Mar Manrique, experta en cultura digital: “A internet també ens han venut aquesta ‘mentideta’ de la meritocràcia”

La trajectòria de Mar Manrique (Barcelona, 1998), experta en cultura digital, és el viu exemple de les oportunitats que ofereix internet.

Tot just graduada en Periodisme, fa just cinc anys, va posar en marxa una newsletter, Fleet Street, que avui supera els 10.000 lectors, i que no ha deixat d’obrir-li portes i donar-li alegries.

Per citar només dos fites recents: el seu paper en el llançament del stream Watif TV, que copresenta juntament amb el periodista Emilio Doménech, i el Premi APM al Periodista Jove de l’Any.

Mar Manrique, experta en cultura digital Gala Espín Crónica Global

Però, lluny de convertir aquests èxits en una recepta d’èxit, la Mar sembla haver après més dels seus errors que dels seus encerts; dels problemes d’internet més que de les virtuts.

En el seu nou assaig, Un treball somiat (Península), reflexiona sobre què significa viure d’internet: el bo, el lleig i el dolent.

- Internet s’ha convertit per a molts en una mena de “somni americà” contemporani, un lloc on tothom pot triomfar, però també pot ser un autèntic malson. Cap a on t’inclines més?

- Jo crec que estic una mica al mig del camí. A la nostra generació, els nadius digitals —o gairebé— se’ns ha venut una idea de meritocràcia: que si fas un grau, un màster, acabaràs aconseguint aquella feina somiada. I això també passa en l’entorn online.

A internet també se’ns ha venut aquesta “mentideta” de la meritocràcia: que si publiques molt, si estàs dins d’aquella roda de hàmster i produeixes constantment, podràs arribar a aquell cim de viure dels teus propis projectes, de ser influencer i cobrar tres mil euros per una story. 

La realitat és que veiem que molta gent es queda pel camí. I aquí és quan es converteix una mica en malson, perquè estàs tota l’estona intentant produir i seguir aquestes lògiques d’internet, que t’exigeixen anar accelerat i estar sempre al màxim, però et quedes a mig camí. Veig molta gent que comença newsletters o podcasts i al cap de poques setmanes ho deixa. I fa pena, però també ho entenc, perquè els han venut una idea d’èxit molt concreta: que pots “petar-ho” i que amb un sol vídeo pots arribar a milions de visualitzacions.

I la realitat no és aquesta. Ja no és només qüestió de constància, moltes vegades hi ha un factor de sort i d’atzar: a vegades la “fada” d’Internet et toca i a vegades no. 

“Clons”, codis i likes, el nou model de negoci de la falsificació a TikTok

- On és el límit entre vocació i autoexplotació i per què internet el desdibuixa més?

- Quan jo vaig sortir de la universitat i feia xerrades a acabats de graduar, sempre els aconsellava: crea un projecte propi. Fes un podcast, una newsletter, una estratègia de xarxes; especialitza’t. Sigues molt pesat a les xarxes socials, sigues molt pesat a internet, publica constantment.

Amb el pas del temps, el que veig és que aquest sistema és molt pervers. Jo vaig passar pel tub, però crec que no era tan conscient que aquesta línia entre vocació i autoexplotació es desdibuixava molt ràpid. M’he trobat moltes vegades tornant d’un casament o d’una festa, a les cinc del matí, revisant les faltes ortogràfiques de la meva newsletter perquè s’enviava l’endemà. I això crec que és molt perillós.

Ara, quan faig xerrades a acabats de graduar, ja no els aconsello només crear un projecte propi, sinó que els dic: mira el sistema pel que és, mira què et demana el periodisme —o qualsevol professió—, mira si et ve de gust crear aquesta marca personal i si et ve de gust exposar-te a aquesta autoexplotació, perquè no crec que ara mateix hi hagi una solució clara a això.

Mar Manrique, experta en cultura digital GALA ESPÍN

- Dius que vivim en un món cada cop més “treballocentrista”. En quin sentit?

- Doncs en què el primer pensament que tinc en despertar-me té a veure amb la feina. El primer que faig és mirar el correu electrònic, obrir Slack per veure si m’han escrit els meus companys, i també estic exposada als missatges de WhatsApp, perquè tinc un grup de feina en què estem tota l’estona parlant.

La vida personal es desdibuixa molt i la feina entra constantment en ella. Sobretot per la tecnologia, que fa que estiguem súper connectats amb els nostres companys i amb els nostres caps, i això fa que posar límits sigui molt complicat.

Ja no és només una decisió individual de dir: “Em desconnecto i a partir de les nou no miro el mòbil”. Perquè si el meu cap m’està escrivint a aquestes hores, jo estic participant en un sistema en què no només tinc una responsabilitat individual.

