Camila Fabbri: “Les cúpules polítiques estan promovent l'odi”

“Per a mi, arribar a casa meva i seure a escriure és un pla molt feliç”, comenta Camila Fabbri, que ha arribat a Barcelona per presentar L'any de la serp (Anagrama), la seva última novel·la després de quedar finalista del premi Herralde amb La reina del ball.

“Gaudeixo molt escrivint, però també gaudeixo de les etapes de no escriptura. Són importantíssimes també. No escriure no significa, a més, no estar elaborant algun projecte mentalment”, continua Fabbri, que en aquesta última novel·la ens parla de l'odi d'un home cap a les dones, de la solitud i de l'anonimat a les grans ciutats.

Tot comença amb la olor que prové de l'apartament de la Celeste, una olor que desperta l'interès d'una de les seves veïnes i de la portera. Què li ha passat a la Celeste? Qui és aquesta jove que viu en aquest apartament? Així apareix la figura de Simón, un home que odia les dones per sobre de qualsevol cosa.

El cos sense vida d'una dona, una serp i un home fugit. Pot semblar la trama d'una novel·la negra, però no ho és.

En aquesta novel·la la serp opera com una mena de metàfora o al·legoria del vincle d'una dona amb un home. Parlem d'una dona molt jove, potser, una mica vulnerable per la seva edat, per estar força aïllada, per no tenir una família i per ser una noia que ve de l'interior a la ciutat a estudiar.

És una dona que comença a vincular-se amb un home de vint anys més i que, a més, mai s'ha relacionat amb dones, en part perquè no pot fer-ho ja que, silenciosament i en part inconscientment, aquest home odia les dones.

De fet, estem davant d'una novel·la sobre l'odi, sobre un odi que es percep, però no s'anomena.

L'odi, que es presenta com a metàfora, és el que jo volia tractar. És l'odi que sent un gènere cap a l'altre o, fins i tot, cap al mateix. I dic això, perquè aquest odi no el sent només en Simón, sinó també la seva mare, que és una mena de matriarca que ha influït molt en el seu fill, encara que hi hagi temes que mai hagin abordat obertament. Perquè la novel·la també parla d'això, de tot el que no es diu i s'oculta, a vegades transformant-ho en una altra cosa.

Aquest ocultament, aquest no comunicar, té a veure també amb el fet que són personatges molt aïllats, viuen sols enmig del soroll de la ciutat. A més, en Simón viatja d'una ciutat a una altra, contínuament i acaba al Brasil, un lloc que, al meu parer, és ideal per amagar-se.

En aquest sentit, la seva novel·la és un retrat molt amarg de la vida urbana.

Es tendeix a creure que a la ciutat sempre s'està acompanyat: a la via pública, als mitjans de transport, als edificis… I, tanmateix, és tot el contrari. A la ciutat pots estar més sol que en qualsevol altre lloc, malgrat tot el soroll que defineix la ciutat.

Jo escric sobre aquest espai perquè el conec bé: sóc de ciutat, vaig créixer a Buenos Aires i he fet tota la meva vida allà. He viatjat, evidentment, però sempre hi he tornat i, a l'hora d'escriure, els seus llocs em resulten molt fructífers, també per inscriure-hi una sèrie de personatges amb totes les seves contradiccions.

La idea de solitud apareix amb aquesta olor que surt de l'apartament de la Celeste i la curiositat de la veïna i de la portera per saber-ne l'origen. No coneixem els nostres veïns tot i viure porta amb porta?

No, en absolut. Vius en un edifici, vas a un hipermercat o un centre comercial, estàs envoltat de gent permanentment, però, com més envoltat, més sol, perquè no coneixes ningú. Jo tota la vida he viscut en un edifici envoltada de veïns i poques vegades he sabut qui eren, com es deien. Escoltava els sorolls, les veus, la música… però no sabia qui eren.

Viure en un edifici té quelcom de viure entre fantasmes. Si coneixes a fons la identitat i la vida de cadascun dels veïns, potser et tornes boig, però, quan no saps res dels teus veïns, quan passa alguna cosa important o greu, no pots fer res. Tanmateix, resulta inquietant, perquè ha passat a prop teu, sense que tu sabessis res. I penses que, d'alguna manera, el que li ha passat al teu veí et pot passar a tu també.

Des d'una perspectiva política, parlem de la dissolució de tot llaç comunitari.

Perquè ha acabat imposant-se la llei de la supervivència. Sobreviu el més fort i no importa qui es quedi pel camí: Tu vas poder. Tu vas poder tenir una feina millor, més diners, una bona casa… Què importa si l'altre no ha pogut. Això ho veiem amb les eleccions: votem només pensant en les nostres circumstàncies.

Si tu no estàs bé amb aquesta gestió política, què m'importa si jo estic bé. Si jo estic bé, què m'importa que el 40% del país estigui en pobresa. Aquesta és la lògica que s'ha acabat imposant i amb la literatura intento crear escenaris que permetin parlar d'aquesta qüestió, encara que sigui de forma lateral.

Al final, la societat acaba constituint-se a base de bombolles.

Perquè molesta la mirada aliena. Ho veiem als avions, d'una banda, gent amuntegada als seients i, de l'altra banda, darrere una cortina, la primera classe.

La serp és un símbol que, des dels textos sagrats, es vincula amb la dona i amb el poder destructor de la dona. Vostè, en canvi, vincula la serp a un personatge masculí.

És cert. La serp, a més, està també al món de les bruixes i del misteri, de l'ominós i de l'esoterisme, un món, un cop més, femení. Jo m'allunyo d'aquesta tradició i converteixo la serp en un animal de companyia, en una mascota silenciosa que, com aquell odi al qual abans em referia, avança lentament sense que ningú se n'adoni i, de sobte, acaba enroscada al coll.

