Detalle de la portada de 'Secuestros americanos'
Lletres

Mauro Javier Cárdenas i la capacitat per despullar la maquinària de deportació nord-americana

L'escriptor equatorià narra l'esquinçament a 'Somnis americans', una novel·la torrencial i formalment radical que transcendeix l'al·legat polític per explorar, des de la ficció especulativa, les ferides de la separació familiar i el control algorítmic als Estats Units

També: Gabi Martínez: “Cridar és descansar, però cridar en comú és avançar”

Llegir en Català
Publicada

Ningú no té refugis. Tot és volàtil i depèn més de la sort que dels ancoratges que s'hagin pogut establir. Ho té clar l'escriptor equatorià Mauro Javier Cárdenas, que plasma aquesta intempèrie moral, pròpia d'aquests temps, a Segrestos americans, la seva tercera novel·la. Escrita en anglès en la seva edició original, American Abductions, l'ha traduïda al castellà Patricia Castro, per a la col·lecció de narrativa Golem, de Pasado y Presente.

Llunys de construir un artefacte sociològic a l'ús, un reportatge novel·lat o un pamflet moralitzant de consum ràpid, Cárdenas aposta per la literatura en estat pur: una obra de ficció polifònica, onírica i sintàcticament vertiginosa que dissecciona què passa en la intimitat de la consciència humana quan el poder converteix la identitat en sospita i la tecnologia en un instrument invisible de persecució.

Sí, és Estats Units. I estem davant d'un projecte basat en la por, que arracona el migrant. És un futur immediat, on les autoritats migratòries segresten un pare davant de les seves dues filles petites, l'Ada i l'Eva, per deportar-lo a Colòmbia sota acusacions fabricades.

Portada de 'Segrestos americans'

Portada de 'Segrestos americans' GOLEM

A partir d'aquest instant de fractura, la novel·la desplega un tapís narratiu que segueix tant l'esquinçament de les nenes que queden enrere com la travessia física i mental del pare arrencat de la seva vida.

Tanmateix, el motor d'aquesta ficció no va ser una tesi acadèmica ni una agenda militant, sinó una sacsejada estrictament personal. El mateix autor ha explicat l'origen de l'obra amb una honestedat que desarma qualsevol lectura merament teòrica. Va veure un vídeo viral d'un pare sent segrestat per agents de l'ICE davant de les seves filles petites.

Aquest dolor íntim i empàtic és precisament el que impedeix que la narració caigui en el reduccionisme binari entre bons i dolents que sol llastrar bona part de la narrativa compromesa.

Cárdenas sap que la rellevància d'una novel·la no es mesura per la noblesa de les seves intencions cíviques, sinó per la radicalitat i eficàcia de la seva forma.

Cada capítol de Segrestos americans està concebut com una única i cabalosa oració quilomètrica, carregada d'incisos, diàlegs que s'entrellacen sense guions tradicionals, salts temporals, memòria i ensonyacions.

El ritme arrossega el lector a l'interior del vertigen del desarrelament. L'escriptor renuncia deliberadament al realisme costumista per fundar un territori lingüístic propi.

Aquesta tensió constant entre l'ambició poètica de la prosa i la cruesa material del que es narra connecta el llibre amb una estirp de la ciència-ficció especulativa que va de Philip K. Dick a Samuel R. Delany, però reconeixible en les costures més visibles i reconeixibles del segle XXI.

En l'univers narratiu de Cárdenas, l'autoritarisme contemporani ja no necessita grans desfilades ni uniformes d'època. És més que suficient l'arquitectura silenciosa dels algoritmes, el reconeixement facial, el rastreig biomètric i l'estreta col·laboració entre les corporacions tecnològiques i els aparells estatals de seguretat.

És una distopia? El trumpisme ja ha generat alguns precedents. Segrestos americans inquieta precisament perquè amb prou feines requereix exageració. És una projecció immediata d'eines que ja operen avui.

L'escriptor Mauro Javier Cárdenas, autor de 'Segrestos americans'

L'escriptor Mauro Javier Cárdenas, autor de 'Segrestos americans' GOLEM

El que es posa sobre la taula és que no és ciència-ficció, o que aquesta hagi estat segrestada pels posseïdors d'una tecnologia triomfal. El que mostra és que avui ja hi ha infraestructura capaç de creuar bases de dades i càmeres de vigilància per trobar qualsevol persona.

Però, potser, l'encert literari més gran de la novel·la resideix en negar-se a reduir els seus protagonistes a meres víctimes passives o a casos clínics definits exclusivament pel seu trauma.

En les pàgines del llibre, l'humor negre, l'erudició cultural, la música, els vincles afectius i una desbordant vida onírica funcionen com a veritables trinxeres de resistència davant la deshumanització burocràtica.

Ada, Eva i el seu pare conserven una densitat psicològica, una ironia i una complexitat moral que desborden qualsevol etiqueta victimista. Cárdenas desconfia fins i tot de la temptació de psicoanalitzar el sofriment aliè des de la superioritat còmoda de l'observador extern, defensant el dret dels seus personatges a preservar el seu misteri interior, les seves contradiccions i la seva llibertat imaginativa fins i tot enmig de l'ensorrament del seu món quotidià.

Aquesta lucidesa es trasllada també a la concepció que el mateix escriptor té sobre l'abast real del seu ofici.

A diferència d'aquells que atribueixen a la literatura una capacitat taumatúrgica per redimir societats o transformar immediatament la correlació de forces polítiques, Cárdenas manté un escepticisme sa i realista sobre els límits de la ficció, alhora que reivindica la seva funció insubstituïble com a espai de reconeixement comunitari.

Hi ha afany de canviar les coses? Sí, però la literatura té altres objectius previs. Segrestos americans serveix perquè els mateixos llatinoamericans puguin parlar sobre aquesta situació, sobre el racisme nacionalista que s'ha instal·lat als Estats Units, i que Trump ha potenciat. I també serveix, és clar, per als mateixos nord-americans, sigui quin sigui el seu color de pell, perquè aprofundeixin en les seves contradiccions com a país.

I deixa el lector enganxat a les pàgines del llibre, amb recursos de l'escriptor, que presenta el fantasma de Leonora Carrington replicada per una IA, o l'espectre de Roberto Bolaño, que deambula pels centres de detenció.