El preu de la Movida madrilenya: l'individualisme hedonista dels vuitanta que exalça i venera la dreta
La reflexió sobre la Movida és pertinent per entendre l'evolució dels valors a Espanya. L'individualisme, la cultura de l'ara i de l'evasió es va implantar a Espanya fins al punt que, seguint els dictats de Thatcher, no hi ha hagut ni s'albira una alternativa, impossibilitada, a més, a través de l'addicció a les xarxes socials
Movida madrilenya. Transició. Pop, rock, cinema, arts plàstiques. Calia divertir-se, sí. Deixar-se anar, sentir aquests aires de llibertat. Ballar i riure, després de tants anys d'una dictadura cruel i puritana.
Però, quin pòsit cultural ha quedat de la tan admirada Movida madrilenya? Paga ara l'esquerra, i, en concret el PSOE, per aquella aposta hedonista i banal que va acabar reivindicant el PP amb Esperanza Aguirre al capdavant?
La reflexió sobre la Movida és pertinent per entendre l'evolució dels valors a Espanya. L'individualisme, la cultura de l'ara i de l'evasió es va implantar a Espanya fins al punt que, seguint els dictats de Thatcher, no hi ha hagut ni s'albira una alternativa, impossibilitada, a més, a través de l'addicció a les xarxes socials o als videojocs.
Això té una traducció política, amb les noves generacions inclinades cap a postulats propers a Vox, en gran mesura per part dels homes més joves.
Cal reprendre el llibre que va escriure Víctor Lenore a finals de 2018, Espectros de la Movida, por qué odiar los años 80 (Akal). El retrat d'època que ofereix té ara un abast més gran, després de comprovar com alguns personatges del moment, com Alaska, Nacho Cano o Fabio MacNamara –la parella artística d'Almódovar— són icones de la dreta, acollits amb entusiasme per la nova Aguirre: Isabel Díaz Ayuso.
Pedro Almodóvar i Fabio McNamara a 'La edad de oro, el programa presentat per Paloma Chamorro a RTVE
Si la Movida es relaciona en gran mesura amb la música, no n'ha quedat gran cosa. Se salven de la crema per la seva qualitat i la seva independència Santiago Auserón (el que va ser líder de Radio Futura), Golpes Bajos, --amb el ja difunt Germán Coppini-- o Ilegales, amb Jorge Martínez al capdavant, que va morir fa uns mesos.
Tot la resta? Poca cosa. Potser alguna cançó de Mecano. A aquesta conclusió arriba Víctor Lenore, i el lector podrà rescatar alguna banda més en funció dels seus gustos i les seves vivències generacionals.
Molts dels grups de la Movida van passar per La edad de oro, el programa musical que presentava Paloma Chamorro.
El llegat s'ha de sotmetre a crítica. I, de la mateixa manera que les noves generacions tenen el dret i l'obligació de preguntar sobre la Transició i la Guerra Civil –què va passar, per què va passar, a què es va renunciar i què es va aconseguir com a societat—el que planteja Lenore està connectat amb la salut de la democràcia espanyola.
Jorge Martínez, cantant i líder dels Ilegales
La Movida, promocionada pel PSOE, --va assolir el poder al Govern el 1982, però havia guanyat als grans ajuntaments a les primeres eleccions municipals de 1979— va marcar un model, una estètica i una manera d'entendre la vida.
Va projectar una ideologia escapista, que podia facilitar la modernització d'Espanya: model econòmic basat en el consumisme i l'individualisme: perfecte per a un moviment neoliberal que va trencar al llarg dels anys vuitanta del segle passat amb els consensos de la socialdemocràcia que havia imperat des del final de la Segona Guerra Mundial.
Frivolitat militant
Perquè, hi ha records d'algun posicionament social d'aquells protagonistes de la Movida? Ho va fer Almodóvar a les seves pel·lícules, centrades completament en les llibertats sexuals –molt importants, no s'oblidi—que s'acabaven d'estrenar? Ho va fer Alaska, entestada a mostrar una frivolitat militant? Va ser una cosa característica de Nacho Cano o d'Ana Torroja al capdavant de Mecano?
Podia ser contraproduent, perquè l'ànim de les autoritats polítiques del moment era un altre. Avançar, divertir-se i estrenar la democràcia, en contrast amb una dictadura grisa i dramàtica. Per a molts van encertar. Per a altres va resultar un drama per a la qualitat democràtica del país.
Nacho Cano, Ana Torroja i José María Cano, els components de Mecano
Al capdavant del Govern hi havia Felipe González. Al capdavant de l'Ajuntament de Madrid, Tierno Galván, que li havia fet la vida impossible –també cal recordar-ho—a González mateix a través del seu propi partit, el PSP, amb la intenció que se'l reconegués a la Internacional Socialista, en perjudici del PSOE.
La Movida no ho va ser tot. Hi havia moviments culturals i una potència musical al País Basc, a Vigo, a Barcelona, a Astúries o a Màlaga, amb una banda icònica, Danza Invisible.