La serp, a més, és un animal del qual, com passa amb la resta de rèptils, no se sap, ja que no s'ha pogut comprovar científicament, si sent emocions i empatia, si entén el vincle amo i mascota com ho pot entendre, per exemple, un gos.

Aquesta no comprensió per part de la serp té molt a veure amb la no comprensió que té en Simón a l'hora de relacionar-se i de crear vincles, sobretot amb les dones: per la Celeste sembla sentir per primera vegada certa empatia, però de seguida apareix un desig destructiu fruit d'aquest odi latent que té i que és allà, encara que no sempre sigui visible.

A la seva anterior novel·la, La reina del ball, també hi apareixia un animal com a transposició d'un dels personatges.

Sí, només que a La reina del ball la presència del gos Gallardo és molt més benèvola. Per sobre de tot, l'animal és el gos, que, generalment, és un animal molt més amigable que una serp. A més, mentre que en Gallardo ajuda el personatge a sortir de si mateix i sentir, la serp doblega en Simón, l'encercla encara més en si mateix.

En Simón sent molta admiració per la seva mascota, a qui posa un nom completament humà, Alicia. Evidentment, hi ha molta gent que té serps i no té les problemàtiques del meu personatge, que és algú que arriba a establir una relació d'amor cap a la seva serp, una relació estranya, obsessiva. Pot resultar-nos una mica incomprensible….

Si bé és cert que hi ha relacions entre amos i mascotes d'una estranya proximitat. Pensi en qui deixa la seva herència al seu animal de companyia, ja sigui gat o gos, per exemple.

Perquè hi ha persones que es vinculen millor amb els seus animals que amb els humans que els envolten. Pensem, per exemple, en la mare d'en Simón, que té un gos petit cec i sord, és a dir, un animal completament anul·lat en termes sensorials.

Hi ha en ell quelcom de la pròpia mare. A més, ella cuida de manera extraordinària el pobre animal, cosa que no fa amb el seu fill. És a dir, el gos permet veure les contradiccions amb què viu aquest personatge, contradiccions amb què viuen també moltes persones.

A La reina del ball, reflexionava sobre com poden ser tòxics els vincles. Aquí fa un pas més enllà.

Mentre que els vincles tòxics solen explotar a través de discussions i frecs constants, aquí parlem d'una relació de domini. Com comentava abans, hi ha homes que es relacionen amb les dones des de l'odi, des d'un odi que no anul·la el desig, però que és un desig negatiu, perquè es basa en el control i la submissió.

Quan les dones els superen en termes d'èxit professional o econòmic, quan no acaten, hi ha homes que ho assumeixen com una afronta i viuen la relació com una competició. És un odi silenciós que acaba destruint-ho tot, però de manera intangible, és un odi que avança en silenci i imperceptible.

En aquest odi, hi ha quelcom d'estructural, no creu? Digueu-li masclisme o patriarcat.

Sense dubte, hi ha quelcom de cultural i, per tant, d'estructural. Per això, també passa desapercebut, perquè és quelcom que és allà, implantat. Com diu un dels policies, el problema d'en Simón és que no li agraden les dones, però aquest rebuig no té a veure amb el desig sexual, sinó amb el fet que, a en Simón, com a molts altres, no li agrada que les dones traspassin les lleis masculines.

En Simón encarna tota una sèrie de pràctiques que estan molt instal·lades en el dia a dia i en molts àmbits, des del laboral fins al de la parella. I això té a veure per tant amb una conjuntura política i social. Per exemple, a l'Argentina d'ara hi ha un discurs per part de les cúpules governamentals que té a veure amb l'odi: odi a l'altre, odi a certes pràctiques, com, per exemple, en art.

Els artistes són ara rebutjats a l'Argentina per part d'aquestes cúpules que consideren que la seva activitat no serveix per a res. En Simón encarna aquest caràcter violent de la societat actual, aquest caràcter violent i d'odi promogut per les cúpules. Sense adonar-te'n, de sobte, t'adones que estàs vivint en un estat feixista.

Per tant, ser artista ara a l'Argentina costa i costa molt?

Sempre va ser difícil, però ara ho és molt més, sobretot en determinades disciplines. Per exemple, el cinema: ara filmar a l'Argentina és gairebé impossible, tret que tinguis fons privats o internacionals. Perquè els fons i ajudes estatals ja no existeixen.

Per als escriptors és una mica més fàcil, si bé han desaparegut tots els fons estatals que ajudaven el món dels llibres, així com han desaparegut llocs de treball públics vinculats a l'escriptura, alguns dels quals estaven vinculats amb la formació de futurs artistes.

Produir art acaba sent esgotador i perds molta energia intentant tirar endavant alguna cosa, energia que ja no tens per crear. A més, et quedes trencada quan no fas altra cosa que escoltar que el que fas no serveix, perquè no serveix al mercat.

Ja sigui des d'una novel·la de no-ficció com o des d'una ficció pura propera al terror, vostè sempre retrata el context sociopolític de la seva Argentina natal.

Perquè hi ha preocupació i hi ha compromís. Si ets un autor llatinoamericà o si ets un autor europeu, sempre hi haurà alguna cosa que et tregui la son del que passa al teu territori. I és important, almenys per a mi, que això que et tregui la son estigui d'alguna manera xifrat a la teva novel·la.

Per exemple, a les meves novel·les sempre apareix el tema de la feina, perquè és determinant. Tan determinant és treballar per sobreviure com no necessitar una feina, com és el cas de la Celeste. Potser, perquè estem tots molt travessats pel capitalisme, necessitem treballar i produir. No sabem gaudir del temps lliure, això és el que li passa a la Celeste.