Gabi Martínez: “Cridar és descansar, però cridar en comú és avançar”
L'escriptor plasma a 'Gritadero' la història de la Tanit i la Lupe, que fan del crit un art per despertar consciències i construir de manera col·lectiva: "El crit és poesia, però hem de rescatar aquesta força perquè l'hem devaluat, igual que la paraula llibertat"
També: Ece Temelkuran: "Espanya sembla apostar per una 'Andalusia Reloaded', un experiment d'identitat que pot ser la resposta al buit del nacionalisme excloent"
L'escriptor Gabi Martínez (L'Hospitalet, 1971) és una de les veus més singulars, inconfusibles i versàtils de la literatura espanyola contemporània. Referent de la no-ficció i de la gran literatura de viatges, la seva obra transita amb fluïdesa i soltura pels territoris de la biografia, l'assaig i la novel·la per explorar els límits entre l'ésser humà i el seu entorn natural. Tota la seva obra mostra una gran coherència, marcada per l'honestedat, amb la idea d'estar al món amb agafadors clars: protegir-lo, per poder 'ajudar-nos'.
Aquesta particular mirada sobre el territori i la identitat vertebra un vast univers literari que es desplega en títols de molt diversa índole: des de l'exploració de la natura i els mites a Animals invisibles o la reivindicació de la saviesa rural i la intempèrie a Un cambio de verdad, fins a la immersió en geografies extremes i la crònica viatgera d'obres com Los mares de Wang o Voy. La seva versatilitat s'estén també a la novel·la d'indagació psicològica i social com Las defensas, la crònica híbrida i gràfica de Sólo para gigantes, o propostes recents de fort pols ecologista i reflexiu com Delta i el seu últim llibre, Gritadero (Random House), un conjunt de treballs que reafirmen el seu compromís amb la dissidència, la cura de la terra i la necessitat urgent de recuperar una connexió honesta amb el món.
En aquesta entrevista amb Letra Global, Martínez incideix en la força i en la necessitat del crit, en temps molt convulsos i plens d'incertesa.
Sabem de l'existència de clubs per cridar i del que suposa, però com sorgeix la idea d'aquest llibre i què has volgut transmetre?
És curiós, perquè va germinar a principis dels 2000 dins d'una història de ciència-ficció. En aquell moment, amb la proliferació de les televisions i les primeres grans manifestacions antiglobalització —recordo la Diagonal plena de tancs i helicòpters—, vaig pensar que, si el soroll i la manipulació mediàtica seguien augmentant, la gent acabaria ajuntant-se per desfogar-se i reivindicar-se com a individus.
Aquella novel·la va quedar al calaix després d'escriure unes dues-centes pàgines. Tanmateix, amb el pas dels anys, i especialment després de l'última dècada i la pandèmia, el simple fet físic de parlar o expulsar l'aire davant d'una altra persona es va convertir en quelcom sospitós, fins i tot perillós.
Avui dia ens trobem sovint amb persones que no saps si parlen per si mateixes o si repeteixen el que acaben d'escoltar a les notícies. Tornar al més allunyat d'aquesta contaminació mental —la nostra pròpia veu, el crit amb què naixem— em va semblar una manera idònia d'invitar la societat a reflexionar i a repensar el nostre temps tornant als orígens a través del so.
Planteges aquesta premissa a través de dues protagonistes molt diferents, la Tanit i la Lupe. Has volgut reflectir les diferències de classes socials i els punts que troben en comú?
En realitat, ambdues expressen una dissidència, però per vies diferents: una la canalitza a través de la creativitat i l'altra descobreix una potència interna que no sabia que tenia. D'aquesta aliança sorgeix el que el llibre proposa com la nostra gran oportunitat: una dissidència creativa.
El món canvia a un ritme brutal i la protesta tradicional es veu superada per unes elits tecnològiques hiperpreparades, els beneficis de les quals creixen mentre la precarietat augmenta als carrers. Davant d'això, l'aliança entre ciutadans és indissoluble i ha de ser creativa. És aquí on entren aquells que es mouen en la incomoditat per projectar idees capaces de sumar molts seguidors.
Gritadero és una paraula que no existia. El canvi comença per proposar paraules diferents i repensar-se com a individu?
El canvi comença pel propi llenguatge. Amb uns mitjans de comunicació suficients, pots convertir la gent en absolut bestiar. Com en sortim, d'aquí? El crit és una manera de reivindicar-te a tu mateix com a individu en el millor sentit de la paraula, perquè s'ha associat erròniament l'individualisme al capitalisme. Tu ets un individu bell, fort i amb possibilitats; creu-t'ho i busca en altres la companyia, perquè sense ella no anirem enlloc, i a partir d'aquí, constructivament i amb respecte, muntem un món o modifiquem el que puguem.
