Miguel Ángel del Arco, Premi Nacional d'Història d'Espanya 2026: "El franquisme va utilitzar la fam per deixar clar qui era el vencedor i el vençut"
L'historiador acaba de ser guardonat per la seva obra 'La Fam espanyola', que va causar 200.000 morts, a partir d'una investigació exhaustiva en què desmunta el mite franquista del desastre de la República i la 'pertinaz sequera'
Nicolás Sesma: "Els tecnòcrates de Franco volien un ciutadà consumidor sense drets polítics"
L'historiador Miguel Ángel del Arco Blanco ha estat distingit amb el Premi Nacional d'Història d'Espanya 2026, concedit pel Ministeri de Cultura, per la seva obra La fam espanyola: victòria i mort a la postguerra, publicada per Editorial Crítica.
El jurat ha destacat el llibre com “un notable exercici d'investigació històrica” que, des del rigor documental i el profund coneixement del període, aporta “una visió renovadora i reveladora sobre la fam durant els primers anys del franquisme”.
Letra Global ofereix l'entrevista que va mantenir amb l'historiador sobre, precisament, la seva obra, que acaba de ser guardonada.
Miguel Ángel del Arco Blanco buscava “falangistes, braços enlaire”, i es va trobar amb una situació molt concreta: polítiques encaminades a deixar clar qui era el vencedor i el vençut, utilitzant la fam, la impossibilitat d'accedir a aliments per subsistir. Del Arco és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Granada i acaba de publicar La Fam espanyola (Crítica) amb una conclusió clara i és que es desmunta un dels mites del franquisme, la idea que va ser la República, els factors externs i la “pertinaz sequera” els factors que van provocar la fam a la llarga postguerra. “El franquisme va utilitzar la fam per deixar clar qui era el vencedor i el vençut”, assenyala en aquesta entrevista amb Letra Global.
Miguel Angel del Arco, a 'Letra Global' Barcelona
L'historiador deixa constància de la política nefasta del primer franquisme, que va provocar uns 200.000 morts per fam i per les malalties derivades de la manca d'aliment. Els anys més cruels per a una població derrotada van ser els immediatament posteriors a la Guerra Civil, entre 1939 i 1942. El 1941 la situació va ser especialment dura, i també el 1946.
Com s'interessa per la qüestió de la fam en el franquisme?
Ve d'una experiència personal, i és que la dona que em cuidava de petit sempre em deia que el pitjor havia passat a la postguerra, no a la Guerra Civil. Jo estava immers en una investigació sobre el falangisme, buscava falangistes, braços enlaire, l'element falangista a la dictadura, i em vaig trobar amb la fam, amb la llet en pols, amb les morts per inanició. La fam va ser clau per explicar la postguerra, però els anys especialment durs van ser els compresos entre 1939 i 1942, amb 1941 com a any destacat i cruel, i també un any solt, una mica després, el 1946, al sud, molt recordat pels andalusos. El concepte de fam, que s'entén a nivell internacional, s'analitza, per les seves causes i per com s'utilitza políticament. Al llibre es cotejen molts arxius i es traça el mapa de la fam, amb el nombre de víctimes dins de les bases globals. He buscat totes les evidències possibles. La fam, com a concepte, és quelcom important.
Miguel Angel del Arco, a l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Es provoca aquesta fam des del poder, o no es va voler impedir, amb l'objectiu que semblés quelcom natural per les circumstàncies històriques?
Sí, les fames s'utilitzen com a arma de guerra per aniquilar l'enemic. Va passar amb el règim nazi o amb el genocidi a Gaza. Hi ha altres fames, com la que va passar a Ucraïna, amb Stalin. Hi ha divisió entre els historiadors sobre si va ser o no un genocidi. En el cas d'Espanya el que es pot sostenir és que la fam va ser la conseqüència d'una política que va ser un desastre. Els vencedors van utilitzar la fam per enriquir-se, van utilitzar l'aliment com una arma de control i propaganda. Una altra cosa va ser a les presons, on es va utilitzar per acabar amb els que es consideraven culpables, contra els republicans.
Es va privilegiar els adeptes al règim?
