David Hume: les creences d'un escèptic
David Hume, el filòsof les aportacions del qual van demolir la confiança en l'existència de Déu, de l'ànima, el jo i en la relació causa-efecte
També: Gaudí: vida i obra inacabades
La història del coneixement està relacionada amb la recerca de la certesa. En la ciència, en la moral, en la vida. Durant segles va ser fàcil d'adquirir: Déu garantia la veritat, assegurava l'existència del bé i del mal, prometia la felicitat, encara que fos en un altre món. La modernitat, en prescindir de la divinitat, es va submergir en la incertesa.
Des que Galileu va apartar l'home del centre de l'univers, els pensadors han buscat establir algunes certeses i arraconar les veritats ja inútils. En aquesta doble tasca destaca David Hume, les aportacions del qual van demolir la confiança en l'existència de Déu, de l'ànima, el jo i fins i tot en la relació causa-efecte.
Els seus enemics van impedir que aconseguís una càtedra de Filosofia, primer a la Universitat d'Edimburg i després a la de Glasgow. Per impi, escèptic i ateu.
La seva Història d'Anglaterra va ser un èxit, però no així les seves obres filosòfiques i morals, les que més apreciava. La primera (Tractat de la naturalesa humana) “va sortir morta de la impremta”. Per difondre-la va escriure anònimament el Compendi d'un llibre recentment publicat, titulat un Tractat… Ni així.
![Portada 'Tractat de la naturalesa humana'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/568431.jpg?p=c:553:788:nowe:0:0\/w:1706\/h:2431&h=WMJpW5Zj"])
Portada 'Tractat de la naturalesa humana'
Sense “treure cap conclusió allà on no ho autoritzi l'experiència”, proposava elaborar una “anatomia de la naturalesa humana”, ja que totes les ciències estan compreses i en depenen. És una constant filosòfica començar per la teoria del coneixement (què es pot saber) per arribar a la moral, les normes que garanteixin la convivència i facilitin la felicitat o, almenys, amorteeixin la infelicitat.
Així ho va fer Hume i fins fa pocs dies l'objectiu semblava possible.
Una vida per a les lletres
Nascut a Edimburg (7 de maig de 1711-25 d'agost de 1776), va ser el tercer i últim fill d'una família acomodada. El seu pare va morir quan ell tenia tres anys. Va començar Dret, però ho va deixar per les lletres i a aquestes va dedicar la resta de la seva vida, assumint que la poca renda de què disposava l'obligava a viure amb austeritat.
No obstant això, va fer alguns intents d'obtenir altres ingressos. Primer a Bristol, en el comerç. Va desistir per instal·lar-se a França, primer a Reims i després a La Flèche. Va romandre-hi tres anys en què va redactar el Tractat, abans de tornar a Escòcia (1739).
L'any 1744, va acceptar ser tutor d'un jove noble. Més tard (1748) va viatjar a Viena i Torí, acompanyant una legació diplomàtica i militar. De tornada a Escòcia va ser nomenat bibliotecari del Col·legi d'Advocats. La feina no li interessava, però li va facilitar la documentació que li va permetre redactar els seus llibres d'història.
Abans d'acceptar el càrrec de secretari d'Estat, va ser secretari de l'ambaixada a París. Allà es va relacionar amb Voltaire, Rousseau, Diderot i D’Alambert, entre d'altres, i va conèixer Marie-Charlotte Hyppolyte de Campet de Saujon, Comtessa de Boufflers, al saló de la qual acudien els enciclopedistes.
Dona de gran bellesa, posseïa una formació que incloïa el coneixement dels textos de Hume, qui, quan ella va quedar vídua, li va proposar matrimoni. Va ser rebutjat. La comtessa esperava casar-se amb el seu altre amant, Lluís Francesc de Borbó, príncep de Conti, cosí de Lluís XV, que també havia quedat vidu.
Hume va tornar a Gran Bretanya acompanyat de Jean-Jacques Rousseau, que se sentia perpètuament assetjat i li va buscar acomodament perquè treballés tranquil. Tot va acabar amb una discussió que va suposar la ruptura entre ambdós.
A La meva vida, breu text redactat mirant la mort, es descriu així: “Sóc, o millor, he estat (ja que aquest és l'estil que he d'emprar de mi mateix per expressar millor els meus sentiments), un home de disposició afable, sociable i d'una gran moderació en totes les meves passions”.