Però la Movida va ser el símbol d'aquella Espanya que es volia exportar al món, l'Espanya de pel·lícules com Laberinto de Pasiones o ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, les dues d'Almodóvar.
Portada del llibre de Víctor Lenore
Un reconeixement clau el va protagonitzar el Centre Georges Pompidou de París, que va organitzar una retrospectiva sobre la cinematografia d'Espanya: 30 Ans de Cinéma Espagnol (1958-1988), el 1988. L'Espanya amb aquells colors vermells, amb aquells rètols i elements plastificats d'Almodóvar, amb un govern socialista del puny i la rosa, ja es podia portar a Europa, al món.
Contingut? Important: la celebració de l'individualisme, del consum. Podia haver estat diferent? Era el projecte de Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant del PSOE. En aquells anys el PSOE va afrontar un procés de reconversió industrial que va deixar molts treballadors al carrer, en benefici de la modernització del model productiu, en línia amb la necessitat d'integrar-se plenament a la CEE, avui Unió Europea.
Catàleg de l'exposició al Pompidou de París sobre el cinema espanyol
La paradoxa arribaria anys després. El 2006, Esperanza Aguirre, com a presidenta de la Comunitat de Madrid, va organitzar el 25è aniversari de la Movida. Amb un pressupost generós, hi va haver concerts i exposicions. Es reivindicava la Movida com una exaltació de la “llibertat”, i Aguirre la connectava amb el seu propi projecte polític, a Madrid, com a capital liberal i moderna. L'èxtasi.
En la seva gran majoria, aquells joves suposadament contraculturals eren fills de famílies ben posicionades durant el franquisme. Eren el producte de l'obertura liberal franquista que va començar als anys seixanta.
El PSOE no va saber reaccionar davant la jugada d'Aguirre. No podia. Els seus dirigents del moment van obrir els ulls com plats i es van adonar que havien estat ells els impulsors d'aquella exaltació de l'individualisme a principis dels vuitanta. Només els quedava fer de comparsa de la presidenta de la Comunitat de Madrid.
Esperanza Aguirre amb Alaska, el 2011
No han tornat a presidir la Comunitat, ni tampoc han governat l'Ajuntament de la capital.
Sense relat, aquesta qüestió ha tingut una clara traducció política.
Hi va haver intents, però, d'impulsar un pensament crític. O potser el que va passar és que no es va controlar la ‘creativitat’.
El programa La Bola de Cristal, a TVE, l'única cadena de televisió, va deixar bocabadats a jovenets i no tan jovenets. Amb la participació d'Alaska, el programa (1984-1988), dirigit per Lolo Rico, tractava els nens com a adults i els adults com a éssers amb capacitat crítica.
Els guionistes eren filòsofs, figures com Santiago Alba Rico, Carlos Fernández Liria i Jorge Vergara. La línia editorial era ni més ni menys que marxista, amb el lema ‘Visca el mal, visca el capital’, amb un personatge icònic: la Bruja Avería.
Els missatges convidaven a deixar de veure la televisió i llegir més. A les cortinetes es deia: ‘Tens quinze segons per imaginar…si no se t'ha acudit res, potser hauries de veure menys tele’. Es volien ciutadans, no consumidors complaents.
Però va ser una il·lusió efímera. El 1988 el programa va deixar d'existir. S'havia preparat un vídeo en què es criticava amb ferocitat l'ensenyament privat i religiós. La direcció de la cadena va demanar la retirada d'aquesta part.
Cap pòsit cultural
I Lolo Rico no va voler acceptar la censura. Aquesta posició numantina, que s'unia a una crítica cap al Govern i en contra de l'OTAN, --el referèndum s'havia convocat el 1986—va portar a la seva cancel·lació el 1988.
Aleshores, la directora de l'ens públic era Pilar Miró, escollida per Felipe González. Miró acabaria fora de TVE per les pressions d'Alfonso Guerra, que va mesurar forces contra Felipe González, com a cèrber de les ‘essències’ socialistes del PSOE.
S'havia acabat, per tant, una breu, però sòlida etapa en què es pretenia, --el filòsof Santiago Alba Rico havia estat fonamental per a això—fomentar una societat basada en la ciutadania crítica.
Sense aquestes ‘extravagàncies’, amb la Bruja Avería i el paper ‘compromès’ d'Alaska a La Bola de Cristal, el camp estava adobat per a l'individualisme frívol i consumista del qual es va aprofitar anys després la dreta.
El PSOE, que s'havia trobat amb aquella explosió de creativitat de joves burgesos que volien passar-s'ho bé i que la va conduir per als seus interessos, va haver d'acceptar l'homenatge d'Esperanza Aguirre a la Movida, sense poder recriminar res al PP de Madrid. Hauria estat absurd fer-ho.
Qualitat?, pòsit cultural? Pràcticament res.
