Domenico Starnone: “Vivim tots en constant incertesa, però sobretot els homes”

Un Whatsapp enviat a la destinatària equivocada, un “t'estimo” escrit a la dona que és de viatge, però enviat per error a la companya de feina, a aquella companya que està secretament enamorada del protagonista. Aquest és el punt de partida de L'error (Lumen), la nova novel·la de l'escriptor italià Domenico Starnone (Nàpols, 1943).

Escriptor tardà, —la seva primera novel·la la va publicar havent ja complert els quaranta—, Starnone és un dels escriptors amb més lectors a Itàlia i autor d'obres tan destacables com Via Gemito.

La família és, sens dubte, un dels temes cabdals de l'escriptor napolità i a L'error el reprèn, aquesta vegada per observar la incertesa que defineix el present, una incertesa que ens porta a viure amb la por i la consciència que tot, fins i tot el més sòlid, pot ensorrar-se d'un dia per l'altre.

M'agradaria començar preguntant-li sobre la relació que L'error manté amb la seva trilogia sentimental: Lligams, Confidència i El joc.

Ja que ens parla de la família, L'error dialoga amb les novel·les que esmentes, però també amb Via Gemito. La gran diferència és que, mentre que Via Gemito ens presenta una família dels anys quaranta, a L'error ens trobem una família del nostre temps.

Sempre he escrit sobre la família, perquè estic convençut que qualsevol problema que experimentem a la societat —problemes polítics, econòmics, socials…— tenen la seva primera expressió dins del nucli familiar. Per tant, al meu parer, qui explica la família, explica el món. Si expliques els problemes d'una família, expliques els problemes del món.

El punt de partida de la novel·la és un whatsapp enviat a la persona equivocada.

Efectivament. Es tracta d'una novel·la sobre l'estat de permanent incertesa en què vivim actualment. Ens movem en un món aparentment sòlid, també pel que fa als rols: marit, dona, amic… Tanmateix, dic que és només “aparentment sòlid”, perquè vivim amb la por constant que, en qualsevol moment, tot aquest ordre pugui saltar pels aires.

La novel·la neix d'aquesta idea i ens presenta una família perfectament ordenada: el pare és un jove guionista de 38 anys perfecte; la mare és una dona amb una carrera sòlida. Tenen tres fills, el més petit és un nadó. Tanmateix, tot s'ensorra amb un whatsapp enviat a la persona equivocada. Un error que s'hauria pogut solucionar de seguida amb una rectificació i, tanmateix, això no passa: el pare, que a més és un home capaç de reflexionar sobre si mateix, no fa res. Però no fa res de manera conscient. És a dir, ell sap que podria corregir l'error i no ho fa.

I hi ha alguna cosa d'ineptitud en aquest fet de no corregir l'error? Té a veure amb una incapacitat d'afrontar la situació?

Ell no és capaç de resoldre el problema dins de l'esquema o àmbit familiar, però és molt capaç de resoldre'l fora de l'àmbit familiar: deixa els seus fills i la seva dona i corre amb la seva amant. El que passa és que la seva actitud no ens agrada, ens sembla pèssima. Tanmateix, és el nostre personatge i l'hem d'acceptar així, com algú abjecte.

Potser el lector pot, en un primer moment, pensar que estem novament davant de la figura de l'inepte, figura inventada de manera excepcional per Italo Svevo i encara no compresa del tot. La consciència de Zeno és una obra mestra. La novetat del meu personatge és que és un inepte només dins de la família: ell hauria d'actuar d'una manera concreta per preservar la vida que tenia i, al contrari, actua de la manera contrària.

Tanmateix, el protagonista no sembla estar convençut del seu desig. És a dir, mentre a Lligams els personatges viuen i pateixen les seves decisions, aquí el protagonista sembla deixar-se portar.

A Lligams, ens trobem amb una generació anterior. Allà, l'Aldo descobreix estimar una altra dona i, llavors, acudeix a la seva esposa i l'hi confessa. És la Itàlia dels anys setanta, les coses estan canviant. Per això, ell pren la decisió d'anar amb la seva amant i abandonar la seva família. I així fa, però quatre anys després torna a casa. I és aquí on comença la novel·la, comença amb les implicacions del seu retorn. De fet, la tragèdia a Lligams comença amb el seu retorn.

És a dir, amb el retrobament no només amb la seva dona a qui li va costar acceptar la separació, sinó també amb els seus fills.

Els seus fills pertanyen a una altra generació. Els homes han canviat, ja no són com abans: es preocupen dels fills, saben que és tan important la seva carrera com la de la dona… Tanmateix, i encara que hagin canviat en molts aspectes, no aconsegueixen trobar un nou equilibri, no acaben de trobar el seu lloc.

Per això, com el protagonista de L'error van de l'ordre al desordre sense saber gestionar-los. Perquè volen un nou ordre, però després obren la porta de casa i corren cap al desordre, deixant enrere, com fa el protagonista de L'error, la seva dona i fills sense més.

D'alguna manera, a través de les seves novel·les vostè descriu com ha anat canviant la família com a institució.

El model de família d'origen és el representat pels meus pares: una família patriarcal en què al centre hi ha el pare i l'únic que compta són les seves ambicions i les seves frustracions. És un home autoritari que amenaça molt, però que mai abandona la família. Cal tenir en compte, a més, que aleshores a Itàlia no existia el divorci. Només uns pocs privilegiats, gent famosa, podia dir que tenia dues famílies, la resta no, encara que tinguessin amants.

Penso, per exemple, en el líder del Partit Comunista, Togliatti, que tenia la seva dona i, després, la seva amant. Als seixanta i, sobretot als setanta, gràcies al feminisme, van començar a canviar les coses i el divorci es va aprovar finalment a Itàlia el 1974. Als setanta, la família patriarcal comença a cedir, com es veu a Lligams, on a més apareix el patiment terrible de la dona en veure's abandonada pel seu marit.

