La casa de Marguerite Duras

Marguerite Duras va néixer a la primavera de 1914 a Gia Định, va viure al Vietnam amb la seva mare —el seu pare va morir aviat, ella tenia quatre anys— immerses en la pobresa, quan encara perdurava el colonialisme francès. El 1932 es trasllada a París per estudiar dret, matemàtiques i ciències polítiques i treballa un temps al Ministeri de Colònies.

Durant la segona guerra mundial s'uneix a la resistència francesa i al partit comunista, del qual l'acaben expulsant el 1950 per “ninfòmana, arrogant i de moral lleugera”. El seu nom en realitat era Marguerite Germaine Marie Donnadieu, així de llarg. Allò de Duras ve d'un poble francès on el seu pare tenia una casa.

La seva primera novel·la la va publicar el 1943 i la va titular Les impudents, desentranyant els seus secrets, tensions i infelicitat. El 1950 publica Un dic contra el Pacífic, on recull els records de la seva vida a Indoxina, que segueix una família francesa instal·lada al sud-est asiàtic, assedegats per fer-se rics i amb la fervent creença de la seva superioritat respecte als costums i els locals.

La realitat és que el dolor de la pèrdua, la violència i una convulsa relació maternal va fer que Duras ens deixés una obra abastida de talent, no només pels seus molts llibres, també pels guions i les pel·lícules.

Va perseguir sempre l'escriptura i va viure enamorada de la literatura, amb problemes d'alcohol i addicta als antidepressius, l'únic —juntament amb l'escriptura— a què havia estat fidel, segons la mateixa Duras. “L'alcohol va suplir la funció que no va tenir Déu, també va tenir la de matar-me, la de matar”.

Amb 70 anys, el 1984, escriu una de les seves obres més destacades, i polèmica: L'Amant. Una autobiografia, ambientada a la Indoxina de preguerra, sobre el romanç entre una noia francesa de 15 anys —ella— i un comerciant xinès de 26.

Va viure la seva trajectòria entre clixés, assenyalada i tancada a l'escàndol, per la seva llibertat en l'erotisme, el sexe i el desig que permeava en la seva escriptura. Tot i que la seva escriptura també estava travessada per la política, el colonialisme modern, el dolor, l'espera —el seu marit, Robert Anelme, va estar presoner al camp de concentració de Dachau— i el record d'una infància i adolescència inestable.

El 1982, l'escriptor Yann Andréa va gravar diverses cintes juntament amb la periodista Michèle Manceaux sobre la seva relació amb Duras, 38 anys més gran que ell, que va acabar quan l'escriptora va morir. El 2016, la seva germana les transcriu i les publica. En elles, Andréa parla dels maltractaments i humiliacions soferts per part de la Duras, immersa en una voràgine d'alcohol i la violència. El testimoni va ser portat a la pantalla el 2021 per Claire Simon a ‘Vull parlar de Duras’.

Yann Andréa —el seu nom real era Yann Lemée abans que l'escriptora el rebatejàs— era per a Duras amant i secretari personal, alhora. Una relació tòxica de la qual era impossible escapar, fora d'ella semblava impossible viure, prosperar. I així va ser per a Andréa, perquè després de la mort de Duras, no va aconseguir sortir del seu apartament en dos anys.

Les obsessions de Marguerite Duras

Fa unes setmanes Alianza va organitzar un esmorzar a causa del nou rumb que havia de prendre l'editorial pel seu 60è aniversari. Més espai per a joves i escriptors novells, la cultura pop, un disseny acurat, una selecció de clàssics, amb els quals apropar-te a la literatura, amb paciència i sentit... I revisant el seu catàleg vaig trobar La vida material de Marguerite Duras, el que diuen que és una bona opció per introduir-se en el món de l'escriptora.

La vida material sorgeix a partir d'una sèrie de converses de Marguerite Duras amb l'escriptor Jérôme Beaujour, en què hi ha una primera persona dividida en textos breus i amens. Són dissertacions, de vegades no ocupen més de mitja pàgina, que utilitza per parlar de les seves obsessions.

Parla de la societat francesa, la burgesia i la relegació de la dona al costat de l'home en gairebé tots els espais. Parla de l'alcohol, de la moda, de cinema, de teatre. Divaga sobre l'escriptura, sobre la seva pròpia, perquè torna als seus llibres i al seu contingut, i tot l'espai que ocupa l'acte en la seva vida, i sobre l'escriptura en si mateixa, com un procés amb sentit.

"Quan et poses a escriure, sembla que entra en joc una mena d'instint. L'escrit ja és a la nit. És com si escriure estigués fora d'un mateix, en una confusió de temps: entre escriure i haver escrit, entre haver escrit i haver d'escriure encara, entre saber i ignorar què és, partir del sentit ple, submergir-se en ell i arribar fins al no-sentit".

Explora el desig i l'amor des d'un lloc molt particular, i entra en la condició humana de manera molt honesta, sense voler retre comptes a cap lector. Sóbria, crua i generosa, com en tota la seva escriptura. Podria ser una mena d'autobiografia o memòries, fragmentada, sense ordre o linealitat aparent. Una recopilació de tots els objectes, relacions i disposicions que conformen la seva existència.

La casa és un text en particular, que envolta potser el concepte del llibre, o almenys com jo ho vaig entendre. Duras va habitar molts espais, amb persones molt diferents al llarg de la seva vida. On va passar la seva infància i adolescència va ser un lloc molt diferent del que l'acompanyà en la seva constitució com a escriptora i com a dona. I alhora, va estar no només habitant espais, sinó convivint amb objectes i aspectes que es van tornar fonamentals, i que aquí queden recollits.

Com es crea una llar? En portem una dins sempre? L'autora creu que sí, però que no tots tenim la capacitat de crear una llar. Més concretament, els homes no tenen aquest poder. Ells poden construir una casa, utilitzar els materials necessaris, aixecar l'estructura, però mai sabran com crear una llar. El text confronta la idea de paternitat amb la idea de maternitat. I com es porten aquestes dues condicions de manera molt allunyada entre si.

"Vull dir que la meva mare era més que la meva mare, era una institució (...). Ho era tot alhora, la mare era la casa al seu voltant i era ella a la casa".

Ella parla dels espais que ocupa l'home de manera descuidada. De tot el que passarà al seu voltant sense que ell s'immuti, de tot el que es trencarà, s'arreglarà, perdrà la seva forma, envellirà o deixarà de tenir sentit sense que ell se n'adoni en absolut. I això és una cosa que mai podria passar-li a una dona.