Ercros va néixer el 1989 després de la fusió de dos gegants històrics i esgotats: S.A. Cros, fundada al segle XIX i especialitzada en fertilitzants i química bàsica; i Unión Explosivos Río Tinto (ERT), un grup miner, d'explosius i petroquímic que arrossegava una pesada herència de deute i una suspensió de pagaments prèvia.
Darrere de la fusió hi havia el Kuwait Investment Office (KIO), a través del grup Torras i del seu home fort a Espanya, el financer català Javier de la Rosa, que van arribar a Ercros de manera accidentada, fortuïta i sense tenir cap intenció de crear un gran grup industrial.
A mitjans dels 80, Cros travessava una greu crisi financera, ofegada pel deute, sota la influència del Banco Santander d'Emilio Botín, que havia col·locat Francisco Godia com a president. Al seu consell destacava el conseller delegat Juan Antonio Delgado, vinculat al Grup March i al Cercle d’Economia.
En paral·lel, Explosivos Río Tinto arrossegava els efectes d'una gestió anterior amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a conseller delegat, que va acabar en suspensió de pagaments i va obrir la porta a l'entrada d'un nombros grup de càrrecs pròxims al PSOE i d'un centenar de treballadors amb carnet del partit, col·locats per José María de Escondrillas, la nova cara visible del grup.
L'entrada de KIO i el naixement d'Ercros
KIO va entrar a Explosivos Rio Tinto amb un 15% i amb perspectives d'especulació. L'estratègia inicial passava per fer pujar la cotització per vendre amb plusvàlues, però ERT va contractar el consultor Lalo Azcona per llançar una campanya contra l'entrada dels kuwaitians, amb el suport del PSOE. KIO va elevar l'aposta i va redoblar la seva participació sense haver de llançar una OPA.
Davant les resistències, KIO i De la Rosa van buscar una via alternativa: comprar Cros. Van entrar amb un paquet d'accions molt per sobre del preu de mercat, que va beneficiar Botín, però va castigar KIO enmig del crack borsari de l'octubre de 1987. La caiguda va obligar a complir un acord ja signat: una ampliació de 50.000 milions de pessetes a Cros per assegurar el bon fi de l'operació. Aquesta ampliació va descarregar sobre els kuwaitians un esforç enorme en un moment de desplom de les cotitzacions.
Intervenció política
L'operació no s'entén sense la política. La fusió definitiva entre ambdues empreses es va produir sota la pressió del Ministeri d'Economia, liderat per Carlos Solchaga, la dona del qual estava col·locada a Explosivos amb un “sou molt alt”.
El ministre Claudio Aranzadi també va imposar la sortida de Francisco Godia per desavinences ideològiques i el nomenament de Javier Vega de Seoane com a president.
Façana de la seu d'Ercros, a 11 d'octubre de 2024
En aquest tauler també va moure fitxa el nacionalisme català. El 1987, Jordi Pujol i Macià Alavedra van intercedir per promocionar un jove economista de l'administració: Josep Piqué. De la Rosa el va fitxar per Cros i el va catapultar fins a la direcció general de la nova Ercros. Així va començar una carrera que, anys més tard, portaria Piqué a les carteres d'Indústria i Exteriors amb José María Aznar com a president del Govern, a qui va seduir en un àpat a l'extint El Reno del carrer Tuset.
La fusió es va consumar el 1989: Ercros va néixer com un dels majors conglomerats industrials del país, presidit per Javier Vega de Seoane, amb Piqué com a home fort en la gestió. Sobre el paper, representava la culminació d'un projecte químic de calat. A la pràctica, el grup arrencava amb un deute descomunal, negocis heterogenis (fertilitzants, explosius, petroli, defensa) i múltiples centres de poder: el Govern, KIO, la banca i les elits catalanes.
Tensions internes
Les tensions van emergir de seguida. De la Rosa defensava un pla que passava per abandonar els fertilitzants, mentre Vega de Seoane, de la mà de l'Institut Nacional d'Indústria (INI), va comprar FESA i va reforçar precisament aquest segment, alineat amb la política industrial de l'Executiu.