El jo de Hume
Sembla una paradoxa que escrivís sobre si mateix qui negava l'existència del jo. “Si alguna de les nostres impressions ens dóna la idea del jo, aquesta impressió ha de romandre invariable al llarg de tota la nostra vida, ja que d'aquesta manera és com se suposa que existeix l'ésser propi. Però no existeixen impressions constants i invariables i, en conseqüència, no existeix tal idea”.
A la idea del “jo” s'hi arriba per introspecció però si “miro més atentament dins meu, tot el que puc trobar és una seqüència més o menys caòtica de percepcions particulars, impressions i idees de sensació i reflexió, sentiments i pensaments”.
![La filosofía y la música](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/498385.jpg?p=w:320\/h:240&h=r8v8DVk_"])
L'element aglutinador és la memòria, però aquesta “no constitueix la identitat personal”. Tampoc l'ànima ja que si és immaterial, “per què no podria tal substància compondre's de diferents ments, de la mateixa manera que la matèria forma part de la composició de diferents cossos?”.
La ment treballa amb les impressions que percep i les idees, còpies pàl·lides d'aquestes impressions. Fora d'això no hi ha coneixement possible.
Tan convençut n'està que així acaba la seva Investigació sobre el coneixement humà: “Si agafem qualsevol volum de teologia o metafísica escolàstica, preguntem-nos; Conté algun raonament abstracte sobre la quantitat i el nombre? No. Conté algun raonament experimental sobre qüestions de fet o existència? No. Llenci's llavors a les flames, ja que no pot contenir més que sofisteria i il·lusió”.
No sabem res que no procedeixi de l'experiència, origen de les associacions amb què opera la ment, basant-se en tres factors: contigüitat, semblança i la relació causa-efecte. Les relacions no són propietat de les coses. Les estableix la ment. Aquesta és precisament l'afirmació que va despertar Kant del seu “somni dogmàtic”, el paper central del subjecte del coneixement.
Negar l'objecte
La distinció entre impressió i objecte no garanteix l'existència del segon. El subjecte percep impressions, però que existeixin els objectes és una de les creences que l'home assumeix, encara que és indemostrable. Aquesta creença es basa en l'experiència i el costum. I està associada a una altra: l'existència d'un món exterior el comportament del qual és regular.
L'experiència de fets passats no proporciona certesa sobre el futur. El sol ha sortit cada dia, però demà podria no fer-ho. Res no ho garanteix, encara que sigui una creença arrelada en els homes.
“El sol sortirà demà” descriu un fet i les proposicions de fet poden ser negades sense més conseqüències. No passa el mateix amb les proposicions de la lògica, la matemàtica o la geometria. D'un triangle no es pot dir sense contradicció que els seus costats no sumen 180 graus.
Les nocions de causa i efecte responen a l'observació d'una constant: a causes similars els segueixen efectes similars. Quan una bola de billar colpeja una altra, aquesta es mou. Però cap anàlisi de les boles permet captar la noció de causa ni la d'efecte. La relació l'estableix la ment.
Res en la causa prefigura l'efecte ni en l'efecte remet a la causa.
Una qüestió metodològica? Sí, però amb conseqüències teològiques, ja que la idea de Déu parteix dels efectes (un món creat i regular). Un salt injustificat.
![Agustín de Hipona: “Señor, hazme casto, pero no aún”](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/491856.jpg?p=w:320\/h:240&h=XedUNrZl"])
Ja en temps de Hume alguns creients propugnaven la idea del “disseny intel·ligent”. Això presenta un doble problema: va de l'efecte a la causa i, a més, és un argument antropomòrfic. S'atribueix a Déu el grau màxim de les perfeccions dels homes. Res no demostra que un suposat creador sigui un ésser únic i perfecte. Podria haver-hi molts déus i el creador ser un d'ells, potser força maldestre.
O Déu o voluntat
La idea de la providència elimina la llibertat i la responsabilitat moral, ja que la causa última del mal que fessin els homes seria atribuïble a Déu.
L'error que porta a negar el lliure albir, sosté Hume, és terminològic. Es confon “necessitat” amb “coacció”. “Causalitat” no implica connexió necessària. La llibertat és absència de coacció, la qual cosa no significa que no hi hagi una causa per a les actuacions humanes: la voluntat. Si no fos així, estarien regides per l'atzar.
