Les grans històries han volgut reinventar-se. S'ha volgut reescriure fins a la sacietat l'Odissea, la Ilíada, les obres de Shakespeare o les melodies de Los Beatles. Ho va fer Alessandro Baricco donant veu a cadascun dels personatges d'Homero, s'ha fet amb la mitologia grega o la melodia que se't fica al cap perquè es repeteix de fons a cada hit.
Ho ha fet Rosalía amb la música clàssica, el reggaeton i el flamenc, Lola Índigo i Dellafuente transformant els poemes de Federico García Lorca en música. Són maneres de donar als clàssics una segona vida. Una adaptada als temps d'avui. Al so, a l'estètica. Cada forma arquetípica adoptant un nou àmbit, una nova estructura.
Sembla (i ho és) una necessitat, la de la reescriptura, la del remix, el remake. Alguns ho fan com a homenatge als seus mestres, altres per nostàlgia —que gairebé sempre té mals resultats—, El diablo viste de Prada, Sé lo que hicisteis el último verano o Los cuatro fantásticos, per parlar d'alguns títols recents.
Trobo la utilitat —i no el plaer— quan es fa com a reivindicació per històries que no es van explicar del tot bé. Per personatges essencials —normalment dones— que es van relegar a espais secundaris sense tenir en compte el seu paper.
Per exemple la brillant novel·la Hamnet, de Maggie O'Farrell —que explica com sense Anne Hathaway (Agnes al llibre), Shakespeare no hauria pogut ser el Shakespeare que coneixem—, La bola negra de Los Javis, que neix de l'obra de teatre La piedra oscura de Alberto Conejero, La penelopíada de Margaret Atwood o la incompresa i vilipendiada Maria Antonieta de Antonia Fraser i Sofia Coppola.
No cal escriure un llibre o portar al cinema la història de Federico García Lorca a la Guerra Civil Espanyola per dir que estàs reescrivint la història. Ara pots obrir Instagram i trobar-te amb centenars de reels explicant com Holland ha reduït Circe a una amant obsessionada i gelosa, quina és la importància de tenir una habitació pròpia o qui era Eco i per què se la va castigar a ella, en comptes de Zeus (per infidel).
Això també són reescriptures: qüestionar les històries que ens han venut des de petits. Trobar un lloc per als personatges que van quedar relegats, estereotipats o subestimats.
Reinventar el de sempre
Tot i que no sempre el passat és dolent i cal qüestionar-lo. A vegades només es desitja redefinir “el de sempre” perquè encaixi en els cinc sentits del segle XXI. O fins que el creador s'identifiqui amb el seu art. I això és exactament el que han fet Manuel Hidalgo Sierra i Luis Abril Martín, més coneguts com El Indio i El Nitro. O com La Plazuela.
La Plazuela, Luis ‘El Nitro’ i Manuel ‘El Indio’, porten per bandera la seva ciutat Granada i les seves arrels. Parteixen del flamenc però arriben a molts llocs, arriben al rock, a l'electrònica i al new funk. Amb el seu Roneo funk club es va popularitzar la seva música però tot va començar molt abans.
Es van conèixer amb tres anys, i des de petits somiaven arribar tan amunt com els Jonas Brothers. Van créixer entre Pereza, Beethoven, Alejandro Sanz, Los Delinqüentes, El Manzanita i Pata Negra. Sent encara uns xavals es reunien al garatge d'El Nitro juntament amb altres col·legues per versionar cançons, la majoria de flamenc.
El flamenc electrònic
Aleshores es deien La Plazuela Techá —perquè la decoració del garatge els recordava a una placeta però a una en què no podia entrar la policia per fer-los fora (tenia sostre)—. Els agradava aquell flamenc amb notes de rock, però volien alguna cosa més. Van començar a provar diferents sons fins a trobar el seu propi i així és com sorgeix el 2019 el primer EP del grup —ja anomenant-se La Plazuela—, Yunque, clavos y arcayatas.
El títol fa referència a les eines que s'utilitzen a la fragua gitana, el lloc històric on van néixer molts dels cants primitius del flamenc tradicional. Ja ho deia Camarón: “Quan els nens a l'escola estudiaven per al demà, la meva infantesa era fragua, enclusa, clau i alcaiata”.
En quarantena se'n van a viure junts i componen Campanas del olvido, aquesta cançó —que no veu la llum fins al gener de 2022— serà fonamental en la seva carrera perquè és la primera vegada que senten que han aconseguit integrar bé tots els arranjaments —orgànics i digitals— i gèneres que volien fins a arribar a un so que es continuï reconeixent com a flamenc però que fos seu.
En els anys següents continuaran traient música —com el seu segon EP Jamila o el seu espectacular senzill Tangos de copera, amb el qual comencem a veure el camí que seguiria el grup— que celebra i homenatja la cultura andalusa, en concret la granadina. S'inspiren en la música popular, les arrels del flamenc, i parlen de la manera de viure de “la seva gent”.
És el 2023 quan treuen l'àlbum que els llança a la fama Roneo Funk Club —amb cançons com Peiname Juana, El lao de la pena o La Primerica Helá— en què continuen exprimint les formes de viure andaluses, els seus costums i manies.
Portada de l'àlbum 'Roneo Funk Club'
Més que una postal bonica
Ja en aquest àlbum veiem aquesta necessitat de reivindicar el que s'ha oblidat de la terra. Les ganes que s'escolti a la resta del món què és ser andalús de veritat, què és Andalusia lluny de les postals que es venen als turistes que només mitifiquen les ciutats i als seus ciutadans i la seva cultura. “Andalusia està cremant i Espanya es cremarà” o “Les modes de Madrid a Granà no ens arriben”.
Uns joves que van començar en un traster buscant un so que els definís, que s'allunyés de tot el que havien escoltat abans però que begués de cadascuna de les seves referències. Van passar de ser dos xavals de Granada que feien música per passar-s'ho bé a estar de gira durant dos anys i mudar-se a Madrid.
Marxar per gaudir la tornada
De l'exposició i la fama assolida neix al desembre de 2025 Lugar nº0 (DLY) —Don't Lose Yourself—, un disc que busca el descans de tornar a casa —al punt 0— i a la teva gent. El disc parla del desarrelament, d'estar lluny del cercle, dels vincles, de les coses que et fan ser qui ets. El disc bàsicament diu: para i mira enrere, mira d'on vens i què hi fas aquí.
Portada de 'Lugar Nº0', l'últim àlbum de 'La plazuela'
“He volgut comprimir-me fins a quedar-me sec, sento que a casa meva no puc tornar, em sembla estrany tants dies dolents si tot va bé”.
Parlen també d'estimar, d'estimar-se, del mal d'amors, dels sentiments a boca de canó i el cor nu. D'ocultar la pobresa, posar bona cara. A Solo eres para mí, De mi pa ti o 18010. Entre guitarres, palmes, tangos i compassos.
Ja hi ha en aquest àlbum una barreja de sons ritmes de jungle, pop o jazz, que s'entrellacen amb el R&B, el soul, la música disco, el city pop japonès i la salsa, amb una base d'aquest flamenc electrònic i palmejat que beu del rock and roll.
Tot i que a ells no els agrada delimitar-se en un gènere, els solen categoritzar en flamenc fusió però fan molt més que això. Defensen la cultura del flamenc com una cosa a la qual t'has d'apropar i estudiar-la, comprendre-la per gaudir-la. I això és La Plazuela.