El 2025, Fernanda Trías (Uruguai, 1976), autora de novel·les com La terrassa i Brutícia rosa i llibres de contes com Membre fantasma o No somiaràs flors, va publicar El mont de les fúries (Random House), amb el qual va guanyar, per segona vegada —la primera va ser el 2021 per Brutícia rosa—, el Premi Sor Juana Inés de la Cruz.
Portada de 'El mont de les fúries'
La història de El mont de les fúries està explicada a través de dues veus. La d'una dona —a través dels seus quaderns on recull els seus pensaments i el pas dels dies en vetlla—, que viu a la vessant d'una muntanya i cuida de l'entorn, lluny del contacte humà. Això fa amb el seu temps, observar la muntanya i com aquesta impera en tot el territori.
I la de la pròpia muntanya, en tercera persona, que observa el que passa dins i fora d'ella. Que també sent i té memòria i recorda tot el temps el seu origen, que permet la vida que succeeix als seus peus. És un flux de pensament d'una alteritat humana que rep i causa el moviment al seu voltant.
"La muntanya es va creure fons, després es va creure res, i més endavant encara va deixar de creure i es va sentir aire (...). Allà baix, acurrucada al fons del forat etern, clamant per ajuda, amb els ossos trencats i la pell oberta, amb els peus petits i la llengua blanca, la muntanya va trobar la seva mare".
Els dies de la dona sense nom transcorren en un moviment de reflexions, memòria i observació. Conversa amb poques persones. El Celador, que apareix en breus diàlegs, les dones de Jehovà, que pressionen amb les seves visites perquè rebi el missatge de Déu. La seva mare i la seva àvia han mort, apareixen com a forma de record entreteixit amb la violència i la tendresa.
És a través d'aquestes tres generacions que es retrata la complexitat i la possibilitat de l'existència de diferents tipus i formes de maternitat. Es construeix un poderós llinatge femení que "representa la família típica llatinoamericana", inclosa l'absència dels homes, en què es normalitza el creixement acompanyat de la violència.
És el mateix observar que contemplar?
Es passa d'observar la muntanya com a ens que pot ser o ha de ser observat per comprendre's, a contemplar-la, com a forma de devoció cap a una alteritat que no pot ser entesa a través de la mirada humana, però permet ser admirada i genera atracció, sense desig de voler canviar-la o jutjar-la. De la qual es vol formar part, agradar.
A la novel·la la natura s'exposa, no es justifica, no es romantitza. Es retrata el que passa en ella, la violència, la supervivència, la lluita i el poder. S'aixeca un mur amb la idea feminitzada de muntanya "servil, acollidora, protectora". Queda clar amb això, suposo, la simetria entre com l'home irromp en la natura i com irromp en el cos de la dona.
A més dels quaderns i la muntanya, la necessitat de cura s'imposa com a idea central. No només a les persones, també a la natura amb la qual la dona viu i forma part. Apareix la cura com a extensió de la narradora i un acte d'amor a un buit sense vida.
El buit del qual parlo es refereix als cossos morts que apareixen un dia com a retornats per la muntanya, que no se sap d'on vénen ni què són exactament, però això no interfereix en la relació de la dona amb ells. Es comença així a generar la necessitat de cura, que ja havia aparegut abans amb la mare i els homes del Poble Pobre.
La cura apareix també en la paraula aliena al cos. Com a abecedari insuficient per arribar a tots els espais, per omplir els buits, per anomenar els racons que queden fora de la mirada humana. Impossible trobar un llenguatge específic per anomenar la natura, el que hi creix, el que neix i mor. Un "lloc sense nom".
"Difícil explicar el fred de la muntanya. El fred obre, talla, entumeix. Però també crema, crema, punxa. Com pot fer tot això una sola paraula? I de què serveix que jo escrigui «el fred em talla la cara», si les lletres no tenen cara, si el paper no brilla com l'acer".
I el verí, que arriba a la ira que explota i converteix. El de la muntanya i el de la dona, que comença com un personatge que compla sense qüestionar, als homes i a la resta de personatges, i va mutant cap al salvatge i iracund. La idea de "el salvatge" encamina la transformació de la dona.
"A vegades el verí arriba i passa, com passen alguns núvols sense deixar anar ni una pluja petita, però altres vegades s'estanca durant un temps que perd la seva manera lògica d'explicar-se. I com qualsevol aigua estancada, el verí també deixa anar pudor i es converteix en la tomba de moltes coses petites".
La protagonista no té nom perquè deixa espai a com la nomenen els altres. Una forma d'entendre la persona que només existeix quan se la nomena, quan neix en la mirada de l'altre. Com tot la resta, que només existeix si se la nomena, si se la mira.
Fernanda Trías crea una atmosfera poètica alhora que crua, alhora que impressionant i devastadora, que t'envolta, es queda amb tu, t'atreu cap a ella, en una necessitat per narrar el que hi ha al voltant de les veus, buscant fins a l'obsessió la paraula justa i precisa.