Hi ha dos elements essencials. Davant la fam és important qui ets. Els que tenien menys recursos, els que estaven en posicions més baixes, no podien accedir als aliments. Els salaris es van congelar, i els preus eren alts. Políticament es va utilitzar. Als anys quaranta no es contractava els no afectes. Estaven exposats a la fam. Els més colpejats van ser els nens. La mortalitat infantil va ser enorme, els de menys d'un any, i també els ancians i els menys capacitats. El franquisme va utilitzar la fam per deixar clar qui era el vencedor i el vençut.
Portada del llibre de Miguel Ángel del Arco
El que exposa al llibre és la dificultat per parlar amb els que van patir aquesta fam. No volen parlar-ne. No s'admet.
La relació amb el menjar ens fa humans. Es diu moltes vegades que quan la fam apareix, desapareix la cultura. Fem coses diferents. Robem, quelcom que contravé la nostra moral. I vaig trobar vergonya flotant a l'aire. Sempre s'al·ludia a altres persones. Deien: ‘nosaltres no, no vam passar fam, però vam veure la fam passar per la nostra porta’. Hi ha una ocultació important. Una persona em va dir que preguntés als rics com tanta gent va passar fam.
El règim franquista va al·ludir al desastre de la República, en part per intentar afermar la sort del règim, que en aquells anys no està clara, amb la II Guerra Mundial.
El règim franquista construeix mites. Llança la idea de la pertinaz sequera. I hi ha un relat de silenci. Els diaris no reflecteixen la fam. Es parla de dificultats, de carestia, de problemes de subministrament. I es prohibeixen sopars i banquets a les imatges del NO-DO. Hi ha un cas especialment il·lustratiu. S'expliquen les meravelles de les taronges espanyoles, i un governador civil alerta que la gent es pot riure d'això, perquè les taronges no es veien, s'exportaven totes a Alemanya com a pagament pels préstecs rebuts. Són decisions polítiques, per tant, les que contribueixen a aquesta situació. Al mateix temps, l'Imperi Britànic bloqueja l'economia espanyola, cosa que ajuda a que aquesta fam sigui més gran. I ho fa perquè sap que Espanya és aliada d'Alemanya.
És aliada i còmplice amb el règim nazi.
Sí, és clar. El 1942 el bloqueig es relaxa, però en determinats anys aquesta fam és terrible. Als propis arxius del règim s'admet. En un poble d'Almeria, entre gener i març de 1942 moren 90 persones de fam.
No hi ha veus internes que alertin de la situació?
Hi ha algunes veus, com la d'Higino París, un economista que tenia clar que l'autarquia no tenia sentit. El franquisme defensava una ideologia imperialista, de l'Espanya gran i lliure, i va ser una Espanya famolenca.
S'entén que un cop acabada la guerra, assolit el poder, es menyspreés i s'humiliés els derrotats?
El que hi ha és una lògica de la victòria. És important per a ells, per als que guanyen. Però no havia de passar. La fam no es pot explicar per aquesta situació, per la pròpia guerra. A Europa, després de 1947, no hi ha fam. El que veiem és que les fames tenen molt a veure amb les dictadures, amb la manca de democràcia. És una arma de guerra. Hi va haver fam a Europa durant la I Guerra Mundial, però després, amb la revolució de la química, amb els fertilitzants, tota Europa va superant aquesta situació.
Hi ha un any posterior que queda solt. Què passa el 1946?
Hi ha una gran fam des de finals de 1945. La collita és millor, però, el 1946, i amb la collita hi ha jornals i això vol dir que alguna cosa es pot comprar i es millora una mica la situació.
L'historiador Miguel Angel del Arco, amb 'Letra Global' Barcelona
Hi ha una diferència substancial entre camp i ciutat?
Hi és. La fam és més gran al camp perquè, tot i que es produïen aliments, l'estraperlo fa que es venguin a les ciutats, perquè hi ha més capacitat de pagament. El franquisme, a més, no es podia permetre un racionament ferotge a les ciutats. A una ciutat com Barcelona se la temia, perquè es coneixia la capacitat de resposta, de reacció. Tampoc el racionament podia ser molt sever amb els soldats rasos de l'Exèrcit.
A les ciutats es va passar molta fam. Es trenca un altre mite, entre camp i ciutat, doncs?
