Enquestes, dades, titulars reduccionistes, ganes d'impactar o de trobar un culpable. Els joves manifesten les seves posicions i, alguns, sí, es decanten per opcions d'extrema dreta, perquè s'han trobat amb missatges que consideren atractius a les xarxes socials.
Tanmateix, no hi ha una gran distància entre ells i les inclinacions polítiques d'altres sectors de la societat amb més edat. El problema és un altre i caldrà trobar-lo en el mateix sistema econòmic i social, que margina de manera especial les generacions més joves.
La politòloga i psicoanalista, Alicia Valdés (1992), doctora en Humanitats, ha volgut reflexionar sobre aquesta qüestió i ho plasma a Auge, género, juventud y extrema derecha, un treball publicat a Debate que estarà aquest dimecres ja a les llibreries.
El tema és espinós. Quan es parla de joves i extrema dreta, el col·lectiu que realment s'inclina per aquestes posicions és el dels homes joves, en més proporció que les dones joves. Però el col·lectiu, en la seva majoria, no està en aquestes tesis. Què és el que està en crisi, per tant?
Portada del llibre d'Alicia Valdés
Valdés assenyala que hi ha un arquetip d'home que se sent amenaçat, perquè el mateix sistema econòmic, el nou capitalisme exacerbat, ja no el protegeix. Es tracta de l'Home PPP, el Protector, Proveïdor i Productor. Ha ocupat un espai central durant moltes dècades, però avui ha quedat arraconat. El capitalisme sacrifica sense problemes aquest home, i aquest busca explicacions i les troba atacant altres col·lectius, com el feminista.
L'autora cita la politòloga Gefjon Off, que ha dirigit el treball Is there a Gender Youth Gap in Far-Right Voting and Cultural Attitudes? La diferència entre adults i joves en les dades europees analitzades és de només un set per cent. Per tant, no es pot considerar com quelcom rellevant.
Hi ha altres estudis que s'han centrat en aquest possible element distintiu. Al maig de 2025, el periodista de The Economist, Owen Winter, especialitzat en dades polítiques, va presentar una gràfica basada en els resultats estadístics del British Election Council que “demostraven que la majoria de les persones enquestades que pertanyien a la generació Z es posicionaven al centre-esquerra”.
Allargar la joventut
Un altre estudi anava en la mateixa línia, el que presentava l'analista de dades Daniel V. Guisado, el mateix mes, al diari El País. I ell mateix, en una xarxa social, explicava que “entre juliol i setembre (2025), Vox retrocedeix en la generació Z (tant homes com dones). En canvi, guanya suport entre els homes millennials, i amplia la distància amb les dones d'aquesta generació. També millora entre els grups de més edat, sense importar el sexe”.
No hi ha una correlació tan clara com s'assenyala de manera freqüent entre home jove i suport a l'extrema dreta. “Les enquestes són fotos fixes de moments concrets que no poden conduir a afirmacions categòriques i ràpides a la recerca de clics i visites”, assenyala Valdés.
La reflexió d'aquesta politòloga va més enllà. Al seu parer, el mateix sistema econòmic, que busca maximitzar els beneficis sense respectar cap col·lectiu ni una generació concreta, ha acabat perjudicant la població més jove, que no pot, de manera paradoxal, deixar de ser jove. Ajudes per al transport, per a determinats serveis, s'han incrementat als països occidentals fins als 35 anys. Per què? Per Valdés és una manera d'allargar un període a la vida amb l'objectiu de justificar una enorme precarietat. Si ets jove, llavors es pot esperar i aguantar alguns sacrificis. Però als 35 anys ja no s'és tan jove i s'obstaculitza l'entrada a l'edat adulta.
No són les dones
Hi ha hagut diferències respecte a altres generacions? Valdés entén que sí, que els nascuts a partir del 2000, s'han trobat amb contínues catàstrofes, amb cicles econòmics a la baixa. És, per ella, un moment crític del sistema capitalista, que ja no sap com oferir esperança i progrés a les noves generacions.
És en aquests aspectes econòmics i socials –impossibilitat d'accedir al mercat de l'habitatge, sigui de lloguer o en propietat—on caldria centrar el debat, segons Valdés, i són els que expliquen que alguns homes joves s'inclinin per opcions de l'extrema dreta.
No són les dones, insisteix Valdés, les culpables que aquests homes joves, --que han perdut els privilegis que tenia l'home PPP, visquin una situació de precarietat. Apareix el feminisme, per tant, com una opció integradora per caminar tots en una única direcció.
Aquesta és la posició d'Alicia Valdés: “Al meu parer, el feminisme no és un moviment identitari amb un subjecte únic, sinó una cosmogonia, una manera més justa d'entendre el món. Ser feminista és la intenció amb la qual m'acosto a comprendre el món, no una identitat. Sent feminista tinc comportaments racistes, igual que sent antiracista tinc comportaments racistes. Per què no donar l'oportunitat a un altre de fer el mateix aprenentatge en què baso la meva experiència vital?”
Té la culpa el Woke?
El feminisme, doncs, no és l'enemic de l'home. Però sí de l'Home PPP. I això és el que s'ha de diferenciar. L'extrema dreta ve a donar suport a un Home que va deixar de ser el centre. I ataca els col·lectius que entén que erosionen aquest PPP.
Valdés s'explica: “S'assenyala que és el feminisme el responsable d'aquest moment de crisi masculina, quan el que ha passat és que el model d'Home PPP no és compatible amb un sistema econòmic al qual no li tremola el pols a l'hora d'expulsar els homes treballadors. No deixa de ser curiós que aquells que assenyalen el woke com un moviment identitari radical siguin els mateixos que criden i a qui se'ls infla la vena per parlar de la civilització occidental, dels homes d'alt valor o de l'amenaça sobre els cristians”.
Al flanc de l'extrema dreta es poden identificar molts d'aquests homes amb les venes inflades.