i impactes. Aquest tipus de metodologies no s'adquireix de manera automàtica; requereix formació específica i actualització constant. Cal desenvolupar capacitats per identificar i avaluar riscos, analitzar impactes reals i potencials sobre l'entorn de l'empresa, aplicar tècniques de priorització i establir criteris de ponderació d'aquests riscos.

El quart pilar té a veure amb una formació interdisciplinària i amb el coneixement d'eines tecnològiques. La sostenibilitat i la doble materialitat requereixen perfils amb una visió transversal. Per això, cal complementar la formació amb coneixements en àmbits que tradicionalment no formaven part del treball d'auditoria, com les anàlisis relacionades amb el canvi climàtic, la transició energètica, els drets humans o la gestió de les relacions laborals dins de l'empresa. A més, també és fonamental manejar eines tecnològiques i sistemes d'informació que permetin recopilar, gestionar i analitzar totes aquestes dades.

En definitiva, l'incentiu més eficaç per millorar la qualitat del procés és promoure una formació contínua, estructurada i acreditada, que permeti a les empreses i als professionals identificar clarament quins coneixements necessiten adquirir i com poden obtenir-los.

La majoria dels auditors als quals he preguntat consideren que la pressió dels stakeholders fa que l'auditor, al qual li sembla rellevant l'anàlisi de la Doble Materialitat, s'interessi perquè s'informi per part de l'entitat auditada, i que aquest mateix auditor exigeixi a aquestes empreses l'aplicació d'aquest principi en el seu estat d'informació no financera o informe de sostenibilitat. Què opina d'aquest resultat?, coincideix amb la seva opinió?

Crec que és fonamental que els departaments de comptabilitat i financers de les empreses estiguin adequadament formats i que també desenvolupin competències en matèria de doble materialitat. No podem centrar-nos únicament en la formació dels auditors sense exigir també una preparació adequada als departaments financers.

Per tant, coincideixo amb els meus col·legues, considero que la formació d'aquests departaments ha de ser molt més transversal. No només han de dominar la informació financera, sinó també comprendre la informació no financera i els conceptes relacionats amb la sostenibilitat.

Això implica desenvolupar la capacitat d'identificar riscos derivats de factors ESG i avaluar els impactes associats. També és necessari que coneguin les eines disponibles per obtenir, gestionar i analitzar les dades necessàries per a aquest tipus d'anàlisi.

En general, totes aquestes habilitats resulten fonamentals dins dels departaments financers si volem que el procés de doble materialitat s'implementi correctament.

En definitiva, perquè el sistema funcioni i les verificacions posteriors es realitzin amb garanties, és necessari que ambdues parts —les empreses i els auditors— estiguin preparades. Són dos pilars que han de funcionar conjuntament.

Quins perfils o competències professionals, creu vostè, serien els idonis en el departament de comptabilitat per a la implementació dels principis de la doble materialitat?

Crec que es tracta de perfils molt transversals, que han de combinar el coneixement tradicional de la informació financera amb una visió estratègica més àmplia del que implica la sostenibilitat.

Això requereix, per exemple, capacitat per analitzar riscos i per realitzar anàlisis prospectives. També és fonamental el coneixement dels sistemes de control intern i de la traçabilitat de les dades, perquè si les dades no són fiables, el procés perd sentit. Per això, la solidesa dels sistemes de control resulta essencial.

Les persones que treballin en sostenibilitat dins dels departaments financers han de comptar amb aquesta capacitació. A més, també és important desenvolupar competències digitals i habilitats en gestió de dades, ja que gran part de la informació necessària ha de ser recopilada, organitzada i analitzada mitjançant eines tecnològiques.

Per descomptat, és imprescindible una formació tècnica en normativa de sostenibilitat. Els professionals han de conèixer bé el marc normatiu europeu, la directiva corresponent, els estàndards aplicables i totes les obligacions que se'n deriven.

Juntament amb aquests coneixements tècnics, també hi ha habilitats més transversals o soft skills que resulten molt rellevants. Una d'elles és la capacitat de coordinació. La sostenibilitat no és un àmbit exclusiu de l'àrea comptable o financera; implica també altres àrees com riscos, operacions, recursos humans, alta direcció i, en general, tota l'operativa del negoci.

Per això, el departament financer ha de tenir la capacitat de coordinar la informació que prové de diferents departaments, organitzar els fluxos de dades, canalitzar-los adequadament i estructurar la informació per al seu posterior report.

Si els departaments financers aconsegueixen incorporar perfils amb aquestes competències, s'obre una oportunitat interessant: que l'àrea financera deixi de ser únicament un departament dedicat al registre de transaccions o a reflectir la situació de l'empresa en termes comptables.

Podria convertir-se, en canvi, en un veritable eix integrador de la informació corporativa, capaç de gestionar informació històrica, actual i prospectiva, tal com exigeix l'enfocament de sostenibilitat.