Perquè per a ella el matrimoni no implicava la separació.

És clar, pertany a aquella generació de dones que han crescut amb el discurs que l'amor ha de ser etern, i que la família no es podia trencar. Sovint s'explica l'explosió del feminisme des de la felicitat i, evidentment, va ser una cosa celebratòria, però també va portar patiment a aquelles dones que van haver de reconstruir tots els seus esquemes.

Ara es diu que són els homes els que han de repensar els seus esquemes, els que han de trobar el seu nou rol. De fet, es parla de la crisi de la masculinitat.

Vivim tots en constant incertesa, però crec que la incertesa l'estan vivint especialment els homes i des de fa ja un temps. Hi ha un text meravellós de Italo Calvino titulat Palomar: allà ens trobem un home que camina per una platja.

És un home ja una mica gran que, de sobte, veu que a la platja hi ha una dona en topless. Llavors, comença a preguntar-se què fer: “ara passo i miro al davant com fan les persones de bé… Tanmateix, si passo i no la miro, potser pensa que la trobo lletja, i no és així. Llavors, potser el lògic seria fer-li una mirada ràpida, de costat...”

Aquí veiem la incertesa dels homes, una incertesa que neix, en part, perquè els vells comportaments ja no estan bé, ja no s'accepten, però segueixen allà, incorporats en els homes, que no acaben d'entendre del tot el canvi.

Les dones a L'error, en canvi, saben què volen.

Elles no dubten. I aquí apareix una altra vegada la qüestió de la incertesa dels homes. Des del moment en què la dona pot dir autònoma i lliurement “sí” o “no”, les incerteses dels homes s'incrementen, ja que ja no són ells qui decideixen, qui tenen el control.

La seva narrativa bascula entre dues ciutats, Nàpols i Roma.

Jo visc a Roma des de 1977, és a dir, vaig deixar definitivament Nàpols el 1969 per convertir-me en professor. Nàpols és una ciutat fonamental, és la ciutat de la meva infància i de la meva adolescència. Després la vida es va moure cap a una altra banda, però a Nàpols s'inscriuen totes les experiències fonamentals de la meva vida, totes les experiències —afectives, emocionals, intel·lectuals…— que m'han format i que van ser decisives per a tot el que va venir després.

Per això, escriure sobre Nàpols és anar al més profund d'un mateix. Jo visc a Roma, però no sóc romà. Roma és la ciutat de la vida intensa, la ciutat de l'edat adulta i de la vellesa.

Vostè va escriure tardanament la seva primera novel·la, si bé l'escriptura va aparèixer abans a través d'una sèrie d'articles que narraven la vida quotidiana i on la família ja hi era present com a tema. Quant li deu la seva obra a aquells articles?

Jo de jove volia escriure, però vaig acabar per convèncer-me que no tenia talent. Ho vaig deixar córrer i em vaig fer professor. Anys després, vaig començar a escriure als diaris, primer a Il manifesto i, després, a altres diaris. I, tens raó, els articles remeten en moltes ocasions als temes que, anys després, es convertirien en fonamentals a la meva narrativa. Per a mi, escriure als diaris era un exercici, una manera de posar a prova les meves qualitats en l'escriptura.

Va ser escrivint als diaris com vaig redescobrir la meva vocació de narrar històries. I, per això, sempre dic que jo em vaig convertir públicament en escriptor a través dels diaris; de fet, el meu primer llibre neix d'aquells articles: es titula Ex cattedra i reuneix els articles sobre l'escola i l'ensenyament. El llibre va tenir molt d'èxit, així que dos anys després vaig publicar la meva primera novel·la. Per tant, podem dir que em vaig fer escriptor amb 44 anys.

A Via Gemito ens parla de Federí, el seu pare, un home que va viure sempre amb la frustració de no poder convertir-se en artista. Vostè va viure alguna cosa semblant abans de començar a publicar o l'ensenyament va ser vocacional?

Jo mai vaig voler assemblar-me en aquest sentit al meu pare. Jo als 43 anys era un home satisfet des del punt de vista de la meva realització personal. Segurament, amagada hi havia una insatisfacció que jo no em confessava, precisament per no ser com el meu pare, i que en part va ser satisfeta amb els articles de diari. A més, a mi m'agradava molt ensenyar, m'agradava anar a l'escola cada matí, fer classe, relacionar-me amb els estudiants…

Vostè ha estat testimoni de com ha anat canviant l'educació.

És clar. Quan vaig començar a fer classe, jo tenia 23 anys i tenia estudiants de 18. Quan entrava el bidell a classe, sempre preguntava on era el professor, perquè em confonia. Els estudiants s'assemblaven a mi; ells i jo teníem les mateixes aspiracions i consideràvem important estudiar llatí i grec. Les coses han canviat i els estudiants també.

I, com a escriptor, l'escola ha estat un lloc d'aprenentatge, perquè és un lloc on conflueixen milers de llenguatges: el llenguatge burocràtic (ministeri, director), el llenguatge culte de les classes, però també el llenguatge col·loquial i amb neologismes dels estudiants. Juntament amb tots aquests, també hi havia el llenguatge de les famílies.

Quan vaig començar, em trobava amb pares que només parlaven en dialecte i que reverenciaven el professor; amb el temps, això va anar canviant: les famílies van començar a establir una relació més de tu a tu amb el professor, van començar a voler dialogar amb ell, expressar la seva opinió i donar-li consells. Hem arribat al punt que si suspenen l'alumne els pares s'ho prenen com una cosa personal, com si els haguessis suspès a ells.