La izquierda y los elementos para asegurar la justicia social, siguiendo el libro de Jahel Queralt
Idees

La trampa d'entregar el mèrit a la dreta: per què l'esquerra no pot abdicar de la meritocràcia

Jahel Queralt entra en un vesper amb 'Ningú no mereix res' per plantejar una pregunta incòmoda en temps de polarització i de necessitat d'ancoratges morals: què passa quan qui defensa la igualtat renuncia a una idea que, ben entesa, exigeix precisament reduir les desigualtats?

L'herència de Podemos: més 'Borja Maris' i 'José Antonios', joves de dretes que recelen de l'Estat

Llegir en Català
Publicada

Què ha passat? La paraula meritocràcia sona gairebé com un insult en bona part del pensament progressista. Hi ha raons que expliquen aquesta deriva. Però també per abraçar aquesta causa, justament des del flanc de l'esquerra. Ho explica amb mestria la jurista i doctora en Ciències Polítiques Jahel Queralt, que acaba de publicar Ningú no mereix res. Per què l'esquerra necessita la meritocràcia (Anagrama), un assaig breu i afilat que barreja reflexió teòrica i mirada vital.

La seva tesi és provocadora a contracorrent: abdicar del mèrit no debilita el privilegi, sinó que regala a la dreta una bandera estratègica i obliga l'esquerra a lluitar amb una mà lligada a l'esquena.

Hi ha debats intel·lectuals que arriben en el moment exacte en què una ortodòxia comença a cruixir per dins. Cal conèixer-los.

Durant els darrers anys, bona part de l'esquerra cultural i política ha donat per amortitzada la meritocràcia, tractant-la poc menys que com una coartada ideològica del neoliberalisme, un conte xinès per justificar fortunes i culpar els perdedors de la seva pròpia sort.

Jahel Queralt, professora a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en justícia distributiva, entra en aquest vesper amb Ningú no mereix res per plantejar una pregunta incòmoda: què passa quan qui defensa la igualtat renuncia a una idea que, ben entesa, exigeix precisament reduir les desigualtats?

Portada del llibre de Jahel Queralt

Portada del llibre de Jahel Queralt

El punt de partida de Queralt no és ingenu ni conservador. El mateix títol del llibre —Ningú no mereix res— ja marca distàncies amb l'arrogància del triomfador que creu que el món li deu la seva posició per haver matinat més o haver treballat més hores.

Ho explicava el filòsof Raimon Panikkar quan es posava molt seriós al parlar del verb merèixer. “Què vol dir quan dic ‘m'ho mereixo’?””. Denota una superioritat moral, quan, en moltes ocasions un determinat triomf o posició es deu a l'atzar?

Queralt dialoga, de forma inevitable, amb la gran lliçó de John Rawls a Teoria de la justícia. Rawls va desmuntar la il·lusió moral del merescut pur: el talent innat, la salut, l'entorn familiar o el fet de néixer en un lloc pròsper o castigat són, en bona mesura, una loteria natural i social arbitrària. Ningú no és autor en solitari de les seves capacitats ni del seu punt de partida.

Ara bé, reconèixer que ningú ‘mereix’ en un sentit moral últim la seva dotació inicial no significa, per a Queralt, llençar la meritocràcia per la finestra.

Aquí apareix el xoc frontal amb crítiques molt influents dels darrers anys, com les de Michael Sandel a La tirania del mèrit. Sandel ha descrit amb agudesa el verí d'una societat meritocràtica mal entesa: la supèrbia de les elits credencials, la humiliació dels qui queden enrere i l'erosió de la solidaritat cívica quan l'èxit es viu com a trofeu personal i el fracàs com a estigma moral.

El filòsof polític Michael Sandel, autor de 'El descontent democràtic' / WIKIPEDIA

El filòsof polític Michael Sandel, autor de 'El descontent democràtic' / WIKIPEDIA

El problema, suggereix el llibre de Queralt, és que comprar sense matisos la demolició del mèrit té un cost polític i conceptual altíssim.

Si l'esquerra abandona la idea de mèrit i d'igualtat d'oportunitats, deixa el camp lliure perquè altres defineixin què compta com a esforç, talent o responsabilitat individual, i què queda per a l'Estat del benestar.

Encara pitjor: si el mèrit no importa, què incentiva la millora de les institucions, l'exigència educativa, la selecció rigorosa en el sector públic o la recompensa justa a qui assumeix tasques difícils i útils per a la comunitat?

El que defensa Queralt --i per què ho defensa amb tanta claredat-- és una meritocràcia exigent i corregida, inseparable de la justícia distributiva.

La professora a la Pompeu Fabra Jahel Queralt

La professora a la Pompeu Fabra Jahel Queralt ANAGRAMA

Llunys de servir per legitimar privilegis heretats, una meritocràcia seriosa obliga a atacar els avantatges injustos d'origen: si volem que el mèrit signifiqui alguna cosa decent, cal igualar de debò les condicions de partida, blindar l'educació pública, fiscalitzar la concentració de riquesa i posar límits a les distàncies socials que falsegen qualsevol competició.

In other words, com diria Sinatra: no es tracta de limitar les desigualtats malgrat el mèrit, sinó en nom d'un mèrit que no sigui una farsa.

En el fons, el llibre de Queralt interpel·la una esquerra temptada a vegades pel fatalisme sociològic o pel rebuig automàtic a qualsevol noció d'esforç i excel·lència.

Entre el cinisme dels qui creuen que el mercat premia sempre el millor i la resignació dels qui donen per perdut l'ascensor social abans de reparar-lo, l'autora proposa una via més exigent i més madura: prendre's seriosament Rawls per no caure en la supèrbia meritocràtica, escoltar Sandel per no deshumanitzar la competència, i recuperar el mèrit com a eina d'emancipació i no com a coartada dels de dalt.

En temps de polarització fàcil i consignes ràpides… no és poc mèrit.

Imatge de Warren Buffett

Imatge de Warren Buffett

Perquè els qui han tingut ‘èxit’, i ho han volgut explicar amb honestedat, han deixat clar la importància de la sort, d'haver estat al lloc adequat.

És el cas de Warren Buffett, com Queralt cita al seu llibre. Vegem-ho:

“La meva fortuna ve d'una combinació de viure a Amèrica, alguns gens afortunats i l'interès compost. Tant els meus fills com jo vam guanyar el que jo anomeno la ‘loteria ovàrica’, (per començar, les probabilitats en contra que el meu naixement el 1930 tingués lloc als Estats Units van ser d'almenys 30 a 1; a més, la meva condició de mascle i blanc també em va lliurar de grans obstacles que la majoria d'americans afrontaven aleshores…) He treballat en una economia que premia algú que salva la vida d'altres al camp de batalla amb una medalla, i que premia un gran professor amb notes d'agraïment dels pares, però premia aquells que saben detectar el preu erroni en els valors del mercat amb quantitats que arriben als milers de milions. En resum, el destí, a l'hora de repartir la sort, és salvatgement capritxós”.

L'argument de Queralt és de vital importància per entendre les desigualtats existents i proposar una societat una mica més justa.

La idea exigeix la màxima atenció: “Una societat justa és una societat lliure i, per tant, inevitablement desigual”, diu Jahel Queralt.

Per tant, el que suggereix, com ella mateixa apunta, és una cosa més “modesta”. Alguna cosa prèvia. “Quan els salaris permeten una existència segura i les distàncies econòmiques no es tradueixen ni en vulnerabilitat ni en privilegi desmesurat, la pressió per dotar l'èxit d'una significació moral particular perd intensitat”.

Una cosa 'modesta', però més complicada que mai.