Fotoescriptura, diàleg i simbiosi

El divendres 29 es van trobar al CCCB, Paco Gómez i Laura C. Vela, escriptores i fotògrafes, per parlar de fotoescriptura al Festival Panoràmic, en un seminari comissariat per Jorge Carrión.

És una bona pregunta a fer-se, si la literatura sempre és suficient. Si les paraules ho omplen tot. I una imatge? Pot abastar tots els espais una imatge? Quan la resposta és no, quan encara queden buits per dibuixar, quan el missatge no arriba. Si és possible donar-li més sentit, més forma. I llavors és quan arriba la simbiosi.

Paco Gómez (Madrid, 1971), ja era fotògraf abans de sentir la necessitat de ser escriptor. El 2003 es troba unes estranyes i originals fotografies —persones amb els braços en creu, algú mostrant els seus calçotets plens de forats...—, a les escombraries d'un carrer de Madrid.

Comença a investigar qui s'amagava darrere d'aquestes imatges i és llavors quan descobreix els Modlin, una família obsessionada amb assolir la fama.

Gómez replica les fotos trobant així similituds amb la seva vida, comença a esbrinar qui són els personatges darrere de les fotografies, es trasllada a altres països i ciutats per recrear-les. Es va teixint una estructura en què conflueix la crònica, l'autobiografia, un diari, la investigació… que acaba en una estructura de 9 capítols i un llibre titulat Los Modlin, autoeditat i publicat a la seva pròpia editorial, Fracaso Books, a través d'una campanya de crowfunding.

A aquest llibre el van seguir moltes altres investigacions i obsessions que també van acabar en llibres. Com quan es va trobar al rastre de Madrid uns negatius de vidre de principis del segle XX, que el van portar a recórrer França a la recerca de l'autor de les fotografies. Un viatge amb el qual va acabar reconstruint la seva pròpia vida, tornant al lloc on va fer la seva primera fotografia, al poble on la seva mare va cuidar per primera vegada un nen, que no era ell...

Aconsegueix així que tots els projectes tinguin un sentit en si mateixos, que generin accions que repercuteixin en la vida dels altres i en la seva pròpia, unint dues trames (la que ell s'encarrega d'elaborar i la que li ofereixen les fotografies) que funcionin conjuntament, creant un llibre que no només interessi a gent que busca fotografies, també a "gent que llegeix".

Teixint aquesta simbiosi en què coexisteixen fotografia i literatura per explicar un relat que només podria generar-se d'aquesta manera.

Vaig conèixer la Laura C. Vela (Madrid, 1993) pel seu llibre Seismil (Niños Gratis*, 2020), després vaig arribar a les seves fotografies, després a Comisura —editorial de la qual és cofundadora juntament amb Carlota Visier—, i amb tot això al món dels fotollibres.

La Laura també va ser primer fotògrafa. I curiosa de la filosofia xinesa que no ensenyaven a la facultat. Així va conèixer Xirou Xiao, que li va oferir explicar-li-la a canvi que ella li ensenyés tot sobre la cultura pop espanyola. Així sorgeix una amistat en què comparteixen un anhel per trobar un lloc al qual pertànyer.

Xirou li explica el buit que troba en la migració, en l'adaptació contínua, en la distància que li genera el llenguatge, tot això mentre intenta construir una identitat que reconegui com a pròpia i una manera d'estar al món. Aquestes converses van portar l'escriptora a llocs als quals no podia accedir només amb les imatges i va començar a utilitzar paraules.

Així neix, d'una conversa que va durar anys, d'intercanvis d'inquietuds, cultura i pors, Como la casa mia (Dalpine, 2019)

Quins espais cal omplir?

És clar que, com decideixes quan cal omplir buits i quan cal deixar-los buits? Quant li permetem al lector que interpreti? Amb Seismil, C. Vela va entendre que hi ha imatges que trenquen el ritme, que no generen aquesta pausa o aquest diàleg que moltes altres vegades aporta alguna cosa més al relat.

A més, el visual es pot construir de moltes maneres, no només amb imatges: la disposició en què col·loquis les paraules, que formi moviment, un ball, fragments, mails, whatsapps...

Després de recórrer el món de la simbiosi i el diàleg entre paraula i imatge, neix Això és un cos, una revista escrita conjuntament per diverses escriptores i pensadores, en què es combina assaig, relat, poesia... a vegades és un text el que genera les imatges, altres és una imatge la que genera un text.

Cada número és una part del cos, l'últim (el 6) va ser el melic, en què una pelussa narra la seva vida mentre viu al cos de la Carlota.

El catàleg de Comisura, increïblement cuidat, inclou obres imprescindibles en què és molt fàcil entrar i quedar-s'hi, com Fantasma de, de Diana Khoi Nguyen, en què l'autora omple amb textos els buits que el seu germà va deixar en retallar-se de les fotos familiars uns anys abans de suïcidar-se, explorant el silenci i la ferida de la família.

O Querida Theresa, llibre que sorgeix a partir de l'arxiu fotogràfic de Theresa Parker Babb, que semblava no concordar amb la seva biografia, i que reuneix cinc escriptores (Pilar Bellever, Marta Jiménez Serrano, Valeria Mata, Sara Torres i Rosario Villajos) perquè dialoguin amb les fotografies. I així sorgeixen textos d'amors impossibles, secrets familiars... que omplen els espais.

És bonic, pensar la literatura i la fotografia com espais que poden coincidir i necessitar-se, com a llocs d'experimentació i extensió d'una mateixa, que puguin generar un diàleg amb el qual trobar-se i amb el qual poder interactuar.