La voluntat no respon a un acte de raó. L'home es mou estimulant-se pels sentiments, busca el plaer i intenta evitar el dolor. Les passions, no la racionalitat, són la base de la moral.
La pretensió que hi hagi actes bons o dolents topa amb la dificultat de percebre en ells la maldat o la bondat. Penseu en un acte que la majoria condemna: l'assassinat. No hi ha res en ell que sigui bo o dolent. La moral l'estableix el subjecte que jutja, no rau en el fet.
“Els deures morals”, sosté, “es poden dividir en dues classes: aquells als quals els homes es veuen impel·lits per instint natural” i els que s'observen “per un sentit d'obligació, en considerar les necessitats de la societat humana”. Entre aquests hi ha la justícia.
Es diu just allò que resulta beneficiós per als altres, en funció del sentiment de simpatia (avui es diria “empatia”) i de l'interès. La idea de justícia es veu afiançada per l'educació i garantida pel govern.
L'autoritat que necessita la llibertat
Hume va rebutjar tant la teoria de l'origen diví del poder com la contractualista. La idea d'una societat nascuda d'un contracte no té base històrica. Si els homes haguessin viscut en un estat paradisíac, com deia Locke, res no els hauria impulsat a acceptar la vida social amb un difícil equilibri entre autoritat i llibertat.
“En tots els governs hi ha una lluita intestina perpètua, oberta o secreta, entre autoritat i llibertat, i en aquesta competència, cap de les dues pot prevaldre de manera absoluta (…) Cal admetre que la llibertat és la perfecció de la societat civil; però l'autoritat ha de ser considerada com a essencial per a la seva existència”, escriu.
A més, per què un contracte del passat obligaria els homes del present que no hi haurien participat?
La justícia es basa en l'interès de la societat, que exigeix el respecte mutu a la propietat, per tal de conservar la pau. Encara que reconeix el dret a la rebel·lió, es mostra poc partidari del seu exercici: “M'inclinaré per aquells que mantenen fermament el vincle de l'obediència i consideren la seva infracció com l'últim recurs per a casos desesperats”.
El costum avala l'exercici del poder: el dret consuetudinari atorga legitimitat a una monarquia hereditària, encara que “no hi ha propietat duradora, com la terra, les cases, que, si s'examina acuradament el seu pas d'una mà a una altra, no hagi tingut en algun moment el seu origen en el frau i la injustícia”, afirmació que arriba “en matèria de successió i dret als prínceps”.
L'herència de Hume
Els textos filosòfics de Hume no van tenir una gran acollida mentre vivia, però el pensament posterior mostra la seva empremta evident. El positivisme lògic i la filosofia analítica són clares hereves de la seva obra.
Einstein el cita en diverses cartes. El 1915 descriu a Moritz Schlick, membre del Cercle de Viena, la influència de “David Hume, el Tractat… del qual vaig estudiar amb entusiasme i admiració poc abans de descobrir la teoria de la relativitat” i el 1948 explica a Michele Besso: “La influència immediata de David Hume sobre mi va ser molt gran”.
![Byung-Chul Han](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/489101.jpg?p=w:320\/h:240&h=u_j09rSG"])
Després de la seva mort, el seu amic Adam Smith va escriure una sentida necrològica a la qual va replicar “Un que pertany als que són anomenats cristians”, en realitat, George Horne, president del Magdalen College d'Oxford i després bisbe. Qualificava Hume com un “propagador del mal” que pretenia “esborrar de la faç del món tota idea vertadera que faci referència a la pau d'ànim, a la salvació i immortalitat de l'ànima, a la providència, fins i tot a Déu”.
Potser estava molest, no pels atacs a la religió, sinó a certes pràctiques que Hume considerava filles de la superstició:
“El celibat, el dejuni, la penitència, la mortificació, la humilitat, el silenci, la solitud i totes les virtuts monàstiques, per quina raó són rebutjades pels homes assenyats, si no és perquè no serveixen per a res?".
"No augmenten la fortuna dels homes, no els fan un membre més valuós de la societat; no els qualifiquen per al solatge de la companyia, ni augmenten la seva capacitat d'autogaudi. Al contrari, frustren la realització de tots aquests fins desitjables, emboten l'enteniment i endureixen el cor, enfosqueixen la fantasia i agreugen el temperament. Per això, les col·loquem en el catàleg dels vicis”.