Un cop KIO va revisar els comptes de Cros va descobrir un forat de 16.000 milions de pessetes degut a un fons de pensions, amagat en el moment de l'ampliació, que va engolir una part substancial dels 50.000 milions aportats per l'Estat. La tresoreria se'n va ressentir, i es van multiplicar les desconfiances a la cúpula kuwaitiana.
La nova Ercros també va començar una política d'inversió immobiliària. Amb el seu lloctinent Fouad Jaffar, De la Rosa va acordar la compra de diferents edificis de passeig de Gràcia --aleshores un carrer sense tant glamour com atresora avui dia--, i van comprar la Casa Codina, al número 94 de la via, i l'edifici adjacent a les avui desaparegudes Galeries Condal. El somni immobiliari es va frenar, una altra vegada, per manca de tresoreria.
L'espiral de deute va obligar a noves ampliacions de capital. Per no disparar encara més la participació visible de KIO, el grup va muntar Mesa Redonda, una societat instrumental finançada amb diners kuwaitians, que va acudir a les ampliacions en el seu lloc. Simultàniament, es va obrir la carpeta dels actius petrolers, Ercros va decidir vendre Ertoil, la seva filial de refinatge, i va negociar amb Banco Central i Cepsa un suport financer.
L'empresari Javier de la Rosa durant una declaració davant la Fiscalia
La nit en què es va tancar l'ampliació de capital, al despatx de l'advocat Juan José Folchi, Vega de Seoane va presentar la seva dimissió. A De la Rosa no li interessava que el president marxés enmig de la venda, així que va negociar amb ell una indemnització "en negre" perquè es mantingués al càrrec fins a nova ordre.
Entre 1989 i 1991, el grup va vendre actius per més de 100.000 milions de pessetes per alleujar la tresoreria i cobrir pèrdues en altres fronts.
Mentrestant, Ercros es va sostenir amb respiració assistida. El deute amb bancs, proveïdors, Seguretat Social i Hisenda va créixer, i les filials —especialment, el segment de fertilitzants Fesa-Enfersa— van començar a ofegar-se.
El castell de cartes es va ensorrar amb la Guerra del Golf. Després de l'alliberament de Kuwait, l'emirat va auditar les seves inversions i va tallar l'aixeta a De la Rosa. El seu gran valedor, Fouad Jaffar, va passar a ser un dels homes més buscats del golf.
Esclata Ercros
El 1992, Ercros va arribar al límit. Arrossegava un deute d'uns 190.000–215.000 milions de pessetes, amb 5.000 llocs de treball en l'aire, i una estructura de fertilitzants que acumulava pèrdues. De la Rosa va intentar una última maniobra: va llançar una ampliació de 20.000 milions de pessetes, dels quals la meitat havia d'aportar-los l'Estat de Kuwait i l'altra meitat ell mateix, finançat pel BBVA, per consolidar els plans industrials del grup. Però la nit abans de la junta general, els nous responsables kuwaitians li van comunicar que es retiraven de l'operació i d'Ercros. El gran financer es va quedar sol.
Sense el paraigua de KIO, el consell d'Ercros va decidir presentar suspensió de pagaments el juliol de 1992, a la matriu i a diverses filials, en el que es va convertir en el major procés concursal de la història econòmica espanyola fins aleshores.
De la Rosa va abandonar el vaixell, no sense abans pactar una sortida ordenada amb Josep Piqué, que va assumir la presidència del grup.
Quan Piqué va fer el salt a la política, la presidència d'Ercros va passar al gris Antonio Zabalza, catedràtic de Teoria Econòmica i ex secretari d'Estat d'Hisenda, que es va convertir en l'arquitecte de la reestructuració.
Renaixement, caiguda i evaporació
Sota el seu mandat, el grup va reduir deute, va vendre actius no estratègics, va redimensionar el seu perímetre industrial i va aconseguir tornar el dividend als accionistes, encara que a costa d'un fort aprimament. Ercros va quedar com un grup químic mitjà, amb una desena de plantes, més de 150 productes i un pes rellevant de les exportacions. En els darrers exercicis, però, l'empresa va tornar a registrar pèrdues, reflex de la duresa estructural del sector.
Han passat més de 30 anys i Zabalza encara encapçala un Ercros que avui es desdibuixa, engolit per la portuguesa Bondalti en la OPA més llarga de la història d'Espanya.