Laura Galve (Barcelona, 1996), és periodista, gestora cultural i scout literària. Va estudiar Creació Literària a la UPF i cinc anys després el seu treball de final de màster ha guanyat el Premi Diana Zaforteza 2026. "La dotació econòmica del guardó ha estat de gran ajuda, no es pot escriure amb la nevera buida", explica l'autora conversant sobre el pluriocupació que sembla venir inscrit en el desig de treballar en el món de la cultura. Són temps difícils per crear.
Digue'm, nena bonica (Galaxia Gutenberg), explica la història de la Manuela, la vida de la qual es veu interrompuda per la fugida de la seva mare i l'alcoholisme del seu pare. Un relat sobre l'intent de resistir a un entorn que intenta prendre-li la veu i la infància. Sobre la vida imposada i violenta. I sobre com tot això se li impregna al cos, s'estén per les seves articulacions, fins a apoderar-se dels seus moviments i les seves paraules.
Portada de la novel·la 'Digue'm, nena bonica' de Laura Galve
Digue'm, nena bonica, comença fa cinc anys com un treball de final de màster.
Sí, tot i que han passat mil coses entremig. Aquell treball eren els primers cinc capítols de la novel·la. Evidentment hi ha hagut molts canvis, però era la idea.
Hi ha un component autobiogràfic al llibre, la ficció és una protecció o una eina més per crear?
Hi ha un component autobiogràfic important tot i que jo sempre dic que és una novel·la de ficció que beu del meu material i la meva experiència, com, crec, totes les novel·les.
Quan em vaig plantejar escriure el llibre vaig tenir aquest dubte, utilitzo ficció o ho faig completament autobiogràfic. Quan vaig començar a provar amb la ficció, pensava que d'alguna manera aixecaria un mur entre la memòria i jo, el que havia viscut, però va ser tot el contrari. La ficció m'obligava a mirar molt més atentament el que havia viscut, si pretenia crear una cosa nova a partir de la meva vida, havia d'observar bé la matèria primera. A través de la ficció podia estirar el record, on escollia què sí i què no. No és una protecció, és mirar molt més endins.
Però és una novel·la de ficció, vull remarcar-ho, tot i que begui del que a mi em va travessar, el viure amb una persona, que era el meu pare, que patia una addicció, d'alcoholisme.
Per què vas triar una veu infantil?
Em venia molt de gust jugar amb una veu més infantil, més donada a sorprendre's, que no mira el món amb una veritat ja creada, sinó que més aviat intueix. Manuela és una veu que no encapsula la realitat sinó que la contempla i es deixa. Això em va animar.
És cert que té quinze anys, que és una adolescent, però vaig voler que la seva veu fos més infantil de la que podem imaginar d'una nena d'aquesta edat, perquè sentia que aquest to i aquesta imatge responen a una infància que el seu entorn familiar li està destruint. Li estan arrabassant la tendresa i ingenuïtat i la seva veu és la seva manera de preservar-ho.
I té sentit perquè ella comença el llibre enganxada a la seva mare, amb por de créixer.
Sí, és com si ella intentés posar el fre mentre el seu entorn l'expulsa d'aquesta etapa. A la Manuela se li ha negat la infància.
En aquest llibre pesa molt la violència, sobretot la verbal.
Jo volia que prevalgués no només aquesta violència física, que crec que igualment deixa una empremta molt gran al cos, sinó també aquesta violència verbal que fa de les paraules un organisme viu al llibre. Partia de la idea que la paraula té una gran potència creadora, però també una gran potència destructora. El personatge de la Manuela dóna moltíssima importància a les paraules, ella intenta trobar en les paraules dels altres la seva pròpia existència. Busca aquestes paraules d'amor que li donin un lloc al costat de l'altre que té davant.
Volia retratar la violència que neix de la paraula i de l'absència d'aquesta. El no anomenar, el negar, és un tipus de violència i és una violència que s'adhereix al cos. De fet a la Manuela se li enganxa, li menja per dins. La porta a destruir-se. M'interessava més aquesta violència que, tot i no ser física, té repercussió en el físic.
