Ignacio Peyró: "No tinc cap vocació de manar sobre el meu temps, qui vulgui ser Napoleó que ho sigui"
L'escriptor, que acaba de publicar 'Què fem els diumenges a la tarda', amb els seus articles periodístics, assenyala que "el conservador és escèptic davant el poder polític perquè tem que algú es cregui tan just o sant com per imposar les seves idees a la resta"
També: Marina: "La bondat no és ser imbècil, és tenir la lucidesa de saber quina és la bona solució i el tremp de posar-la en pràctica"
El periodista i escriptor Ignacio Peyró (Madrid, 1980), director de l'Institut Cervantes a Roma, acaba de publicar Què fem els diumenges a la tarda (Libros del Asteroide), un volum que recull articles periodístics. Amb una mirada lúcida que s'entronca amb la gran tradició del gènere clàssic —de Azorín i Josep Pla a Manuel Vicent, Peyró defensa l'economia del llenguatge, la necessitat d'assumir la maduresa sense ansietats i la vigència d'un pensament conservador entès no com a reacció, sinó com a reformisme i cautela. Peyró, sempre escèptic, --respectat tant per l'esquerra com per la dreta-- reflexiona sobre la cultura en espanyol, la necessitat d'arrelament davant la intempèrie moderna i la importància de no convertir la creació artística en una trinxera ideològica. I així ho mostra en aquesta entrevista audiovisual amb Letra Global, a Barcelona.
Acabes de publicar Què fem els diumenges a la tarda, (Libros del Asteroide) un recull dels teus articles periodístics. En els teus textos fas una defensa encesa del gènere: 'Hi ha més literatura en un paràgraf de Julio Camba que en una novel·la sencera de Benjamín Jarnés', arribes a dir. Cal posar en valor la columna i el relat curt periodístic?
Tenim una tradició magnífica de vasos comunicants entre el que s'imprimeix als diaris i als llibres que no sempre es valora, tot i que compta amb un dels millors índexs de valoració possibles: la fidelitat i l'aplaudiment dels lectors. Jo he après i gaudit molt amb el que anaven publicant des d'Azorín fins a Pla, Chaves Nogales, Umbral, Manuel Vicent o Javier Marías.
El bon article té la virtut d'explicar una història en molt poc espai, aportant un dramatisme inesperat i emocionant o fent pensar com un poema. I tot això amb bellesa formal i economia de llenguatge. Un pot ser econòmic en 1.500 pàgines i ser retòric en dos fulls; però a l'article només tens un tret. O està ben escrit i polit per aguantar el pas del temps, o és una carnisseria.
El títol del llibre convida a pensar en aquesta atmosfera tan particular del final de la setmana. Què representen per a tu les tardes de diumenge?
Entre el cotxe de línia antic que et deixava a les tantes escoltant un transistor i el vol de Ryanair que avui et deixa a casa a les tres de la matinada per vaga de controladors, hi ha un fil de continuïtat vital en aquesta sensació de capvespre.
Durant tota la meva vida vaig viure els diumenges a la tarda com una mena de salm penitencial de la setmana, fins que un dia me'n vaig adonar: això és meravellós, són els meus dies preferits. Estic sol a casa, llegint, en silenci, recuperant un espai de sobirania que no tinc la resta de la setmana, on un dijous a les sis de la tarda em trobo subhastat. Per descobrir aquest gust, això sí, cal que hagi passat un cert temps a la vida.
T'has caracteritzat per reivindicar la necessitat d'assumir l'edat davant el mite de l'eterna joventut...
A mi em fa una mica de vergonya perquè abans, amb quaranta anys, la gent tenia cinc fills i vint anys de casats, i aquest canvi de percepció s'ha donat rapidíssim en només dues generacions. Però a partir d'un moment un comença a saber que és fill del temps, una sensació sense retorn que t'empeny a aprofitar-lo millor i et fa ràbia perdre'l. Gaudeixes més de les coses i et vas desprenent d'anhels, ansietats i preocupacions.
Què significa avui ser conservador?
El conservadorisme té un problema de marca des de l'inici. A ningú li sedueix que li diguin que té un amant conservador o un gaspatxo conservador. A més, a vegades es confon amb el reaccionarisme, que té molt bona premsa per ser una revolució a l'inrevés, autoinmune a la crítica i incompatible amb la realitat.
