Jordi Xuclà: “Hem de recordar els catalanistes europeistes que van creure en la democràcia i que van quedar al marge en la transició”
El president del Consell Català del Moviment Europeu publica 'Els catalans en la guerra freda cultural i l'europeisme', on reflecteix com la CIA va estar darrere d'operacions sofisticades per portar la democràcia a Espanya, encara que sense el concurs dels comunistes, quelcom que va pesar molt a Catalunya
Jordi Xuclà i Costa (Olot, 1973) ha volgut reflectir, amb una investigació profunda, fins a quin punt tot es va coure a Europa a partir de la II Guerra Mundial. La memòria, a Espanya i Catalunya, va estar marcada –i potser encara ho està—per la Guerra Civil, però la divisió europea, amb un est que es va cedir a la Unió Soviètica i un occident en mans del capitalisme nord-americà, va ser decisiva per a la sort que havia de córrer la recuperació de la democràcia a Espanya. “Hem de recordar els catalanistes europeistes que van creure en la democràcia i que van quedar al marge de la transició”, assenyala en conversa amb Letra Global.
L'ex polític, --va ser senador i diputat per CiU—presideix el Consell Català del Moviment Europeu i és vicepresident del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu. Acaba de publicar Els catalans en la guerra freda cultural i l’europeisme (Catarata).
El viatge cap al passat és profund. Ho fa a partir de la trajectòria del doctor Josep Trueta, del professor i polític durant la Segona República, Josep Xirau, que va treballar a la Unesco i a Nacions Unides, i d’un altre personatge determinant, com Enric Adroher, que es va conèixer amb el nom de ‘Gironella’. Aquest darrer, tot i que procedent del vell POUM, va acabar vinculat a la CIA i a l’anticomunisme.
Xuclà, que es va jugar en moltes eleccions la seva plaça com a diputat a Girona, presta una atenció especial a Adroher. “No entenia que ‘Gironella’ no hagués encapçalat les llistes al Congrés el 1977 pel PSC. Ell volia, però el seu passat ho va fer impossible. I és que les famílies de Girona van apostar per un altre dirigent, algú que venia de València, com va ser Ernest Lluch”.
Jordi Xuclà, en l'entrevista amb 'Letra Global'
Aquesta dada explica moltes coses. Les vides de molts personatges, perduts a l’exili, i que van abraçar la causa europeista, després de la II Guerra Mundial, també van acabar treballant, amb més o menys coneixement, per a la CIA, que havia dibuixat una frontera clara: ajudar moviments a favor de la democràcia, però sempre que es deixessin de banda els comunistes. El que es jugava era una guerra davant l’univers soviètic. Per això, en la transició, aquests personatges estaven marcats. I, com apunta Xuclà, “exhausts”. Van quedar al marge de les negociacions i acords que van propiciar la recuperació de la democràcia a Espanya i a Catalunya.
L’operació més sofisticada de la CIA va ser el Congrés per la Llibertat de la Cultura, el 1950, a Berlín. Va ser una plataforma producte de la “guerra freda cultural”, finançada amb fons de l’agència nord-americana. A Munic, el 1962, se celebra el que el franquisme anomenaria “el contuberni de Munic”, que va propiciar una trobada entre intel·lectuals de les dues Espanyes. En aquell moment es va considerar que la Guerra Civil havia “acabat”, amb una abraçada entre José María Gil Robles (CEDA) i Rodolfo Llopis, el vell dirigent del PSOE a l’exili que, poc després, quedaria marginat pels joves dirigents recolzats per la socialdemocràcia alemanya, com Felipe González i Adolfo Guerra, prèvia renúncia de Nicolás Redondo.
Portada del llibre de Jordi Xuclà
Xuclà assenyala que a Catalunya es perceben perfectament les influències dels diferents dirigents que prendrien el poder. “S’entén molt bé que Jordi Pujol i Trias Fargas no s’acabessin d’entendre. Trias Fargas, gendre de Trueta, havia begut d’aquestes fonts europeistes, que havien delimitat les barreres davant els comunistes. Pujol no apareix al llibre. És aliè a aquest món. I el que estava fent en aquells anys és fundar delegacions de Banca Catalana que serien, després, agrupacions locals de Convergència”. És a dir, Pujol entroncava directament amb el record de la Guerra Civil, i no tant amb la guerra freda que s’havia instal·lat a Europa”.
El codi europeu
Tanmateix, hi ha paradoxes clares. Pujol va poder governar a Catalunya, després de les primeres eleccions autonòmiques el 1980, gràcies a la barrera que s’havia creat contra els comunistes. “És cert que això va pesar molt. Hi havia una alternativa d’esquerres que no es va posar en marxa, perquè ERC, amb Heribert Barrera, un home de l’exili, furibund anticomunista, va pactar la presidència de Jordi Pujol”, assegura Xuclà, que recorda que la campanya electoral d’ERC la va finançar la patronal Foment del Treball.
Aquell pacte entre ERC i la Convergència de Pujol arribava un any després que les esquerres, els comunistes del PSUC i els socialistes, haguessin arrasat a les eleccions municipals de 1979. I allò “calia aturar-ho”.
La lògica de la guerra freda, la d’intel·lectuals exiliats i diferents professionals que acaben treballant directament o indirectament per a la CIA, “amb llibres o estudis que s’encarreguen, es cobren, i no s’entreguen”, assenyala Xuclà en referència a alguns personatges catalans, no és la dels polítics que, des de dins, protagonitzen la transició. “El que he volgut fer és explicar la vida de gent que ho va passar molt malament. Calia subsistir en condicions molt extremes. Gent que arriba exhausta a la transició, i que ja no compten, que queden al marge, perquè en política la memòria és molt curta”, assevera Xuclà, que ha viscut aquesta experiència de primera mà.
Sense ànim d’analitzar el present, tot el contrari, Xuclà no pot evitar una reflexió. Entén que el que va passar amb el procés independentista es pot explicar a partir de l’experiència europea. “Molts eren aliens al codi europeu, a com s’ha construït Europa, amb la guerra freda com a protagonista durant moltes dècades. Els que van protagonitzar el procés desconeixien o no volien escoltar les lliçons d’aquest passat europeu”.
