García Manrique: “A Tocqueville no li sorprendria que la democràcia sigui capaç d'albirar líders tan vulgars com Trump”

“Hauria estimat la llibertat, crec jo, en qualsevol època, però en els temps en què vivim em sento inclinat a adorar-la”.

És una cita del pensador Alexis de Tocqueville que, des que va ser escrita el 1840, ha estat recuperada milers de vegades. Cèlebrement, més de cent anys després, per Friedrich Hayek, que la va triar per encapçalar el seu assaig Camí de servitud.

Precisament perquè no hi ha època en què la llibertat no sembli amenaçada, tampoc hi ha moment que no sigui bo per tornar a un pensador que tant d'esforç va posar a defensar-la de tota mena de tiranies.

Per això és de celebrar que un club de Barcelona que porta el seu nom, el Club Tocqueville, i que es defineix com el meeting point del constitucionalisme català, hagi decidit iniciar aquest curs amb una conferència titulada Tocqueville i la Revolució de 1848.

Letra Global entrevista el seu ponent, el catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat de Barcelona (UB) Ricardo García Manrique.

Malgrat la seva importància, Tocqueville no és avui un autor molt llegit pel gran públic. Quina creu que és la seva gran aportació a la filosofia política?

Ell és un gran analista del seu temps, la primera meitat del segle XIX. Quan viatja als Estats Units per investigar la condició social i política del país, fa un diagnòstic del que és una societat democràtica que, en cert sentit, no ha estat superat. És el primer gran diagnòstic de les característiques, les virtuts i els perills d'una societat democràtica, un sistema que encara no existia a Europa.

Parla de La democràcia a Amèrica, però anem primer al llibre que va ser objecte de la seva ponència: els seus Souvenirs. Troba similituds entre la societat prèvia a la Revolució de 1848 i l'actual?

Són societats molt diferents. La societat francesa de mitjans del segle XIX encara no era democràtica; era molt poc igualitària, majoritàriament rural, la Revolució Industrial era als seus inicis. Però a mi em va cridar l'atenció, en tornar-lo a llegir, el desenvolupament de la Revolució i de la Segona República francesa, com Tocqueville adverteix del perill que suposen els demagogs, els populistes, en el desenvolupament de les polítiques i de la pròpia República.

Ara es parla molt de l'auge dels populismes, dels radicalismes, de la demagògia com a estratègia de comunicació política, però no hi ha res de nou en això, i aquest llibre ho reflecteix molt bé.

Hi ha dos grans autors que han descrit aquesta revolució: un és Tocqueville i l'altre és Karl Marx.

Tots dos són anàlisis magnífics. Són sens dubte del millor que s'ha escrit sobre aquella època, la Revolució del 48, i també del millor de les obres dels seus autors. Hi ha qui diu, i jo crec que no li falta raó, que El 18 de brumari de Lluís Bonaparte és el llibre millor escrit de Marx.

En què coincideixen?

És sorprenent que els seus diagnòstics són molt propers. És a dir, tots dos veuen més enllà de l'evident: veuen quina és la lògica del que està succeint. Ambdós detecten l'aparició de la classe obrera com a subjecte polític autònom, a més del que en el seu dia s'anomenava el Quart Estat. El Quart Estat es desgaja del Tercer, i l'enemic deixa de ser la vella aristocràcia i passa a ser la burgesia. Això tots dos ho veuen amb suma claredat.

També veuen el caràcter i la mediocritat de Lluís Bonaparte, però anticipen l'èxit polític que tindrà entre el camperolat francès, el que el portarà a la presidència de la República i després a l'Imperi.

Tots dos veuen també aquell caràcter que Marx va anomenar tràgic-còmic, de farsa, de la Revolució. La Revolució del 48 és una revolució poc seriosa per contrast amb la primera, la de 1789.

I en què difereixen?

En la valoració. Tocqueville és un conservador: per naixement i per vocació és un aristòcrata. Ell veu amb por l'acció política de les classes populars. I Marx ho veu amb esperança. Veu en l'adveniment d'aquesta acció política de les classes populars un futur més just i, en tot cas, més representatiu.

La Revolució de 1848 va acabar derrocant la monarquia de Lluís Felip I, que era un règim que Tocqueville havia criticat. Com s'entén, doncs, el seu rebuig?

El que li desagrada a Tocqueville és el propi fenomen revolucionari, perquè ell és un home d'ordre. Creu que els canvis polítics revolucionaris són incontrolables, té por de la política de carrer. Aquesta alegalitat, aquest recurs a les vies de fet, units al seu caràcter social o socialitzant, és el que no li va agradar.