Parles també de la sobirania civil de perifèria. Vas créixer a L'Hospitalet, has escrit sobre viatges i natura, i a vegades s'etiqueta això com a perifèria...
Com que perifèria? Tot comença per creure que siguis on siguis, tu ets el centre, i a partir del teu centre es construeix el món; que ningú et digui que ets perifèria. Aquest crit ve a dir: em pots explicar un discurs superseductor el que vulguis, però jo no estic per sota teu. T'oferiré les meves idees i el meu món per compartir-lo, no perquè em parlis des d'un altar. El curiós és que haguem de recuperar això, el discurs contra el classisme. Anem cap al que George Turner va definir meravellosament a Las torres del olvido per al 2048: una societat absolutament dividida entre els supra i els infra. Anem cap aquí, cap a dues parts completament diferents sense permeabilitat.
L'escriptor Gabi Martínez, a l'entrevista amb 'Letra Global'
Proposes una associació entre perfils diferents per exercir aquesta dissidència, però, paradoxalment, a través d'una revolució silenciosa o continguda, molt diferent del que hem vist aquestes setmanes.
Sí. Un dels nostres grans problemes és la polarització brutal a què ens arrossega la informació creuada, que s'alimenta del nostre propi radicalisme. El llibre ofereix un descans davant d'aquest soroll exterior: cridar de manera individual és descansar, però cridar en comú és avançar.
A diferència d'altres treballs meus amb una tensió poètica constant, aquí aposto per una allau narrativa directa. La intenció és que el lector es pregunti per què aquesta alternativa és possible avui i actuï per canviar les coses sense recórrer a la violència.
Fer-ho per canviar el sistema o per quedar al marge d'ell, com suggereixen alguns filòsofs com Berardi, que proposen abandonar-ho tot?
El llibre reivindica l'individu en la seva bellesa essencial, més enllà de qualsevol alineament partidista. Vivim sota la inèrcia que només existeixes si estàs al costat d'algú amb influència.
Aquesta forma de relacionar-se que plantejo és profundament horitzontal. Qui es reuneixen ho fan per compartir una experiència sense un propòsit utilitarista: relaxar-se, connectar i fins i tot divertir-se, perquè d'aquí surts exhaust i en pau. Aquest crit suposa una disrupció enorme; qui tens al costat percep que neix d'un altre lloc, i aquest simple fet els porta a qüestionar-se el perquè.
Portada del llibre de Gabi Martínez
Hi ha un canvi en l'objectiu de la teva obra amb aquest llibre?
No, jo he escrit durant molt de temps sobre viatges, natura i sobre l'altre. I se m'ha etiquetat, per exemple, amb el nom d'‘ecologista’. Però jo vinc de la literatura. I a Espanya aquest debat cultural encara costa. Fins fa poc, parlar de canvi climàtic et relegava automàticament al racó dels ecologistes, excloent l'art, de la mateixa manera que als noranta encasellaven la música en la categoria New Age per no saber on ubicar-la.
En adonar-te d'aquest desplaçament constant, et preguntes com comunicar la substància del que no es vol sentir. Literàriament, qui estava proposant llibres on es cridés? Vaig recuperar aquella idea dels 2000 i vaig pensar que era el moment de llançar un crit literari. Investigant, descobreixes que no només Chuck Palahniuk aborda un crit destructiu, sinó molts altres referents: des de la biografia de Francis Bacon fins a l'Aullido d'Allen Ginsberg o les accions d'Anne Carson que conviden a cridar el públic. El crit és poesia, però hem de rescatar aquesta força perquè l'hem devaluat, igual que la paraula llibertat.
![berardi2--IMG_5074.jpg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/547824.jpg?p=w:320\/h:240&h=25WLEtJJ"])
Portes aquesta resposta al pla natural, equiparant-la fins i tot amb fenòmens com incendis, ciclons o danas. Veus el crit com una solució natural?
El que passa amb els incendis i les danas és una conseqüència lògica del maltractament al planeta; la natura està reaccionant. Els científics assenyalen que molts incendis actuen com a mecanismes d'autodefensa del propi planeta. Què és un incendi en clau natural? És un crit: avisar que alguna cosa passa per forçar un canvi.
Per a qualsevol organisme viu, cridar és una via natural de desfogament davant la por, el dolor o la tristesa; un mecanisme indispensable per no rebentar. Les danas i els incendis són una manera de purgar les pors acumulades, i aquesta és la metàfora que proposa el llibre.
Gabi Martínez, autor de 'Gritadero', amb 'Letra Global'
És un toc d'atenció, una alerta vermella, en cert sentit, que no ofereix una solució tancada?