Tothom és conservador en allò que entén i al que estima. El conservadorisme pren nota de la pluralitat de desitjos de la societat i sap que són necessàries cessions en pro d'un bé superior. No és una calculadora moral o científica, sinó una cautela, un gust adquirit. Com ensenyava Edmund Burke, el veritable conservadorisme és el reformisme: cal fer els canvis necessaris perquè una institució es conservi el més fidel a si mateixa. El conservador és escèptic davant el poder polític perquè tem que algú es cregui tan just com per imposar les seves idees als altres.
Al llibre cites una frase de Daniel Capó sobre la família i el nihilisme. Vivim en una societat exposada a la intempèrie i al desfilament social?
La gent necessita afectes i arrels. És una necessitat humana bàsica. A la vida és molt fàcil sentir una intempèrie si no tens arrels. Es parla molt del patriotisme constitucional o del sentiment de ciutadania, que està molt bé, però ningú s'emociona davant un registre civil. Es necessita una mica més, les pertinences que tinguin un sentit.
En aquest context, la societat ha estat a vegades una mica crèdula o acrítica amb les grans corporacions. Una cosa és defensar el lliure comerç i una altra no inquietar-se perquè Google o els algoritmes d'Amazon sàpiguen de tu més del que mai va saber cap sistema de seguretat humana. Això converteix la vida en un simulacre.
Ignacio Peyró, a l'entrevista amb 'Letra Global'
Davant el debat recurrent sobre les batalles culturals, quina és la teva posició com a escriptor i intel·lectual?
De les guerres culturals no en tinc ni idea. Jo estic amb el meu tambor en un lloc fent el que crec que he de fer. No tinc cap vocació de manar sobre el meu temps, sinó de no morir-me sense dir el que he de dir. Com a escriptor o observador, vens a donar la teva visió sobre dues o tres coses. Qui vulgui ser Napoleó, que ho sigui. A mi el que m'interessa és aixecar testimoni de la realitat del meu país i descriure-la abans que opinar o intentar resoldre la inflació. I seria molt important no utilitzar la cultura com una arma avantatjosa contra l'altre, sinó com el lloc on et pots trobar més enllà de les diferències polítiques.
Defensar aquesta convivència cultural a Espanya sembla avui més necessari que mai...
La realitat del gaudi cultural dels espanyols és infinitament més rica i complexa del que es pretén. Pots tenir una persona de dretes que gaudeix amb un cantant d'esquerres, i un senyor d'esquerres que llegeix autors conservadors. A mi m'agradaria que la cultura espanyola fos el lloc on hi caben tots, des de Blas de Lezo fins a Joaquín Sabina. A Espanya hem integrat molts autors al nostre cànon al llarg de la història i hauríem d'evitar la presumpció que la cultura és sempre una trinxera d'uns contra altres.
![Miguel Segura](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/555099.jpg?p=w:320\/h:240&h=y_WXr8Dk"])
Des de la teva experiència en la difusió internacional, a l'Institut Cervantes, com es percep la cultura en espanyol des de l'exterior?
La nostra cultura ha carregat durant molt de temps amb una mirada condescendent, folkloritzant i molt marcada pels excessos romàntics del segle XIX, com aquells crítics al Regne Unit que es preguntaven què havia fet la literatura espanyola més enllà de Cervantes.
Aquesta percepció ha canviat radicalment en les darreres dècades per tres factors fonamentals. Primer, per l'experiència directa: Milions de persones visiten Espanya i constaten una civilització amb un grau de sofisticació altíssim. Després la potència demogràfica. És ineludible; el món pensa i escriu en espanyol, cosa que ens atorga un enorme avantatge davant literatures extraordinàries però amb menor nombre de parlants, sigui el polonès o l'hongarès, per exemple. I en tercer lloc hi ha el bloc hispanoamericà: el trànsit entre l'espanyol i l'hispanoamericà és fluid i genera un espai cultural dinàmic i global.
Dius, 'mai he begut sol', cal beure per celebrar. En els teus textos reflexiones sovint sobre l'art de viure i els petits rituals socials. Quin paper juga la celebració?
La festa i la celebració són tan importants que històricament han estat vinculades al sagrat i al religiós. A diferència de la tradició anglosaxona o britànica, on és més habitual beure en solitari, l'espanyol entén la beguda i la taula com un acte de comunió, de trobada i d'alegria compartida amb els altres.
