El cinema, la música, la pintura, la literatura, la dansa, el mateix art com a concepte, ha estat sempre el reflex de la societat. Una forma més d’expressió, com parlar. L’art representa la realitat d’un moment. Si fa mil anys servia com una cosa més pràctica, deixar constància dels costums i les formes de vida, ara va més enllà. Ara es converteix en refugi.
És també una manera d’estar al món. L’art impacta en la societat i la societat impacta en l’art. Quan no queden més trets a l’aire, sempre queda l’art. La quarantena de 2020 ja ho va demostrar. Sembla que davant una saturació digital i una crisi mundial, la societat desitjava tornar al profund.
Però, què és l’art des de dins? Al març de 2025, Lia Kali va publicar Cantaré, la seva particular oda a l’art i a l’amor com a salvació davant l’abisme. Crear per viure. Una manera de reconèixer-se, de trobar-se.
Lia Kali va ser una de les grans vencedores de la III Edició dels Premis de l’Acadèmia de Música, --la setmana passada-- amb tres guardons: el premi al Millor Àlbum de Música Urbana per Kaelis --on hi ha la cançó Cantaré; millor cançó de Rap/Hip Hop per En la cuerda floja, juntament amb Toni Anzis, i millor Cançó Urbana per Chulx, amb Eladio Carrión.
La cantant Alí Kali, en una imatge d’un vídeo de youtube
Quan tot va ràpid, en un món marcat per la tecnologia i la necessitat de ser productiu, ella contempla l’art com un lloc on viure a poc a poc. Per a què escrius? Per a què pintes? Per a què cantes? Per a què fas art? Per no ofegar-me. Per escapar. Per perdre la por. Per buscar la manera d’estar al món.
Lia Kali canta: “Visca el do de l’art per ser on el món plora”. I Banksy parlava d’alguna cosa semblant quan va dir: “L’art ha de pertorbar allò còmode i consolar els pertorbats”.
L’escriptora Margaret Atwood
I sobre l’art d’escriure, Rosa Montero: “És donar al dolor un sentit que no té” i Alejandra Pizarnik: “És un acte de permanència en un món que s’entesta a esborrar-ho tot”.
Totes aquestes cites tenen una cosa en comú que Margaret Atwood va definir molt bé quan va dir: “La creació artística és un símptoma de la nostra humanitat”. Per a l’escriptora, l’acte de creació és un “acte d’esperança per al món”.
Més enllà de difondre l’art
I és que l’art no és només una expressió que salva a qui el crea, és també una forma de guarir per a qui el gaudeix. En ple 2026, sembla que aquestes cites ressonen més que mai.
Ho veiem en l’auge de xarxes socials que reivindiquen l’art i el rebuig a la intel·ligència artificial, com Substack, també en la popularització dels booktokers, en el club de lectura de Dua Lipa o Kaia Gerber o en campanyes de publicitat de grans marques, com Louis Vuitton, en què els llibres són els protagonistes.
La cantant de pop Dua Lipa, durant un concert
Però, està de moda ser una persona culta? És cert que, aquests últims anys, ha pujat exponencialment el percentatge de lectors, el mateix ha passat amb l’ascens de la popularització de comptes dedicades al cinema, als llibres o a la música. És un renaixement real? O tot es queda a la superfície?
Segons dades de l’Informe PISA, presentat a finals de 2024, la comprensió lectora dels universitaris espanyols està en declivi. Es llegeix més, però s’entén menys. I és que la lectura en pantalles pot estar afectant l’atenció, l’anàlisi i la retenció de tota la informació que consumim a través de xarxes socials.
Perquè l’art es converteixi en un espai que salvi, com diu Lia Kali, és important conservar-lo i comprendre’l, no només difondre’l.