Exacte. La bona literatura és la que et condueix a un territori on et fa pensar. Aquest crit no et dona receptes màgiques, però et demostra que és possible explorar un camí diferent. Si t'uneixes a una expressió sincera que et representi, trobaràs altres que voldran compartir-la, i d'aquesta suma naixeran respostes creatives i constructives, allunyades del nihilisme.
És el que busques en tota la teva obra, amb llibres sobre el teu pare, o sobre la teva mare, amb un denominador comú, el de cuidar altres éssers?
Abordo quelcom que em sembla vital. La cura és fonamental per construir futur. Les meves propostes, per molt crítiques que siguin, busquen construir. No es tracta de la destrucció nihilista dels llibres de Palahniuk o del crit de Wilhelm del cinema, que són crits lligats a la foscor i a la mort. Aquí parlo d'un crit poètic, de transformació orgànica i constructiva.
Algú podria relacionar això amb les concentracions actuals que comencen sent reivindicatives i acaben en aldarulls o en pillatges, com hem vist a diferents ciutats, entre elles Barcelona. Com valores aquesta deriva violenta?
Això és una conseqüència clàssica d'un model obsolet. A Gritadero, una de les regles és no tocar ni gravar res. És una renúncia deliberada a aquesta violència. En societats tan controlades, la violència física és sufocada de seguida o reprimida amb tecnologia. Si vols tenir alguna oportunitat de calar, amb la violència no sumaràs adeptes. D'aquí la necessitat imperiosa de la dissidència creativa.
![Anne Carson](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/570721.jpg?p=w:320\/h:240&h=gQJFfggs"])
I si aquestes revoltes de carrer estan sent manipulades des del darrere per desestabilitzar les democràcies liberals?
Davant d'això, l'única defensa és una societat civil organitzada i madura. Podran intimidar-te, però si ets fort internament, no et creuràs el seu relat. Ens movem en un entorn dominat per la mentida, mentre que el crit aporta honestedat. Et retorna a la teva essència, a aquell espai net previ a la contaminació informativa que ens ha tornat bojos.
Apeles de nou a la natura i a la intuïció
Vivim una autèntica crisi de l'amor. El que proposo és retrobar-nos amb els altres, per tornar a apreciar la subtilesa, la delicadesa i les zones grises. La gran literatura sempre s'ha mogut en els matisos i ha de fomentar la desobediència civil davant el que és injust i abusiu.
És inevitable connectar amb Henry David Thoreau i el seu Walden. Lev Tolstoi, superats els cinquanta anys, es va transformar en un activista de la no-violència a través de la desobediència civil, inspirant alhora Gandhi. Tots ells van apostar per una força transformadora tremenda. Potser el que necessitem avui és un soroll diferent, un soroll que encara no hem sabut escoltar: el crit.
Però això exigiria decisions individuals dràstiques i col·lectives, com que milions de persones abandonessin les xarxes socials de cop. Qui té avui aquesta capacitat de voluntat?
L'autèntica impossibilitat de fer-ho demostra fins a quin punt som addictes. Si ho proposes, ningú és capaç de fer el pas perquè l'addicció és absoluta.
L'única possibilitat real que això canviï és que el sistema col·lapsi pel seu propi pes. I crec que passarà, perquè estem tensionant els límits del planeta —amb el canvi climàtic, l'escassetat d'aigua i l'esgotament dels combustibles fòssils— molt més ràpid del que els científics calculaven. El gran drama és que el model actual i la intel·ligència artificial xoquen frontalment amb la realitat d'uns recursos físics finits.
Veiem en grans urbs com París, Roma, Milà o Barcelona preus disparats, joves sense opcions d'emancipació i persones dormint al carrer. Què s'està fent malament?
S'està gestionant de manera pèssima. Els joves creixen sense poder emancipar-se, i la resposta institucional es limita a enviar la policia, instal·lar més càmeres i reforçar el control perquè es neguen a corregir un model abusiu —com el turisme de masses en un país com Espanya, especialment vulnerable al canvi climàtic— que ja no dóna més de si. Tot i això, la ciutadania sempre acaba trobant escletxes per a l'esperança, com hem vist recentment en llocs com Sèrbia.
Parlant d'alternatives polítiques, i el que ha passat a Sèrbia, amb una llista d'estudiants que ha arribat al poder, hi ha possibilitat de pacte entre diferents?
El diagnòstic sobre l'urgència climàtica és idèntic en sectors de sensibilitats molt diverses, però sovint les inèrcies de partit frenen els consensos perquè no donen rèdit polític de manera immediata. Què passarà? Que arribarem a un punt en què el dilema serà ineludible: o pactes o no hi ha futur.
La qüestió és el temps que ens queda, perquè ara sí que estem competint contrarellotge, i això no és una hipèrbole. Quan penses en el futur dels teus fills, el marge de dubte desapareix; hem d'actuar i pensar en ells de seguida.
