Ercros és la descendent de SA Cros, l'empresa química productora d'àcid sulfúric i fertilitzants, dirigida per la classe dirigent vinculada a l'aparell d'Estat, que va superar el col·lapse industrial de mig segle.
El seu president de l'època, José María Bultó, va ser assassinat en plena Transició per una cèl·lula de Terra Lliure, quan l'empresari ja coordinava un canvi d'estratègia juntament amb figures de l'època, com Francisco Godia o Mariano Calviño de Sabucedo, vinculat a Banesto i gestor en nom seu de grans empreses, com Fibracolor, Sniace o la mateixa Cros.
Història
Godia va accedir a la presidència als anys 80, nomenat per Emilio Botín, aleshores president del Banco Santander, primer accionista de la química en la penúltima etapa de Cros --fundada a Barcelona el 1904 per un pioner d'origen francès, Amadeu Cros--. Al consell de Godia va destacar com a conseller delegat Juan Antonio Delgado, vinculat al Grup March i president del Cercle d'Economia, en la remuntada institucional de la Catalunya econòmica.
Van ser els anys del replegament, un món inflacionista mai imaginat, amb alts dividends i un encreuament de generacions apaivagat pel lent renaixement de Foment del Treball, els consellers regionals dels set grans bancs de l'Estat, el protagonisme del Cercle d’Economia, les trobades de l'Ateneu o les tertúlies de Josep Pla a Palafrugell amb la presència destacada d'humanistes --com l'editor de Destino, Josep Vergés i el gran monetarista espanyol, Sardà Dexeus--, una salmòdia rigorista de l'anhelada democràcia amb el permís de les creus vermelles al mèrit militar.
L'interminable postguerra i el renaixement econòmic anaven reconquerint la ciutat de l'Alta Diagonal, amb institucions com el Club de Polo, el Tennis Barcelona d'accent Godó o les curses de cotxes a l'Autòdrom de Terramar de Sitges, amb pilots al comandament del mític Maserati dei padrone, en litigi amb els últims Pegaso de Wifredo Ricart.
Durant la Transició, des del corporativisme sota l'hegemonia tèxtil de l'aranzel fins al renaixement de la química, Cros ho va intentar tot per créixer. Abans, va haver d'esperar fins a 1972 per annexionar-se una part dels actius i negocis de les Mines de Tharsis, que fins aleshores havien estat dominades pel capital britànic. El 1973 va absorbir la Sociedad Electroquímica de Flix i va adquirir Electro Metalúrgica del Ebro o Industrias Químicas de Zaragoza. L'expansió va tenir un alt cost econòmic.
Fusió de Cros i Explosivos Río Tinto
A mitjan dècada de 1980, la Cros va travessar una greu situació financera, conseqüència de l'abultat deute que havia contret. El canvi de tendència inevitable va desembocar en la fusió somiada durant dècades entre Cros i Explosivos Río Tinto, concretada el 1989. Naixia l'actual Ercros, un dels majors conglomerats industrials del país, presidit per Javier Vega de Seoane amb l'exministre d'Exteriors, Josep Piqué, com a home fort en la gestió del grup.
Va ser durant la Barcelona dels paviments enjardinats, quan el valor dels domicilis es mesurava per l'opulència dels seus portals. Els despatxos de la ciutat sense pòrtics en places malmeses d'arquitectura neogòtica amb prou feines es mostraven; només s'obren d'esquena al mar. Els seus habitants abandonaven els racons verds d'encant recollit, per cobrir les terrasses de cara al vent.
El camí d'Ercros va ser un camí obert, però ple de dificultats, que té molt a veure amb el desordre comptable en el període del seu naixement, comandat per l'oficina d'inversió del Kuwait Investment Office (KIO), dirigida pel financer Javier de la Rosa. Hi havia ganes de negoci expansiu i diners cars, amb els alts tipus d'interès intentant frenar els preus.
