Andrew Watt, el cuidador d'avis
Watt, el joventíssim productor novaiorquès que ha retornat un so impecable a Paul McCartney i els Rolling Stones
També: La germana pesada de Jane Austen
Què fa un nano nord-americà de 36 anys produint els últims (i esplèndids) discos de dues velles glòries britàniques com Paul McCartney i els Rolling Stones?
No content amb això, és el coautor d'algunes de les cançons d'ambdós, aconseguint per a cadascun d'ells el so requerit: mitjos temps i tendència a l'acústic per a un McCartney que es posa, als seus vuitanta i escaig anys, entre nostàlgic i líric amb els seus records de Liverpool o del dia que va conèixer Lennon, i rigor elèctric per a uns Stones que ja gairebé representen en solitari el que va ser el rock & roll abans que es convertís en l'extravagància per a vells que és actualment, quan dives i reggaetoners l'han substituït en el fervor popular.
D'altra banda, és difícil acusar el senyor Watt (Andrew Wotman, Long Island, Nova York, 1990) de nostàlgic i donat a la gerontofília, ja que sembla acceptar l'oferta del primer que el truca (i que no sol tenir gaire a veure ni amb els Beatles ni amb els Stones). A la seva llista d'artistes (o pseudoartistes) produïts figuren, per exemple, Justin Bieber, Lady Gaga, Post Malone, Miley Cyrus, Madonna, Brandi Carlile, Demi Lovato, Ed Sheeran, Iggy Pop, Elton John o Pearl Jam, el líder dels quals, Eddie Vedder, compta per a la seva carrera en solitari amb els serveis del senyor Watt a la guitarra en el seu grup The Earthlings (Els terrícoles).
Hi ha qui pot pensar que estem davant d'un tipus mancat del menor criteri a qui, musicalment, li és igual vuit que vuitanta (o, si ens posem crus, merda que xocolata), però jo diria que les coses no van per aquí, que Watt assumeix, com a productor, l'actitud del director de fotografia que ajuda el director a plasmar la pel·lícula que té al cap, no la que podria fer ell si el deixessin.
Watt potencia o acaba amb els artistes?
Si amb McCartney ha optat pel menys és més (com va fer el gran Rick Rubin als últims discos de Johnny Cash), amb Jagger & Richards ha decidit que més no és suficient (el que li ha valgut acusacions de convertir els Stones en una fanfàrria i que costi entendre el que diu el cantant, falses al meu parer).
![Imagen de la serie ´El hombre vapor´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/557839.jpg?p=w:320\/h:240&h=7pLR2NbU"])
L'únic que ha fet el senyor Watt és el que ja va fer amb l'anterior àlbum del grup, Hackney Diamonds, potenciar el seu estil (i els seus manierismes) perquè sonin com en els seus millors temps, una cosa gens fàcil quan t'enfrontes a una colla d'octogenaris que poden fer de tot, menys el ridícul.
Andrew Watt viu d'això. I si truca Miley Cyrus no la convencerà que aporti una mica de gravitas a allò que sigui que fa, sinó que intentarà que el producte resultant soni bé i, sobretot, es vengui. En aquest sentit, el senyor Watt és un mercenari de luxe el talent del qual queda especialment al descobert quan avis del calibre d'Elton John (amb qui va escriure Never too late), McCartney i els Stones li demanen que treballi amb ells en determinades cançons (per al que hi ha d'haver més motius, a part que els caigui simpàtic el nano).
Altres productors de tronío van optar per l'especialització, com el ja esmentat Rick Rubin amb cantautors com Cash o Neil Diamond, a qui va despullar d'orquestres i adorns falsos en una trilogia notable: 12 songs (2005), Home before dark (2008) i Wild at heart (2026), o T. Bone Burnett amb tot el que faci olor d'Americana, de Los Lobos a Ringo Starr, instal·lat en la seva vellesa en el country & western. Watt acudeix on el criden.
Tot i que juraria que ho fa amb especial plaer quan el criden dos pesos pesants de la música pop del segle XX com Paul McCartney i els Stones, als quals acaba d'ajudar a fabricar sengles discos impecables.
![docu--robin-byrd-shelly-byrd-1024x576.jpeg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/557221.jpg?p=w:320\/h:240&h=JqzF1CSZ"])
Evidentment (com també els passa a Rubin i Burnett), la dedicació a la producció musical aliena ha anat en detriment de la pròpia. Potser aquesta sigui la seva assignatura pendent: què fa el senyor Watt quan no està donant un cop de mà als infames Justin Bieber i Ed Sheeran? Fins ara només ha publicat un EP de material propi que no he tingut la sort d'escoltar, però tan bon punt tregui un àlbum, el caçaré. Encara que només sigui per militància pop.