El que passa és que a les ciutats la ressaca de la Guerra Civil es difumina. En un poble, amb població cenetista, per exemple, aquesta militància política és especialment castigada. I això no passa tant a la ciutat. Als anys quaranta hi ha una gran immigració del camp a la ciutat provocada per la fam. Els que es queden al camp estan lligats a la propietat. I depèn de l'estructura social i econòmica de cada regió, de si s'accedeix al regadiu o no. A Astúries, per exemple, hi ha un passaport per a la supervivència, amb l'accés a la llet, a la carn. A les zones de secà, a Andalusia o Extremadura, la fam fa que canviïn els valors socials. Una dona de 85 anys m'explicava que havia nascut en un sofà. I que va néixer allà perquè el seu pare estava esperant la cria d'una cabra, i això era més important que el seu naixement. I, realment, ho era, perquè es tractava de pura supervivència.
Aquests immigrants pateixen una major crueltat, perquè el franquisme els fa tornar als pobles?
Sí, s'agrupa la gent i se la fa tornar als pobles. A partir dels anys 50 la situació canvia i es permet aquesta immigració. De fet, es facilita. Els alcaldes posen autobusos perquè marxin. Còrdova augmenta en pocs anys en vint mil persones, procedents del camp.
I això provoca, alhora, les queixes dels falangistes, com es reflecteix a la pel·lícula Surcos. Per què?
Perquè veuen un canvi en els valors tradicionals. Aquesta immigració a la ciutat suposa una inversió de papers entre homes i dones. A la ciutat tot canvia. Ho veiem també a través de la literatura. A Si et diuen que vaig caure, de Marsé, l'immigrant lluita pel pa. Més tard, a Últimes tardes amb Teresa, l'immigrant lluita per l'estatus.
Miguel Ángel del Arco, a l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Com es consolida el règim?
El règim rep una bombolla d'oxigen amb els cereals que arriben de l'Argentina, el 1949. La població, obsessionada amb el menjar, celebra qualsevol millora. S'havia passat de l'oli de coco a l'oli de gira-sol. I la gent sent un alleujament. El menjar està al centre de les vides. I quan arriben els anys 50 tot va millorant.
Aquesta evolució és la que reclama que no es faci una crítica sistemàtica del règim?
Sí, perquè el que tenim és la fotografia final. El desenvolupament es vincula a Franco i el que havia passat abans es vinculava a problemes externs. Franco va tenir temps per explicar el seu relat. Ara, però, els historiadors expliquen millor aquesta evolució, les diferents etapes. Després hi ha que la gent es va empassar molt, va tirar endavant els seus fills i va aguantar molt.
El que es mostra també és que aquest franquisme, al llarg dels anys, va comptar amb professionals en diferents àmbits, cosa que exigeix una anàlisi molt fina.
És que a partir de 1951 es produeix un canvi en el govern, i els tècnics van arribant a poc a poc al poder. No són tècnics sense ideologia, al contrari. Però estan més preparats. El que ens porta a pensar en quines mans estàvem abans. No es pot dir això a partir del desenvolupisme, quan es deixa enrere el somni autàrquic, ultranacionalista. Ho plasmen alguns membres dels governs de Franco. És impagable el que assenyala José Larraz, ministre d'Hisenda, a les seves memòries. És un liberal i topa amb Franco. Es veu sol i acaba dimitint. Per això és important assenyalar que aquesta etapa autàrquica no havia de ser així. La fam que va causar no havia de passar. Perquè no totes les dictadures generen fames. Es pot distribuir de forma diferent.
Quina recepció creu que tindrà aquest llibre?
Bé, m'ha sorprès la bona acollida, especialment per part dels mitjans de comunicació, encara que tinguin diferents línies editorials.
Ja es coneix bé què va ser el franquisme?
Em preocupa molt que no es faci una distinció, i és que el franquisme no s'explica sense la Guerra Civil, però s'ha de desvincular els orígens de la Guerra Civil de tot el franquisme en el seu conjunt. I parlar no de franquisme enfront de República, sinó de democràcia enfront de dictadura. I tenir clar que les dictadures no són bones, perquè no són justes. Tenir clar que ha d'haver-hi una divisió de poders i que el paper de la premsa és fonamental. El llibre mostra també que s'estableixen llaços de solidaritat, que les famílies s'ajuden, i que no es tracta de rescatar les catàstrofes, sinó també de mostrar els elements positius, i tenir esperança de cara a ensenyar el present.