En el marc de la Directiva d'informació de sostenibilitat CSRD UE 2022/2464, considera rellevant el procés de verificació externa de la informació en matèria de sostenibilitat proporcionada per les empreses?

Com a auditor i garant de la informació corporativa, considero que aquesta s'hauria de verificar en tots els casos. Potser es podrien contemplar excepcions en empreses molt petites, però cal tenir en compte que els estàndards actuals s'apliquen a empreses de gran mida.

Per això, en els nivells en què ens movem actualment —similars als de l'estat d'informació no financera— crec que la verificació hauria de ser obligatòria. Fins i tot si parléssim d'empreses a partir d'uns 250 treballadors, també seria partidari de mantenir aquesta obligació de verificació.

L'únic escenari en què potser es podria plantejar una verificació voluntària seria si, en algun moment —cosa que crec que encara està lluny— la informació de sostenibilitat s'estengués fins a nivells molt més baixos, com l'àmbit de les pimes més petites.

En aquest cas, podria passar una cosa similar al que succeeix actualment amb la informació financera: existeix un conjunt d'empreses de menor mida que no tenen un caràcter sistèmic ni un impacte significatiu, i per a elles es podrien plantejar certes exempcions en matèria de verificació.

Però en els nivells actuals —els mateixos en què s'ha estat movent la informació no financera a través de l'estat d'informació no financera— sóc partidari que la verificació sigui obligatòria en tots els casos.

La raó és clara: la verificació contribueix a garantir la fiabilitat de la informació. Si es deixa únicament a la iniciativa de les empreses, la informació no financera trigaria molt més temps a consolidar-se com a informació veritablement fiable.

Fins a quin punt creu que les firmes d'auditoria estan realitzant la verificació de la informació de doble materialitat?, i sota la seva opinió, quin perfil d'auditor podria realitzar aquesta verificació?

El retard en la transposició de la normativa va deixar en certa mesura en standby moltes de les iniciatives que les firmes estaven desenvolupant per preparar equips especialitzats. No obstant això, en la mesura que la normativa europea estableix l'obligació de verificació i que ja s'han confirmat els límits, abans o després, acabarà implantant-se a Espanya, per la qual cosa les firmes continuen treballant en aquesta direcció.

En concret, estan desenvolupant metodologies específiques per avaluar la robustesa dels processos que utilitzen les empreses per identificar i prioritzar els assumptes materials, així com per analitzar la coherència entre els impactes identificats i els riscos financers associats. També estan prestant atenció a la traçabilitat documental i a la consistència de la informació.

En definitiva, les firmes estan preparant metodologies i eines per poder revisar i verificar adequadament la informació de sostenibilitat quan aquesta es generalitzi.

Crec que ara mateix estem en una fase de consolidació progressiva. Vam començar fa temps amb els estats d'informació no financera, cosa que va permetre anar construint certs estàndards i acumulant experiència. Des de 2024, moltes firmes ja han realitzat projectes relacionats amb la sostenibilitat, encara que actualment alguns processos —com la creació de departaments específics de verificació de sostenibilitat— es troben una mica més alentits per la incertesa normativa.

Tot i així, les firmes continuen invertint en formació, desenvolupant eines i dissenyant marcs metodològics que els permetin abordar la complexitat tècnica de l'anàlisi de doble materialitat.

Quant al perfil dels auditors, no parlaria d'un únic perfil concret. El que importa és que els professionals combinin les competències tradicionals d'auditoria amb coneixements específics en matèria de sostenibilitat.

Si una firma o un auditor vol convertir-se en verificador d'informació de sostenibilitat, necessàriament ha d'adquirir aquests coneixements i desenvolupar una formació tècnica específica en aquest àmbit.

A més, és important reforçar les competències en assegurament i control intern, especialment en aquells casos en què l'auditor estigui més especialitzat en auditoria financera tradicional. Les tècniques d'assegurament en sostenibilitat no sempre són idèntiques a les de l'auditoria financera, per la qual cosa cal ampliar les capacitats en anàlisi de control intern, capacitat analítica i visió estratègica.

En aquest context, l'enfocament més adequat probablement sigui multidisciplinari. Les firmes hauran d'incorporar equips amb perfils diversos —especialistes en diferents àrees— sota la coordinació d'un auditor que tingui la capacitat d'integrar aquest treball, coordinar la informació, revisar-la i confiar en les verificacions realitzades per professionals amb competències diferents a les purament financeres.

D'aquesta manera, serà possible abordar la verificació de la informació de sostenibilitat amb el rigor, la confiança i la solidesa que exigeix aquesta activitat professional.

Per a la investigació que ha motivat l'entrevista, s'agraeix la cofinançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats a través de l'Agència Estatal d'Investigació i la Unió Europea - Projecte PID2023-146084OB-I00- i la participació dels investigadors Alfonso Aranda-Usón i Sabina Scarpellini.