A més la paraula és fil conductor de tota la novel·la, sobretot perquè la Manuela gairebé no parla.
Exacte, d'aquí ve el títol aquest Digue'm, és la invitació d'algú a que parlis cosa que a la Manuela ningú li demana, ningú li pregunta com està, ningú la convida a parlar, i ella mateixa s'acaba censurant, acaba integrant aquest missatge que no té un espai per parlar on explicar el relat que ella sent, que la travessa.
I no només hi ha violència en la relació amb el pare, també n'hi ha en l'absència de la mare, tot i que la Manuela no la assenyali tant.
És que no es pot permetre odiar la seva mare, acceptar-ho seria sentir que es queda òrfena. Després cap al final acaba veient que no, que la possibilitat de la seva vida no està condicionada per la figura dels seus pares. Però al principi no pot fer-ho. Igual que amb la Lola, no pot pensar malament de la seva amiga, tampoc pot tambalejar-se aquesta estructura i caure perquè la Manuela cauria amb ella.
La manera com va apareixent la mare és el recordatori per a la Manuela que existeixen més possibilitats. La Manuela creu que la seva vida comença i acaba en aquella casa. La mare funciona com petites revelacions que ha de marxar, que pot haver-hi un altre lloc més enllà d'aquest que coneix com a llar i al qual la Manuela li tocarà arribar sola.
A més, la novel·la posa sobre la taula el fracàs d'aquesta societat d'adults envers la infància que obliga la nena a fer un pas bastant bèstia d'allunyar-se d'una llar plena de violència.
Hi ha molta herència, en l'alcoholisme i la violència, però també en la tristesa i l'absència de la paraula.
M'interessava la idea, més enllà de transmetre el dolor o la ferida que hagi pogut patir cada personatge, de quina manera s'han encarat a aquesta ferida o a aquest dolor. Que crec que en tots ells aquest canal és el silenci, tot el temps negar, inventar mites que protegeixin la realitat que no s'atreveixen a dir.
Com l'àvia, que intenta amagar i ofegar tota l'experiència que viu de petita amb un pare maltractador. I després, justifica la violència també del seu fill (el pare de la Manuela), que és algú que no sap anomenar el que li passa. L'alcoholisme és la punta de l'iceberg d'una ferida enorme.
En el cas del pare i la mare no vaig voler donar gaire informació de com han arribat a aquestes situacions, tot i que s'intueix, perquè així es retrata el buit amb què conviu la Manuela. Els actes de les persones de les quals no tenim resposta, això havia d'estar reflectit. Acceptar que no tindrà resposta per a tot, i està bé, no passa res.
I que no totes les conductes tenen justificació, també es pot ser mala persona i ja està.
Sí, aquesta sacralitat que hi ha al voltant de la família que fa que et vegis obligada a permetre abús i violències perquè t'han dit des de petita que a la família se li ha de perdonar tot i s'ha d'estimar i respectar per sobre de tot. I això fa que et quedis en aquests llocs i que quan decideixis trencar amb ells sigui increïblement traumàtic. Perquè no només trenques amb aquella persona, també amb tota l'estructura, que al final té ressonància amb tot l'entorn.
En aquest context també apareix la religió.
Era important, per la relació de la religió amb el perdó. El discurs de la religió amb el perdó, que es mostra com una cosa amorosa, amaga una cosa molt perversa i molt cruel. De fet al final del llibre, a l'església, es comencen a posar unes paraules a la violència per intentar amagar-la.
Volia assenyalar l'univers que ha construït la religió al voltant d'aquests dos conceptes, del perdó i la família. Aquesta idea que sempre s'ha de perdonar, que és molt cristiana, és molt dolorosa. Sembla que no perdonar et condemna a viure en l'amargor, en un rancor que et menjarà per dins, i el que et menja per dins és veure que no tens la possibilitat de decidir si perdonar o no. Crec que pot haver-hi un lloc de pau i serenor en la decisió de no perdonar.
A més en aquesta manera d'entendre la religió, el perdó que existeix és un perdó sense qüestionament.