A diferència de la primera Revolució Francesa, els eslògans d'aquesta segona eren eslògans socials vinculats amb els interessos dels treballadors. I ell, com a bon liberal conservador de l'època, creia que la política no s'havia d'ocupar directament de qüestions socials ni tractar d'alterar l'estructura social, sinó articular un marc polític en què les forces socials es desenvolupessin per si mateixes.

Per anar a la seva obra més important, La democràcia a Amèrica. Quina valoració creu que faria Tocqueville, que tan bé va descriure la democràcia americana del segle XIX, de l'estat en què es troba actualment?

Això és gairebé espiritisme, però posant-nos en aquesta situació, jo crec que a Tocqueville li desagradaria sumament un perfil polític com el de l'actual president dels Estats Units. Perquè Tocqueville era un home sumament rigorós, educat, formal, intel·lectualment excel·lent, i detestava la vulgaritat a tots els nivells, i sens dubte més en el polític.

Però no li sorprendria aquesta deriva populista, perquè precisament ell detecta en les societats democràtiques una tendència a la vulgarització cultural, social, dels costums; una igualació per baix. I en aquest sentit, que un sistema democràtic albirés líders tan vulgars, tan demagogs, tan poc il·lustrats, no sorprendria el nostre autor.

Tocqueville és un aristòcrata i, al mateix temps, un defensor de la democràcia liberal. És un personatge que es pot dir que està entre dos mons, entre la fi de l'Antic Règim i l'inici de la nació moderna democràtica. Això li dóna una particular lucidesa?

Per descomptat, ell era un home molt lúcid. No sé si per estar en aquesta tessitura històrica o per altres circumstàncies, però el que sí és cert és que està a cavall entre la tradició i la modernitat.

Ell és descendent d'una família d'aristòcrates, de la noblesa normanda, que viu en un món on la noblesa ha perdut el seu poder. Com a mínim, crec que aquesta situació de trànsit, en el social i també en el personal, la seva particular condició, el fa reflexionar sobre la rapidesa amb què el món està canviant. I aquesta és també la brillantor del seu diagnòstic a La democràcia a Amèrica: anticipa com serà el món i com es regirà. Ell veu clarament que aquesta democràcia nord-americana s'estendrà, abans o després, per tot Occident.

Creu que el temps li va donar la raó en tenir aquells recels sobre la igualtat social?

Ell ve a dir que l'amor per la igualtat és el motor de la història europea, des de la Baixa Edat Mitjana, des del segle XI o XII. No és una cosa moderna, sinó que ell detecta en la cultura occidental una tendència a la igualació de condicions, amb les seves conseqüències socials i econòmiques, que és inevitable.

Ell és bàsicament un sociòleg, un observador, un precursor de la sociologia, si es vol. No és tant un moralista o un filòsof de la política que digui el que està bé i el que està malament, simplement detecta en aquesta tendència a la igualació una sèrie de mals.

Hem parlat de la vigència del seu pensament, però què creu que ha envellit malament de l'obra de Tocqueville? Hi ha alguna de les seves idees que creu que, en certa manera, és filla dels prejudicis del seu temps?

On Tocqueville es va mostrar menys obert al futur immediat és en la valoració de l'acció política dels treballadors i en la valoració del propi fenomen del socialisme, que ell detestava.

Un pot detestar algunes de les formes del socialisme, per exemple les més autoritàries o les menys democràtiques o menys respectuoses amb els drets individuals, però el socialisme com a fenomen polític al final ha acabat sent indispensable en la història política occidental, i també mundial.

Pensar que els treballadors no s'organitzarien a la recerca de la millora de la seva condició, o que això no era bo, o pensar que l'Estat s'havia de mantenir en els termes estrictes de no intervenció, que no intervindria en les relacions econòmiques o en l'ordenació del mercat, això s'ha revelat com un diagnòstic, com a mínim, insuficient.

I ja per acabar, vostè és membre del Club Tocqueville de Barcelona. Ens pot explicar què és?

El Club Tocqueville és una associació de persones interessades per la reflexió, el debat i el diàleg en relació amb els assumptes de caràcter polític. És una idea molt tocquevilliana. La idea que les societats, per ser saludables, necessiten els anomenats cossos intermedis: associacions de persones que contribueixin a formar opinió pública.

Pretén, modestament, és clar, contrarestar l'excés de demagògia, de radicalisme, de polarització que caracteritza la nostra vida política. Si podem contribuir, encara que sigui mínimament, a generar aquesta opinió pública il·lustrada, allunyada d'aquesta polarització, doncs tant millor.