I crec que aquí hi ha el difícil. La solució ha de venir d’alguna cosa més gran, no sé si de dalt o més comunitari. Perquè si jo poso límits, potser això acaba provocant que m’acomiadin. Sempre hi haurà algú disposat a contestar aquests correus a les nou de la nit, perquè necessites cobrar un sou i pagar-te el lloguer.

Mar Manrique, experta en cultura digital GALA ESPÍN

- Ho menciones al llibre: Espanya va concedir prop de 28.000 autoritzacions de residència per a teletreballadors el 2024. S’ha popularitzat la idea de treballar des de qualsevol lloc, fins i tot des d’una platja amb un coco a la mà, com vas veure tu a Fuerteventura, quan vas conviure amb nòmades digitals. Quins aprenentatges vas treure d’aquesta experiència?

- Jo sempre havia imaginat que ser nòmada digital era una experiència súper alliberadora, gairebé catàrtica. Pel que havia llegit i per les converses amb persones que ja ho eren, ho veia com la possibilitat que feina i oci anessin de la mà: tenir una reunió i, després, anar a fer surf, per exemple. Era un plantejament molt idíl·lic.

La realitat que vaig trobar és una altra. Pot ser una feina molt solitària i a vegades costa desconnectar, perquè els horaris te’ls marques tu mateix, una cosa que també passa amb els autònoms. 

D’altra banda, el que vaig veure al co-living a Fuerteventura em va mostrar que el concepte de nòmada digital ha canviat completament. Ja no parlem només de persones que salten de ciutat en ciutat, de Berlín a Lisboa. Avui també són persones que decideixen anar a un co-living per una setmana de vacances per conèixer gent amb interessos similars.

El concepte s’ha expandit i crec que seguirà evolucionant. No cal estar sempre movent-se d’un lloc a un altre. Tots necessitem una àncora, una llar. Com dic al llibre, la novetat constant també cansa.

Portada de 'Un treball somiat', de Mar Manrique Península

- Aquest fenomen té un impacte clar en ciutats com Barcelona. Quins efectes creus que està tenint aquest fenomen a nivell social i urbà?

- Bé, aquest és el tema. Al co-living de Fuerteventura vaig coincidir amb dues noies alemanyes que vivien a Barcelona. Parlaven espanyol, s’havien integrat, però treballaven per a empreses externes, així que tenien un salari molt millor. El seu cercle social era gairebé exclusivament d’expats.

M’explicaven que volien comprar-se un habitatge aquí. Jo veia que estaven vivint aquell somni català-espanyol que qualsevol voldria tenir. A mi m’encantaria comprar-me un pis al meu poble, però sé que no ho aconseguiré. Elles, en canvi, podien fer-ho gràcies a les seves millors condicions salarials.

Això és com amb la intel·ligència artificial: no som del tot conscients de l’impacte que té en la feina, en el periodisme o en la bretxa de l’habitatge. Aquests dies s’ha viralitzat un gràfic en què es veu com des de 2018, els salaris nets i bruts han baixat mentre els lloguers s’han disparat. En aquest context, els nòmades digitals deixen la gent local sense eines reals per trobar el seu propi espai.

Crec que és preocupant, encara que no és l’únic factor que explica els problemes socials o econòmics de Barcelona.

Confirmat pel Suprem: la reserva del 30% d’habitatge protegit en noves promocions és legal

- El teletreball… afavoreix o dificulta la conciliació?

- Ens ho han venut com una cosa que facilita la vida, però la realitat és força diferent. Ho parlava amb la Leticia Sala, que em va presentar el llibre. Ella és mare i explicava que treballar des de casa mentre cuides un fill petit converteix la idea de “conciliar” en un absolut deliri. És una mentida, perquè estàs sempre enganxat a la tecnologia, pendent que no pensin que no estàs complint amb la teva feina.

Sento que el teletreball més aviat ha exacerbat el negatiu: fa que estiguem més enganxats i compromesos, més atrapats a la feina que mai.

- Escrius molt sobre "la marca personal". Promet autonomia i visibilitat, però també implica estar constantment exposat. Fins a quin punt ens estem convertint en producte?

- Som com detergents esperant a la prestatgeria del supermercat que algú ens esculli. No només els perfils creatius, també els consultors i els psicòlegs estan penjant TikToks. Tothom està utilitzant les xarxes socials com a eina de feina i com a marca personal, i això fa que es desvirtuï i es desdibuixi el propòsit inicial pel qual va sorgir internet.

Entrar dins d’aquestes lògiques és súper cansat. Correm el perill que totes les xarxes siguin una prolongació de LinkedIn. Instagram ara funciona com LinkedIn, Twitter igual. Tot el temps estem exposats a aquesta possible mirada del reclutador, a veure si ens poden aconseguir alguna feina o algun rèdit econòmic.