En aquella etapa plena d'obstacles i comptabilitat creativa, Fouad Jaffar va ser el responsable executiu de KIO al món. Però quan Kuwait va ser alliberat de l'ocupació iraquiana i va canviar l'orientació de les seves inversions en petrodòlars, Jaffar es va convertir en l'home més buscat de l'emirat, acusat de gestió fraudulenta i de desviar milers de milions guanyats a Espanya cap als seus propis comptes. El ministre d'economia, Carlos Solchaga, va haver de reconsiderar el seu “Espanya, Califòrnia del futur” i el titular d'Indústria, Claudio Aranzadi, es va penedir molt aviat que “la millor política industrial és la que no existeix”.
Invasió de Kuwait
KIO va anar decaient des de l'agost de 1990, per la invasió de Kuwait per part de l'Iraq de Sadam Husein, aturada per l'Operació Ogro del Desert dels marines nord-americans. Començava aleshores a concretar-se el desvari de Washington a l'Orient Pròxim, al qual va seguir el deliri dels seus aliats a Tel Aviv i, anys més tard, la invasió de l'Iraq, el 2003.
Ercros havia perdut la protecció que li atorgava KIO. La companyia va travessar una manca de crèdit i de tresoreria que l'ofegaven. El Banco Santander va acudir en auxili del grup químic amb un crèdit pont d'alt risc que va ser ocultat al Banc d'Espanya. L'entrebanc es va saldar amb la polèmica venda de la filial, Ertoil, una operació que acabaria determinant la fi de l'etapa del desemborsament kuwaitià, després de saber-se que una part important de la venda s'havia destinat al compte de resultats exitós del Grupo Torras, el far de KIO a Espanya.
Suspensió de pagaments i ressorgiment
Els esdeveniments es van desenvolupar de manera accelerada fins al 1992, quan va tenir lloc la suspensió de pagaments d'Ercros, el major procés concursal de la història econòmica del país.
Després de travessar la seva greu crisi financera, Ercros va aconseguir refer-se sota la presidència de Antonio Zabalza, catedràtic de Teoria Econòmica i exsecretari d'Estat d'Hisenda. Mitjançant una profunda reestructuració, Ercros va reduir el deute i va recuperar el dividend per als seus accionistes. L'empresa renaixuda compta avui amb una desena de plantes, més de 150 productes químics i una forta presència exportadora. Tanmateix, en els darrers exercicis, ha tornat a registrar pèrdues.
Fa molt que el canvi d'escenari va convertir la companyia en un món d'eficiència sense sorpreses; però no fa tant que afronta altres obstacles, com la regeneració del Pantà de Flix, a Tarragona, la seva zona d'implantació des del Port Petroquímic fins al curs baix de l'Ebre.
Venda
Amb el pas del temps, la venda d'Ercros a un competidor estranger està en boca de tothom. No és una extinció, sinó un final d'etapa gestionat al detall. El que un dia va ser la gran química d'Espanya ha viscut aquesta setmana el tancament del termini d'acceptació de l'OPA hostil llançada per la portuguesa Bondalti.
Han passat dos anys des de la primera oferta, temps en què una successió de contratemps, com una contra-OPA del grup italià Esseco, han allargat el procés de venda.
Durant aquest període, el mercat químic europeu ha arrossegat Ercros a un escenari baixista, amb pèrdues de més de 50 milions d'euros el 2025; a la caiguda de la demanda industrial s'hi ha sumat l'encariment energètic patit pel sector químic a Europa.
Ara, el rally del cru pel bloqueig d'Ormuz només és la puntilla. Els fertilitzants que tant van valer en l'etapa de creixement plantegen avui interrogants davant el temorós futur armat del planeta.
L'Ercros, que havia de convertir-se en monopoli agroquímic, després de l'intent de fusió molt anterior amb Ebro-Agrícoles, planificada i frustrada per KIO, ha perdut diàmetre a canvi de coherència. Els governs dels 80 van abraçar el futur amb la presència a la gran empresa d'accionistes catalans de renom --com Josep Suñol, industrial i col·leccionista d'art, o els Raventós--, però les administracions ja havien renunciat a donar suport a la química. Avui acaba aquest capítol del gran tità del cracker que llicua sulfúric destinat als fertilitzants, una de les grans commodities estandarditzades del planeta.