Exacte, no hi ha una arrel sobre la qual es sustenti el perdó. És perdonar perquè és el que se suposa que s'ha de fer. És un perdó molt superficial.
La Manuela diu que creu que ha nascut trencada, que cruix quan es mou.
En el fons és com si acumulessis al cos un pes que no saps d'on ve. En la Manuela ve de casa seva, d'aquesta mare, aquesta àvia, aquest pare. I la seva ferida, el seu dolor, no ha trobat canals per on poder sortir i s'acaben apoderant del seu cos. Els seus ossos es van desgastant i cruixen, tota ella cruix quan es mou, el cos s'està ressentint.
Volia a més que aquest cruixit sonés des de la boca que és on articulem les paraules, i així aquest silenci es va incrustant a la boca, el lloc d'on neix el relat.
Laura Galve per a Letra Global
La Lola és essencial perquè la Manuela sobrevisqui, però també hi ha mancances en aquesta relació. Em va recordar, pel que té d'explícit i gairebé incòmode, a Panza de burro (Andrea Abreu).
De fet la relació de les dues amigues a Panza de burro em va inspirar molt. Volia mostrar aquesta relació desigual però sobretot volia mostrar com el trauma funciona com a punt de fuga i irradia cap a molts llocs i un d'ells és la manera en què ens relacionem amb els altres. El maltractament que pateix la Manuela la travessa també en les seves relacions d'amistat, i d'alguna manera la condemna a acceptar determinades conductes desiguals i tòxiques i les dinàmiques de poder. La lectura d'Andrea Abreu va ser clau per això.
Es parla de violència sexual, familiar, depressió... però sempre travessades pel silenci de la Manuela, que mai no anomena.
A la Manuela li arriben moltes coses de fora i ella no està aconseguint estructurar-les encara, ni trobant el lloc per a la veritat, el perdó, la relació amb el seu pare... No aconsegueix anomenar el que li passa, però està començant. No volia que fos un personatge que et sap dir el que li està passant, volia que fos algú en el camí de trobar les paraules que construiran l'experiència que encara no està aconseguint narrar.
Es podria pensar que és un llibre en què no hi ha amor, però sí que n'hi ha, tot i que acaba trencant-se.
Jo m'imaginava la Manuela com un personatge que està tot el dia empassant i empassant. I hi ha un dia en què hi ha un límit, i comença a veure que s'està apagant, que no té més forces per seguir sostenint totes aquestes mentides que fins i tot ella s'està construint. Passa amb la Lola, en el moment de la violació, que torna a quedar al marge. I la versió que ella ha construït de la Lola, que la fa seguir aixecant-se, es trenca i ella comença a entrar en un moment de depressió perquè ja no té a què sostenir-se.
Amb el pare igual, arriba un moment, en l'escena del quadre, que es genera una distància entre ells, que el pare deixa de veure-la. En tota la història es veu, que les seves mirades gairebé no es creuen, però aquest és el moment en què s'aixeca un mur.
I conviu l'amor, és clar, tot i que sigui un entorn difícil. No volia que hi hagués personatges bons o dolents. Conviu la violència amb la tendresa, una constant tensió entre la crueltat i la lluminositat, perquè això és la vida. No és tan fàcil categoritzar les coses ni les relacions.
Laura Galve per a Letra Global
Al final arriba a la idea que existeix la possibilitat també de no perdonar, que la família no és una institució inquebrantable.
Sí i això no treu que sigui una nena que carregui amb una motxilla. En parlar de l'experiència traumàtica no volia que s'entengués que per arribar a aquesta conclusió la Manuela hagués d'estar bé, i hagués de ser una persona completament funcional. La violència i els abusos que es pateixen a la infància després tenen repercussions en com es forma una persona com a adulta. Aconseguir anomenar la violència és el primer pas, a partir d'aquí s'obre pas una vida completament incerta que segurament serà dolorosa i aquest trauma l'acompanyarà sempre. Però s'aprèn a conviure-hi gràcies a la xarxa adequada, tant d'amics i família, com de professionals, quan es tenen els recursos per accedir-hi.
El final és la resposta al títol que li diu Digue'm, i finalment ella li diu: no et perdono.
